hores em poso a comentar aquest realt, però no me'l podia pas saltar!!

Espero que aquest conjur hagi tingut efecte en la vida dels que t'envolten. En el meu cas, puc dir que les expectatives d'aquest any superen amb sobres tots els plans que podia haver fet. I això em fa feliç.

Salut i paraula!

H.

la ficció a vegades està tant a prop de la realitat, que fa que això dius sigui passi massa freqüentment les nostres retines i a la nostra oïda.

M'agrada el punt realista dels teus relats, perquè no s'amaguen de la vida quotidiana que per molta gent és un drama (imagino que això ho palpes cada dia a la feina). Falta gent com tu, capaç de comunicar-se d'aquesta manera...

Cuida't

H.

(serè-senzill-sincer)

M'ha agradat tornar a llegir RC desrpés de tant de temps, i fer-ho amb aquest poema s-s-s (ara que els tridents estan de moda).

Es nota que està escrit des de la reflexió diària (potser aquella que t'acompanya mentre tornes de la uni a casa) ; una cosa pausada, serena i sense presses.

No em cansarà mai llegir-te aquesta imatge de la butxaca que ja has utilitzat altres cops (i que has feta tota teva). No havia pensat mai que hi podies posar una cremallera. Sempre l'havia vist com un lloc on les coses hi van a parar sense voler (com aquests somriures que s'escapen ...).

La soledat és un estàt d'ànim més que una realitat, i la consciència, la corda que ens ajuda a sortir d'aquest pou. Sempre podem cridar abans no ens quedem afònics (i tu no deixis mai de fer-ho!!).

Felicitats,

H.


pd-ja t'he comentat que et volia llegir...doncs aquí va el primer comentari!

no són mai bons,

I les teves paraules no són pas excessives,
sinó en la justa mesura per explicar primer el rebuig, i després l'acceptació, que provoca l'enyorança.

M'ha agradat;)

Henry

que havies tornat a escriure, perquè m'ho vas dir tu mateixa. Feia temps que no entrava dins la pàgina. Com estàs? Les notícies sobre tu són escasses, i les paraules d'aquest poema no són sinò la crosta del que sagna per dins. Aquest poema em recorda l'últim que tinc penjat, que fa temps que vaig escriure...

Per sort, confio que tens àngels al voltant que es tallarien les ales per tu, per deslliurar-te del pes que dus a sobre...

Espero saber de tu prompte. Una abraçada i una infinitud de somriures per tu!!! (no els perdis mai)

Henry

la lectura pausada i inacabada dels teus relats, i retorno a un poema que no és el primer cop que llegeixo.

No sé perquè aquest poema em transmet una tranquilitat i serenor que no serien pròpies de la situació que descrius (potser perquè ara mateix ja està entrada la nit); potser per que tot i parlar d'aquest moment tant complicat que significa la lluita entre l'esperança i duresa de la realitat, aquest anàlisi tant detallat del que sents (realment t'has endinsat en tu mateixa) encomana la paciència amb la que -aparentment- vius aquestes nits (ara que la cera comença a prendre força). Saps que no tot depèn de tu, i potser això et fa dubtar entre l'estimació que li tens i l'idealització de la seva persona...

...i en el fons, al final, només et queda deixar el poema inacabat, per continuar-lo escribint

potser amb ell,
o sense ell per no deixar
la teva vida a mitges.


Una abraçada Marta!!

Henry

Altre cop ens venim a trobar aquí. Certament, que fa dies que no sabem l'un de l'altre (i també fa temps que no passava per aquí). He retornat per llegir-te del començament...

Una de les coses bones que suposa tenir penjats els relats, és que pots tornar enrera sempre que vulguis per llegir el que va escriure fa algun temps. Amb això vull dir que molt sovint (sempre) escribim sobre el moment que estem vivint, les sensacions i sentiments que ens omplen...i en aquest sentit suposo que si llegissis aquest poema un altre cop, t'adonaràs que segurament has trobat la resposta. no és genial?

El temps acaba cedint...

Una abraçadísssimaaaaaaaaaaaaaaaaaaa molt forta...
(ja quasi no em queden petons...)

Salut i paraula,

Henry

ara feia temps que no apareixia per la web, després del meu meset sabàtic, no m'havia adonat de l'existència de nous escriptors,...com tu. I com que he vist que no feia pas tant que havies començat a escriure aquí, he decidit llegir-te des del començament.

M'ha agradat la intro, perque m'ha fet entrar dins d'aquest poema, que aparentment senzill, amaga una riquesa madurada.

