Detall intervenció

A reveure (Aquí)

Intervenció de: Renée Vivien | 17-02-2011


Vas marxar de la vida. Però no ens vam acomiadar. No ens vam dir adéu, perquè no volíem dir-nos adéu. La vida s'esmunyia a poc a poc del teu cos feble. Vaig veure la mort en els teus ulls i em va espantar aquell esguard desconegut. Quelcom estrany et va penetrar dins el cos i ja no va sortir. Es va apoderar amb deler de la teva carn, dels pensaments, de la mirada - que em vas retornar vençuda - i vaig saber que mories del món, de mi, del dolor, de l'amor a la mare, de la música, de tot el que et feia feliç. I aquella sensació de fugacitat immensa em va corprendre fins que vaig vetllar el teu cadàver unes hores. Vaig poder besar-te quan encara no estaves fred. Et vaig besar molts cops al rostre. Romanies quiet i amb una expressió de pau inconeguda. Tu, que eres un nervi, restaves relaxat i en silenci. Les mans també les vaig besar. M'agradaven molt. Les vaig agafar fort fins fer-me mal. Volia endur-me tots els records del tacte abans que vinguessin els de la funerària.
Vaig entendre que molta gent no vulgui separar-se del cos físic dels seus morts. Perquè és l'únic que resta a nivell material. Sense el cos, algú podria dir que no has existit. I si tot hagués estat un truc de la imaginació? I si m'hagués inventat a algú com tu? Amb tanta nitidesa, que semblés una realitat irrebatible. He intentar pensar que no t'havia d'haver estimat tant, que som fràgils com una rosella empesa pel vent juganer, i que som fills d’un déu efímer.
Després el taüt. Triar taüt costa. Vam escollir una cosa així com tu, austera i sense ostentació.
L'endemà et vam enterrar al cementiri, amb els avis i amb la teva germana que va morir quan tu tenies dotze anys i ella set. Em va horroritzar pensar en la teva primera nit al cementiri, sol i tancat en un nínxol. Sense ningú que et fes companyia. Vaig plorar moltíssim, però fluixet perquè no em sentissin les nenes.
A mesura que ha passat el temps, el buit ha anat creixent dins meu. És mentida que l'oblit va guanyant terreny al record. O potser és que vas deixar una petjada massa forta per oblidar-te fàcilment. I m'abalteix enyorar-te encara, perquè sé que t'enyoraré fins el dia en que jo mori. Ja no lluito en contra del que sento. Deixo que flueixi, que passi, com un dia assolellat o una tempesta. I el dolor de vegades s'apaivaga, és suportable però sostingut. Viure, té aquestes coses.



