Detall intervenció

Tots dos som un (aquí, merci)

Intervenció de: Renée Vivien | 18-09-2010


Desig d'uns ulls emmarcats
per aquest rostre negre i bell,
els llavis molsuts dibuixen
somriures mentre treballes
fent via per carrers que ja són teus,
Posseir l'ànima negra del blues
heretat , que et travessa al biaix,
Ser fondària i bressol en les parets
d'un pou d'injustícies que no mereixes,
Estimar el color de la teva pell colrada,
Sentir-te germà entre llunes i cels,
Saber que en la foscor més pregona
al cim del món - tots dos som un -




Respostes

  • RE: MELOREPTE 119. Xicon, on vas?
    rnbonet | 17/09/2010 a les 15:01

    Ieps, xicona! Ens ho guisem i ens ho mengem entre tots dos? Tan difícultós és escriure uns renglons curts, bons, regulars... O dolents! només per la participació...!!
    Bo; ací van els meus. Et recorde que no sé anglès. Així que ha estat la música...la 'melo'... la que m'ha portat a escriure açò:



    On vas, xicon?
    Enlloc. Hi pense, sorrudament callat,
    allà al barri ofegat, on visc,
    res de blanc de flors de taronger
    ni parcs on juguen
    alegres els infants.

    Xicon, on vas?
    No ho digues. Damunt un horitzó
    imaginat endevine ferides amargues
    plorant llençols de pluja agra.

    On vas, xicon?
    Enlloc. Nàufrag d'agulles
    de rellotge
    guarde el record,
    encara,
    d'anhels de petits instants,
    d'unes mans amoroses...

    Xicon, on vas?
    Camine enlloc, t'he dit abans.
    Amb present de passes adormides,
    d'inexistents esperances, de miralls esquerdats,
    de desolat paisatge, de nines de fang i draps.

  • Blues
    Sara Mingus | 17/09/2010 a les 19:51

    El lament trist d'un blues,
    el lent esdevenir
    d'una música petita
    que irromp, nua, com el plor
    d'un nen, a mitjanit,
    quan el silenci era
    cec al seu patiment.

  • Amics, la meva aportació fora de concurs.
    Carme Cabús | 18/09/2010 a les 14:44

    Sweet Home Chicago


    Un país en construcció
    amb un clam a les entranyes,
    els pobres, sosté del món,
    roba assecada entre fàbriques.

    Mercats de fruita i de roba,
    aparadors de botigues,
    gent perduda i desvagada,
    famílies que hi van a viure.

    Uns es traslladen de casa,
    ètnies diverses conviuen,
    els avis mostren als nens
    traços i camins de vida.

    Camps rasos per construir,
    amor i amistat que planen,
    surten de l'escola els xics,
    s'alcen bastides i cases.

    Persones sense futur
    enmig la ciutat que avança,
    la tendresa dels menuts
    és fonament i esperança.

    I la ciutat se somia
    i es projecta en una imatge
    en què només hi ha dolçor
    i tothom va a saludar-la.

  • Tots dos som un
    Renée Vivien | 18/09/2010 a les 20:57

    Desig d'uns ulls emmarcats
    per aquest rostre negre i bell,
    els llavis molsuts dibuixen
    somriures mentre treballes
    fent via per carrers que ja són teus,
    posseir l'ànima negra del blues
    heretat - que et travessa al biaix -
    ser fondària i bressol en les parets
    d'un pou d'injustícies que no mereixes,
    estimar el color de la teva pell colrada,
    sentir-te germà entre llunes i cels, sabent
    que en la foscor més pregona tots dos som un.




    • Tots dos som un (aquí, merci)
      Renée Vivien | 18/09/2010 a les 22:39

      Desig d'uns ulls emmarcats
      per aquest rostre negre i bell,
      els llavis molsuts dibuixen
      somriures mentre treballes
      fent via per carrers que ja són teus,
      Posseir l'ànima negra del blues
      heretat , que et travessa al biaix,
      Ser fondària i bressol en les parets
      d'un pou d'injustícies que no mereixes,
      Estimar el color de la teva pell colrada,
      Sentir-te germà entre llunes i cels,
      Saber que en la foscor més pregona
      al cim del món - tots dos som un -



  • Cançó de l'indecís (blues)
    F. Arnau | 19/09/2010 a les 23:45

    Godella, 23,00 hores del diumenge 19 de setembre del 2010

    Tinc una hora per escriure
    i no sé què dir!
    Una hora passa molt prompte
    i no sé què dir!
    Podria parlar-vos dels meus problemes
    i no sé què dir!
    O perquè no? dels meus somnis
    i no sé què dir!
    Però no em vull repetir...

    Ja han passat vint minuts de l'hora
    i no sé què dir!
    He estat exprimint-me el cervell
    i no sé què dir!
    Em sap greu decebre els amics
    i no sé què dir!
    I perquè no? també els enemics
    i no sé què dir!
    Però no em vull repetir...

    He pensat en deixar-ho per ara
    i no sé què dir!
    Més val callar si el que dius no ho sents
    i no sé què dir!
    Ja tornaré a intentar-ho en un altre moment
    i no sé què dir!
    Per això passeu al primer vers i repetiu
    i no sé què dir!
    Però ara crec que és millor repetir...

    ***


    23,28 hores del diumenge

    FRANCESC

  • PAÍS MESQUÍ
    vitriol | 19/09/2010 a les 23:55


    País àvar i mesquí, fins i tot
    la teva terra famolenca xucla els sucs que vessen
    de cossos espremuts.
    Tant li fa suor o sang
    o somnis caiguts de pobles deportats
    tot resta amagat sota terrossos secs, humits de ràbia.
    Però brolla on menys s'espera
    la veu trencada, la cançó de l'ànima
    que salta turons i llisca a les valls
    per arribar amb embranzida on et fa més mal.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: