Dietari de la catàstrofe. 20: Al meu botxí

Un relat de: franz appa

*


Emilio Morenatti



Perquè encara tinc vida als ulls.
Perquè encara que la meva pell delmada
cobreixi a penes les ferides de l'ànima,
et desafio amb els meus dos rostres.
El que vaig tenir ahir, quan era teva,
el que tu sense pietat vas malmetre.
I el que tinc avui, quan ja no hi sóc
perquè juguis el teu paper de mestre.
Sí, et brindo el repte suprem
de no pertànye't ja mai més.
Que la que tu occires amb el foc
ara ja no és més que cendra lleu
que un cel de milions d'espills
ha escampat amb un vent aspriu.



25 de gener de 2010

Comentaris

  • Perquè encara té vida als ulls[Ofensiu]
    Renée Vivien | 01-08-2010

    i encara té aquella dignitat altiva d'aquells que ja no tenen espai per a la por, després de tant patiment.
    I repta al seu botxí, tranquil·lament, sense esperar-ne res. Esdevé catarsi quan li escup els mots a la cara, mots que el condemnen en l'inconscient, en un atzucac del que mai podrà fugir.

    Així m'ha arribat tota aquesta poesia concentrada
    en un poema gairebé cruel i alhora ple de la bellesa d'aquells sentiments que s'intueixen veritat austera i res més.

  • Poema de cendra[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-06-2010

    Al botxí: Per què?

    A la víctima: Encara tens, encara ets.

    Al poeta: De les cendres has fet poesia, del patiment versos, de la catàstrofe un recull de bellesa que a cada entrega em deixa sense alè, perquè cada mot és com un cop en la ferida que ha obert la imatge al meu pit astorat de dona i de persona.
    Una constatació necessària!

    T'envio una abraçada de les que no fereixen,
    Unaquimera

  • gypsy | 14-06-2010

    Posa la pell de gallina, fa tremolar i un calfred em recorre l'espinada.
    Aquesta manera de dir, franca, veritable amb una cruesa delicada, encara que sembli un contrasentit.
    Cada poeta observa la realitat d'una manera diferent i la transmet en els seus poemes. La teva mirada és magna, d'una bellesa que pertorba, encara que el tema que tractis sigui d'una duresa insuportable.

    Petons!

    M'agradaria poder escriure com tu o almenys una mica, mica, com tu.

    ;)

  • Un poema esborronador,[Ofensiu]
    brins | 14-06-2010

    tan inquietant com la mateixa fotofrafia, tan explícit com la mirada de la dona.

    Uns versos punyents i desafiants, amb la veu de la víctima, que arriben al cor del lector. Enhorabona, franz!

    Una afectuosa abraçada,

    Pilar

  • Poema i fotografies molt punyents[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 10-06-2010 | Valoració: 10

    El poema parla des del punt de mira de la dona maltractada, de la dona occida com tu dius, de la dona que ha perdut o han intentat llevar-li la dignitat i la vida, fins i tot la vida, deia Òsip Maldelstam que a la Rússia de Lenin la poesia estava molt ben vista i era molt seriosa, que no es podia ningú queixar, cap poeta perquè era tan seriosa que els poetes s'hi jugaven la vida, hem de prendre-ho amb ironia com jo vaig fer amb el meu conte L'equip, cal ridiculitzar els maltractadors i no donar-los ni un gram de respir, cal torturar-los psicològicament des de la distància i des de prop.
    Et recomane que llegisques el meu conte i veuràs del que et parle, està en un dels meus primers contes, tot règim totalitari, i els països on domina la llei islàmica ho són, cal acabar amb ells, de vegades em fot de la rancúnia dels E.E.U.U. cap als països musulmans però si no tinguérem aquest país tot i la crueldat social d'aquest, tindríem la Xina o ens envairia la moral musulmana que trenca les dones, les malmet, les mata, Occident tot i els seus defectes i pose per endavant l'Europa civilitzada, per això tenim tant que ensenyar al món, tot i que hem de aprendre d'ell, ens ha ensenyat amb tres mil·lenis d'història el que és la convivència tot i els entrebancs de les guerres i de les colonitzacions etc. Potser tot és una qüestió de poder, però hem de fer que visca la democràcia en qualsevol país que vulga tenir força específica al món. pel bé de tots i lluitar pels nostres interessos, cosa o possibilitat que ens dóna la democràcia, jo em ric d'aquells que defensen la cultura musulmana front a l'ordre establert, per cert, mal ordre, però la cultura musulmana ha quedat malauradament ancorada a l'Edat Mitjana, jo no sóc un defensor de l'estatu quo de l'Occident capitalista, sóc millor un defensor de Marx, de Nietzsche, de Freud i de tota la cultura occidental i oriental que ha donat noms com Gita o Rabindrana Thagore o els abans esmentats, sóc un defensor de la cultura i la democràcia front a tots els sistemes totalitaris, i els règims musulmans en són.
    Bé una forta abraçada i espere que no hages vist o hages fet una roïna interpretació de les meues paraules, jo estime la dona com a igual a l'home amb les seues diferències però igual.

    Vicent

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

157125 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com