Respostes

  • A reveure
    Renée Vivien | 17/02/2011 a les 00:38

    Vas marxar de la vida. Però no ens vam acomiadar. No ens vam dir adéu, perquè no volíem dir-nos adéu. La vida s'esmunyia a poc a poc del teu cos feble. Vaig veure la mort en els teus ulls i em va espantar aquell esguard desconegut. Quelcom estrany et va penetrar dins el cos i ja no va sortir. Es va apoderar amb deler de la teva carn, dels pensaments, de la mirada - que em vas retornar vençuda - i vaig saber que mories del món, de mi, del dolor, de l'amor a la mare, de la música, de tot el que et feia feliç. I aquella sensació de fugacitat immensa em va corprendre fins que vaig vetllar el teu cadàver unes hores. Vaig poder besar-te quan encara no estaves fred. Et vaig besar molts cops al rostre. Romanies quiet i amb una expressió de pau inconeguda. Tu, que eres un nervi, restaves relaxat i en silenci. Les mans també les vaig besar molt. M'agradaven molt les teves mans. Les vaig agafar amb tota l'energia que vaig poder. Volia endur-me tots els records del tacte abans que vinguessin els de la funerària.
    Vaig entendre que molta gent no vulgui separar-se del cos físic dels seus morts. Perquè és l'únic que resta a nivell material. Sense el cos, algú podria dir que no has existit. I si tot hagués estat un truc de la imaginació? I si m'hagués inventat a algú com tu? Amb tanta nitidesa, que semblés una realitat irrebatible. He intentar pensar que no t'havia d'haver estimat tant, que som fràgils com una rosella empesa pel vent juganer, i que som fills d’un déu efímer.
    Després el taüt. Triar taüts és una cosa dura quan s'està trasbalsat. Vam triar una cosa així com tu, austera i sense ostentació.
    Després et vam enterrar al cementiri amb els avis i amb la teva germana que va morir quan tu tenies dotze anys i ella set. Em va horroritzar pensar en la teva primera nit al cementiri, sol i tancat en un nínxol. Sense ningú que et fes companyia. Vaig plorar moltíssim, però fluixet perquè no em sentissin les nenes.
    A mesura que ha passat el temps, el buit ha anat creixent dins meu. És mentida que l'oblit va guanyant terreny al record. O potser és que vas deixar una petjada massa forta per oblidar-te fàcilment. I em fa ràbia enyorar-te encara, perquè sé que t'enyoraré fins el dia que ja no hi sigui. Ja no lluito en contra del que sento. Deixo que flueixi, que passi, com el Sol o la pluja. I el dolor de vegades s'apaivaga, és suportable però sostingut. Viure té aquestes coses.


    PD: Ho sento, no he pogut posar les paraules clau, és igual que no valgui
    • A reveure (Aquí)
      Renée Vivien | 17/02/2011 a les 12:13

      Vas marxar de la vida. Però no ens vam acomiadar. No ens vam dir adéu, perquè no volíem dir-nos adéu. La vida s'esmunyia a poc a poc del teu cos feble. Vaig veure la mort en els teus ulls i em va espantar aquell esguard desconegut. Quelcom estrany et va penetrar dins el cos i ja no va sortir. Es va apoderar amb deler de la teva carn, dels pensaments, de la mirada - que em vas retornar vençuda - i vaig saber que mories del món, de mi, del dolor, de l'amor a la mare, de la música, de tot el que et feia feliç. I aquella sensació de fugacitat immensa em va corprendre fins que vaig vetllar el teu cadàver unes hores. Vaig poder besar-te quan encara no estaves fred. Et vaig besar molts cops al rostre. Romanies quiet i amb una expressió de pau inconeguda. Tu, que eres un nervi, restaves relaxat i en silenci. Les mans també les vaig besar. M'agradaven molt. Les vaig agafar fort fins fer-me mal. Volia endur-me tots els records del tacte abans que vinguessin els de la funerària.
      Vaig entendre que molta gent no vulgui separar-se del cos físic dels seus morts. Perquè és l'únic que resta a nivell material. Sense el cos, algú podria dir que no has existit. I si tot hagués estat un truc de la imaginació? I si m'hagués inventat a algú com tu? Amb tanta nitidesa, que semblés una realitat irrebatible. He intentar pensar que no t'havia d'haver estimat tant, que som fràgils com una rosella empesa pel vent juganer, i que som fills d’un déu efímer.
      Després el taüt. Triar taüt costa. Vam escollir una cosa així com tu, austera i sense ostentació.
      L'endemà et vam enterrar al cementiri, amb els avis i amb la teva germana que va morir quan tu tenies dotze anys i ella set. Em va horroritzar pensar en la teva primera nit al cementiri, sol i tancat en un nínxol. Sense ningú que et fes companyia. Vaig plorar moltíssim, però fluixet perquè no em sentissin les nenes.
      A mesura que ha passat el temps, el buit ha anat creixent dins meu. És mentida que l'oblit va guanyant terreny al record. O potser és que vas deixar una petjada massa forta per oblidar-te fàcilment. I m'abalteix enyorar-te encara, perquè sé que t'enyoraré fins el dia en que jo mori. Ja no lluito en contra del que sento. Deixo que flueixi, que passi, com un dia assolellat o una tempesta. I el dolor de vegades s'apaivaga, és suportable però sostingut. Viure, té aquestes coses.