Trobo molt ben aconseguida aquesta lluita de sensacions que significa aquest tu; perquè si ve dius que és l'essència del tu el que omple de sentit el jo, és també la existència del tu el que fa dolorosa l'essència del jo (m'apassiona, i a la vegada, em fa de daga...). Els últims versos resumeixen perfectament el poema: em quedo amb la innocència, que és la que ens deixa al recer d'aquest tu, la que ens fa ofegar-nos en ell, sense que nosaltres hi poguem fer res.

Una estrena genial.

Salut i paraula,

Henry

però avui després de veure el teu comentari, m'he animat a comentar-te alguna cosa (feia temps que no ho feia).

I què dir del que has escrit, si tu ja ho dius tot? Has escrit un relat que ve de dins, tant intens i tant fort com el teu somriure. És tant maco tenir la sort de trobar algú tant especial! Felicitats als dos.

Una abraçada nina!!

Espero resposta;)

Henry

deixar escapar u somriure, després de llegir aquest seguit de frases que has deixat: com les petjades de les teves observacions en el teu passeig pel món animal.

Però que s'amaga darrera la crisi d'aquest cuc? què significa l'aborriment d'aquest ratolí? la pèrdua de veu de la cotorra? perquè no aprofites el teu passeig i guies el cuc per un camí nou, jugues una estona amb el ratolí i dones aigua a la cotorre per fer-li tornar la veu?

Amb la marmota no sé si hi tens gaire a fer, perque les coses de l'amor són impossibles...


M'ha agradat molt!
Una abraçada laia

Henry

recerca dels perquès del desamor, sovint ens avénen preguntes impossibles de respondre, que quedaran vagant dins d'ampolles, sobre les ones, i que no podrem recollir ni amb una xarxa.

És molt difícil ser realistes, quan mirem als ulls de l'estandard penjat a la paret, que tant de temps va ser la vela que ens va guiar. Serem capaços de despenjar-la algun cop? D'estripar-la, escupir-la i destrossar-la? Fa temps...que va perdre el nord en un vaixell fantasma....

Serem capaços de pujar a dalt del groumet, i mirar a l'horitzó sense tancar els ulls? Qui sap, potser hi ha aprop una illa deserta on ja no hi haurà ampolles, ni missatges, ni preguntes sense resposta.

M'agrada la imatge del mar de l'oblit, m'espanta si és la mort, em fa respecte.

Una abraçada!

Henry

pd-Em quedo la primera frase, si em deixes. Me la penjaré a l'habitació ;)

"Si veiés els teus ulls dins el mar els pescaria"re

he anat seguint el relat, i al final m'has deixat ambs un pam de nas (un pam d'una mà de set dits, tot s'ha de dir). Nena!! una mica de mal rollo, eh, això de trobar-se el popet al llit? (hehehe), si més no cal llegir-ho en clau d'humor.

Molt encertat.
Falten dits per comptar les raons de posar-te un 10, però un dia vaig decidir que no puntuaria a ningú.

Una abraçada senyoreta!!
Ens veiem!!

petons.

pd-Si els peus també tenen set dit, potser les sabatetes de tacó no et cabran , no?

Ja sóc aquí! de nou passo per davant teu a llegir-te les últimes coses que has escrit.

M'ha sorprès aquest poema. Intueixo un escrit rebel, segur i inconformista, però no acabo de entendre el missatge. Perquè sabatetes? ....

He deixat el meu correu a la meva biografia. Si t'ànimes o ho trobes interessant m'agradaria que m'escribissis i m'ho expliquessis.

Moltes gràcies.

Henry

m'encanta que em mirin als ulls quan em parlen (potser per que tu tens aquesta mirada profunda), potser perquè em fixo en el somriure de la gent quan em mira, em parla, em comenta (potser per que tu l'encomanes jajajaja (4 ja's)),

he rescatat d'entre els teus relats aquest poema tendre.

Em pregunto que va ser d'aquell amor. Com seria un petit poema de quan et vas desenamorar?

Una abraçada maca.

Henry


I llavors ho he tingut clar,
i m'he dit: són els petits detalls.

en el somriure seu, al llegir-te això des d'allí dalt?

Crec que en aquest món no hi ha res més fort que l'amor dels pares vers els seus fills, i és un bon exercici dia a dia, veure tot el que han fet ells per nosaltres, aprendre de la experiència i tot el que hem viscut, per ser capaços de transmetre tot això als nostres.

És bonic saber que després de tot, perdura el bo i millor de cadascú, i hi ha no hi ha rancúnies ni malsons...

Preciós

Una abraçada angie!
H.