I digues, si pots (aquí, gràcies)

I digues, si pots, què hi perdo en la destrossa,
la lluïssor dels teus cabells d'aram,
el goig del teu cos efímer que espera, com
la tranquil·litat del temps que se sap diluït,
la por de la pèrdua de res que no he posseït;
Quanta bellesa emana la llum d'una tarda que és perd
enmig del silenci de les roses i dels batecs continguts,
coneixedors que l'oblit és una utopia per a badocs
que somien aquesta llum que desprèn el teu esguard;
I digues, si pots, què hi perdo en la destrossa.

I digues, si pots, què hi perdo en la destrossa,
la lluïssor dels teus cabells d'aram,
el goig del teu cos efímer que espera, com
la tranquil·litat del temps que se sap diluït,
la por de la pèrdua de res que no he posseït encara;
Quanta bellesa emana la llum d'una tarda que és perd
enmig del silenci de les roses i dels batecs continguts,
coneixedors que l'oblit és una utopia per a badocs
que somien aquesta llum que desprèn el teu esguard;
I digues, si pots, què hi perdo en la destrossa.

Entendrit pel caliu nostrat, a prop del descampat,
havent fet l’amor sobre la frondosa gespa,
et tinc en aquest posat per immortalitzar-te... serena.

Sentint-te, arran de pell, com una suau brisa d’abril,
t’he dut aquí pel gust d’embellir l’enquadrament
l’instant en que, despreocupant-te, flirteges amb el teu cos nu.

Amorosida pels raigs de sol,
que il•luminen la teva efígie més fotogènica,
se’m projectes en la meva retina amb sensual aparença.

A camp obert el passar del temps és lent,
mentre tu, impassible, et mostres ufanosa de ser la musa,
i, tímida de ser a l’escenari d’una naturalesa impia.

Tu, que has creat les turbulències del terratrèmol
amb els teus ulls somniadors, ...


Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,
Llum del primer raig de sol del matí, braç
Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,
Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,
Alenada que m'ajuda a combatre les timbes
De desesperança, record tangible dels nimbes
Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,
I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,
Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona
La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,
Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.


d.