  • RE: Adéu-siau
    marga | 19/02/2011 a les 14:34
    La tieta Rosa, una conca de 85 anys, és propietària de 12 pisos en un edifici modernista del Passeig de Gràcia de Barcelona, de varies masies amb terres i boscos a l’Empordà i d’ un castell, prop de la frontera amb França, restaurat i llogat a una família que l’ha convertit amb un famós i concorregut Hotel- Restaurant . Té molts diners i joies.
    És rica, més ben dit, molt rica.
    Viu sola, ( sense familiars al seu costat), amb companyia de 7 gats, un canari, i un petit gosset Chihuahua. Té una vella criada i una noia peruana que la cuida.
    Roser, Felix i Santi son els tres nebots que la visiten sovint.
    Rosa es vella però té el cap molt bé.
    Pensa...
    -- si estès en un asilo per pobres no vindrien pas a veurem .
    - Sé perquè veniu i el perquè em feu petons ..., judes!
    Se’m pensa una.
    Un dia en que estan els tres asseguts davant seu els diu que ha fet testament a favor d’aquell que li subjecti la ma en el moment de morir explicant amb precisió que el testament conté una clàusula que no permet que l’ hereva parteixi la herència amb els altres. En aquest cas la perdria i passaria a una ONG.
    Els nebots se’n van tots capficats i ella quan es queda sola esclata amb una forta rialla que espanta a la Peruana.
    Arriba un dia que la seva salut se deteriora greument.
    La vella criada telefona als nebots que, tot hi fer un dia encalimat amb molta xafogor, deixen el descans de les vacances i surten corrents cap a casa de la tieta.
    Roser es la primera en arribar i sense dir res pren la mà de la tia.
    Rosa obre un ull, la mira i el torna a tancar.
    Santi suat de tan depresa que ha pujat les escales entra a l’habitació, dona una empenta a la cosina que cau de cul a terra i pren la mà de la tia.
    Rosa obra un ull, el mira i el torna a tancar.
    Ara entre Felix que clava un cop de puny a la galta del cosí i afanyós agafa la mà de la tieta.
    Rosa obra un ull, el mira i el torna a tancar.
    Mentre a l’habitació s’esbatussen els cosins...
    Rosa obra els dos ulls i somriu.
    El doctor fa venir una ambulància i la tieta es ingressada al hospital en els serveis de vigilància intensiva.
    Els tres nebots no hi poden entrar.
    Miren a traves d’un vidre i veuen impotents com la tieta amb una mà s’acomiada d’ells i tanca els ulls per sempre.
    L’altre mà està en la mà d’ una infermera que intenta confortar-la.

  • París, París
    Yáiza | 20/02/2011 a les 17:41
    Durant molts anys de la meva infància, el meu ideal de llibertat va tenir una imatge clara i concreta: un tren. Em veia a mi mateixa, independent i sense lligams, arribant a una gran estació de ferrocarrils, i comprant un bitllet, sense ni tan sols fixar-me en el destí del tren. No m’imaginava anant gaire lluny, en els meus somnis ni tan sols arribava a creuar la frontera. Però em feia sentir lliure.
    Avui, després de molt de temps, m’apropo carregada de paquets a l’estació de Sants. Hi he estat molts cops en els últims anys, però ara és diferent. Avui emprenc un llarg viatge, que m’ha de conduir a fer un tastet d’aquella llibertat somiada. Ja fa més de vuit mesos que vaig decidir marxar, i durant tot aquest temps he passat de l’eufòria a la malenconia, de la calmada felicitat de saber que estic fent reals els meus somnis a l’enyorança anticipada. A l’inici, pensar en tot el que trobaria tant a faltar, m’encalimava l’ànim i em deixava trista i debatuda durant uns quants dies, fins que algun bri d’il·lusió ressorgia de nou i tornava a la meva alegria habitual.
    Des del primer moment vaig ser molt clara: res d’avions per al viatge d’anada. Volia gaudir d’un llarg i apaivagador viatge en tren, que em permetés contemplar el canvi de paisatge, acomiadar-me de la meva terra, i que tot creuant la frontera em donés temps per a mi, per a creuar les meves pròpies fronteres i preparar-me per viure els deu següents mesos en una ciutat nova i desconeguda. Aclaparadora i aterridora, però alhora increïblement seductora.
    La meva segona condició va generar cert malestar entre els més propers. Res de comiats a l’estació. Hi aniria jo sola. No volia drames, no volia llàgrimes. I sabia que, si venien, ni tan sols jo no em podria contenir.
    Creuo l’interior de l’estació, remeno a la bossa i en trec el bitllet, arrugat i matxucat. Fins avui, ha estat el meu amulet per anar-me recordant que les hores a Barcelona estaven comptades. De cop i volta, em poso nerviosa, el cor se m’accelera i l’estómac se m’encongeix. Reconec aquesta sensació amb precisió absoluta: no és por, sinó pura emoció. Quan per fi pujo al tren, busco el meu compartiment, i m’assec. Passen dos, tres minuts. I després cinc, vuit i tretze. I finalment, després d’uns quants xiulets, el tren arrenca i es comença a moure amb parsimònia. I just quan comença a agafar velocitat i les cares de la gent de l’estació se’m fan borroses, sóc capaç de descarregar qualsevol resta de tensió que quedés en mi, i se m’escapa una forta i sonora rialla.
  • Titelles de qualsevol déu
    Maria Sanz Llaudet | 21/02/2011 a les 18:08
    “Ningú és imprescindible, però tots som necessaris” —li havia sentit dir, més d’un cop, a l’avi—. A mi, en canvi, sempre m’ha semblat que les experiències d’alguns éssers humans podrien haver estat induïdes per qualsevol d’aquells déus mitològics que, avorrits, els fessin compartir espai i temps amb titelles fetes a imatge i semblança nostre. Com si la seva existència fos dalt d’un escenari i el director, amb la veu en off, fes entrar i sortir alguns actors amb un guió establert amb precisió però desconegut pels mortals, obligats a improvisar en cadascuna de les escenes.
    Coneixia la Marta des de la infància. Els meus primers records la situen de costat, assegudes als gronxadors d’un parc proper a casa nostra. Sempre vam estar molt unides, tant per l’amistat com per múltiples afinitats que vam fer nostres fins a l’adolescència. Després, sense que cap de les dues en fos del tot conscient, les nostres vides van iniciar camins diferents, paral•lels en alguna ocasió, però cada cop van distanciar-se més fins que ella, o jo mateixa, vam optar per seguir una bifurcació que ens va allunyar l’una de l’altra.
    Van passar molts anys abans no vaig tornar a tenir notícies d’ella. M’escrivia des d’Itàlia, i m’explicava que era feliç, que duia una vida totalment bohèmia, í que seguia pintant amb la mateixa afició d’antuvi aquells quadres de colors brillants en els que predominava el roig intens de la passió. Ho posava entre cometes, una manera com un altra de recordar-me que jo sovint li deia que l’homogeneïtat del color encalimava les formes fins a desvirtuar-les. Així doncs, tot i la distància, vam poder compartir alegries i infortunis. Em resultava senzill deixar-me contagiar per la vivesa i aquell to alegre i juvenil que desprenien les seves cartes. També vaig saber de l’existència d’un home, amb el que va iniciar una convivència. L’entusiasme, però, amb el que em feia partícip del seu enamorament es va anar apaivagant amb el temps fins que va deixar de parlar-me’n. No va ser fins la darrera carta que em va confessar el sofriment intens i autodestructiu del que, segons es lamentava, no sabia com fugir. Enmig del text, la paraula maltractament ressaltava més que qualsevol altre.
    És ara, en aquest tanatori, i veient-la a través del vidre d’aquesta urna que l’envolta, quan torno a pensar en la possibilitat que la Marta s’hagués creuat amb una d’aquestes titelles manipulades pels déus. Aquí plantada, al seu davant, tanco els ulls i maleeixo el destí i les cruels deïtats que imagino amb rialles estridents i malèvoles, fent d’espectadors exclusius d’una obra on el guió establia que la meva amiga es clavaria l’agulla a la vena i que aquesta duria una dosi letal.
  • SOBREVIURE A L'HORROR
    Frèdia | 21/02/2011 a les 18:39

    Tinc la creença que totes les coses tenen una secreta concatenació. No va ser casualitat que, després d'un acte d'homenatge a la teva memòria, entrés en aquella llibreria del centre on no vaig gairebé mai i que entre milers de llibres fullegés precisament aquell exemplar. El llibre recollia vint testimonis de supervivents dels camps d'extermini nazis. Vint testimonis esfereïdors entre els quals hi havia el d'un català d'ullets petits, aquosos, enganxats per lleganyes minúscules com llàgrimes petrificades. D'en Cintet, hi havia unes quantes fotografies. Una de quan era jove, d'abans de la nostra guerra, a costat d'una noia de cabells rinxolats. Era la seva Lola, la dona de qui estava enamorat. La seva Lola que va morir de tifus als dinou anys, mentre ell era al front, prop de l'Ebre, entaforat en una trinxera sota un cel encalimat tothora, defensant la llibertat. Sense la Lola, per en Cintet, la vida esdevingué insuportable. Tant que va passar la frontera per continuar lluitant. No era pas un heroi, només volia morir. Quan el van fer presoner i veia com altes companyes marxaven per no tornar mai més, va pensar que la seva condemna finiria aviat. Però ell era fort i coratjós i bon treballador. La càmera de gas no estava pensada per a ell.

    El relat d'en Cintet desprenia tanta amargor que corprenia l'ànima. Als vuitanta-set anys, mostrava orgullós al periodista que l'entrevistava el seu petit tresor: una biblioteca on s'apilaven els llibres que parlaven de civilitzacions antigues. Havia llegit i estudiat els ritus funeraris de l'Antiguitat amb minuciositat i els coneixia tots amb absoluta precisió. Per què?, li preguntava l'autor del llibre. La televisió l'avorria, deia en Cintet. De dia, encara es cuidava de l'hortet. De nit, abans d'agafar la son, alguna cosa havia de fer per ocupar les hores. El periodista tenia interès de saber si encara pensava en el camp de presoners. I ell assegurava que no, que els records ingrats no els volia pas per a res. Tan sols l'ocupava un únic pensament: «No us podeu imaginar com n'era de bella, la meva Lola. La seva rialla era com música celestial. Tot el que m'ha passat a la vida no és comparable al sotrac que vaig tenir quan em van dir que era morta». Mentre fullejava la història d'en Cintet em vaig fer un propòsit: vaig pensar que sobreviuria al teu mut comiat, al dolor arrapat a les vísceres, a l'horror d'estimar-te amb absurda follia quan ja només ets pols que sura a l'aire.

    Ahir vaig tornar en aquella llibreria i vaig comprar un llibre. Parla dels celtes. Abans de passar per la caixa em vaig assegurar bé que hi hagués un capítol dedicat als ritus funeraris.
  • La vora del comiat
    franz appa | 21/02/2011 a les 21:06
    He baixat l’escala a les fosques, amb els peus descalços per no fer soroll, sentint el tacte càlid de la fusta dels graons i del parquet. La llum es filtrava com una boirina enreixada des de les persianes mal ajustades dels finestrals, i formava una penombra suau, lleument acolorida per la incandescència tímida de la nova aurora.
    He obert la porta corredora que dóna a l’àmplia terrassa que es talla en el penya-segat, al límit de la piscina on l’aigua era a penes esvalotada per la brisa flairosa que venia de mar, un mar encara negre, en contrast amb la claror amortida, més imminent que real, que sorgia de la piscina.
    Davant meu només es veia aquella taca immensa , immòbil, apagada la seva sotsobra permanent per l’absència dels reflexos del sol que encara no la tenyien de color. Lentament, tanmateix, la llum s’hi ha anat dipositant, cautelosa, aixecant els primers matisos, revelant els primeres formes, el volum en perpetu moviment de la gran massa líquida.
    No he esperat que el sol s’alcés del tot, només he mirat un segon la seva esfera ataronjada, que encenia ratlles desmanyotades de núvols, i després m’he tornat a dins.
    He pujat una altra vegada descalç, i he entreobert la porta de la cambra on ella dormia. La seva flaire ho inundava tot, dolça, com un perfum de flors que ballava sobre la intensa salabror de l’aire que jo havia dut amb mi des de l’exterior. També la sentia respirar, pacíficament.
    Sotjant la silueta del seu cos dorment, he remembrat amb precisió la rialla i l’esclat dels seus ulls. Com he desitjat poder tenir de nou aquest cos jove! I amb una fiblada al pit m’he obligat a recordar que és impossible. He entrat al lavabo, i m’he desvestit a poc a poc davant el mirall, he vist tots els estrall de la vellesa i la malaltia, sense entretenir-m’hi, només amb una llambregada. No puc sentenciar, m’he dit, m’he repetit, aquell cos jove, tan ple de vida, a esclavitzar-se en la cura d’aquest cos que ja fa via cap a la fosca definitiva.
    Llavors he sortit, amb molta precaució de no despertar-la he creuat la cambra, mentre llançava un petó a l’aire que ella havia de respirar.
    He refet despullat el camí i he creuat la terrassa sense fer cas del contacte fred de les rajoles. He vorejat la piscina fins a aturar-me davant la barana, vora l’espadat. He fitat des d’allí l’horitzó encalimat on ja avançava el dia, he escoltat la remor sostinguda de l’onatge, i he absorbit amb una alenada forta i brusca l’aire quallat de sal per barrejar-lo amb la sentor d’ella que encara conservava dintre el pit.
    I aquest ha estat el meu comiat.


  • Angúnia
    deòmises | 21/02/2011 a les 21:51
    Tot indici m'adverteix que el dia del comiat s'acosta. Sacsejades a intervals d'una precisió que exaspera acompanyen aquests senyals. I no hi ha res que consoli aquesta tristesa que, inconscientment, m'aclapara. Enmig del silenci, les veus es barregen i és difícil discernir-ne les paraules. Però el que queda palès és que les rialles de les setmanes anteriors ara són nerviosisme i sotracs.
     
    Com sempre, em mantinc callat, i intento restar immòbil per gaudir millor de l'ambient càlid que m'envolta. M’empara i sé que no tindré cap refugi millor a la vida. Mica en mica el meu entorn es calma i m’endormisco lentament, amb el ritme constant del batec que m’oprimeix. És quan el son es trenca amb brusquedat però m’adono que no ha canviat res encara.
     
    *

     
    Tot succeeix ràpid. Velada per un ressò que m’és familiar però més fred que l’acostumat, una veu crida amb fermesa, ordres clares, concises, gairebé al mateix ritme que la pressió, cada vegada més constant.

    I aparec, de cop i volta, on una llum fereix de tan intensa. És estranya la manera en què, a través dels parpres, veig siluetes de diverses mides, i unes mans semblen rescatar-me del lloc on he estat resguardat, on no he sentit por. Però ara, sense saber per quin motiu, sento angoixa i fred i, com que un tel estrany m'encalima la visió, les figures em terroritzen encara més. Tinc ganes de plorar, de cridar ben fort perquè aquest crit i aquestes llàgrimes em despertin del malson o m'acostin la mare.

    Llàgrimes. Corren llàgrimes galtes avall. Algú m'ha tustat però no el sabria reconèixer. I la primera alenada que inhalo s'omple d'olor de sang i d'una aroma dolça que em calma. Noto la presència de la mare. Encara hi és, malgrat haver-me hagut d'acomiadar del seu ventre, que m'emparava fins fa uns instants.



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: