poema inacabat

Un relat de: mharta

14.POEMA INACABAT

Avui ja fa un dia més de tots els que puc comptar amb els meus dits
que t'espero en silenci des d'aquest meu racó.
He perseguit quasi dos milions de segons
i amb el meu pinzell del deliri
he volgut pintar amb tinta negra els primers cabells del sol;
he volgut lligar les ales a la lluna
perquè esclatés un duel de llums amb el seu rival més temut.
He encerat les meves parpelles
Per no perdre'm ni un instant d'expectació,
I he imaginat que llegia les teves paraules en tants fulls blancs
Que m'he oblidat de per què t'esperava.
Ni tan sols sabia què volia llegir-hi...

Avui estic disposada a tallar les mans i els peus de qualsevol innocent,
A fer servir tots els dits despreocupats,
A sorprendre la mítica infinitat dels números,
A fer muda la desesperació
I a empapar-me de tantes nits
Com perquè floreixi un girallunes d'entre les nostres pells.

Perquè ara ja no crec en els poemes que només dibuixen un instant,
Perquè prefereixo preferir els versos d'una vida
I poder continuar qualsevol nit les línies que ja tenien regust de precipici.
I ara faig i desfaig, i torno a desfer...
Perquè les teves paraules per fi han arribat
I, com un nou alè, pinten altra vegada les meves nits.
Potser només són l'inici d'un nou recompte,
Potser hauré de tornar a creure en la literatura efímera
I desitjaré assassinar més dits per plantar cara als meus transtorns.

Però, per ara, la meva enemiga frustrada encara no m'enlluerna,
Encara m'atreveixo a combatre l'opacitat de tanta claror
I estic preparada per escampar més tinta negra,
I relligar el món sencer amb les cintes de la lluna.

Les meves parpelles, persianes corcades, continuaran encerades,
esperant-te malaltisses. I t'esperaran fins que l'iris cariat perdi el seu color
i res, ni jo mateixa, temi ja la metamorfosi de la meva mirada fanàtica
en dos ulls apàtics innundats de la cera freda que ha vessat de més amunt.

Avui, han passat ja dos mil centenars més de segons malcarats,
I encara no m'he atrevit a arrencar cap dit innocent.
Ara sóc dins d'aquell nou recompte que ja havia previst.
I sóc a la part més difícil: la cera, al principi, mai té prou força...
A les nits s'endureix custodiada pel teu joc d'ombres
Però a l'albada es fa feble de nou quan et veu allunyar-te.

Aquest cuc patètic no té cap sentit: ni es fa del tot ni es fon per sempre.
Potser sóc addicte a aquest joc ondulant
I només m'agrada caminar descalça quan la mar està arrissada.
Potser tu no saps estar-te quiet i potser jo no t'hi deixo estar.
I qui sap si per això sóc incapaç de posar punt i final a aquest poema
I de deixar a terra la daga que esmicola el temps
I d'una nit, en fa trenta mil segons.

Comentaris

  • Capdelin | 18-02-2006 | Valoració: 10

    es nota que ets filòloga catalana, que t'apassiona escriure, que els teus versos són de nit... escrius perfectament bé, respectant estructures entre cops de sentiment...
    no, no acabis mai aquest poema... quan la vida és un poema acabat... ja no hi ha poesia!!!
    Deixa que el mar engegui onades i tu camina-hi sobre elles i els teus ulls seran escuma de somnis i d'estrelles!
    avui t'he descobert i m'has donat una alenada d'aire fresc, d'esperança, de no rendir-te en l'espera i en la recerca... ets imaginativa i mai acabada com el teu poema!
    ptons i una abraçada ...inacabada!

  • Segueixo amb...[Ofensiu]
    Henry | 18-02-2006

    la lectura pausada i inacabada dels teus relats, i retorno a un poema que no és el primer cop que llegeixo.

    No sé perquè aquest poema em transmet una tranquilitat i serenor que no serien pròpies de la situació que descrius (potser perquè ara mateix ja està entrada la nit); potser per que tot i parlar d'aquest moment tant complicat que significa la lluita entre l'esperança i duresa de la realitat, aquest anàlisi tant detallat del que sents (realment t'has endinsat en tu mateixa) encomana la paciència amb la que -aparentment- vius aquestes nits (ara que la cera comença a prendre força). Saps que no tot depèn de tu, i potser això et fa dubtar entre l'estimació que li tens i l'idealització de la seva persona...

    ...i en el fons, al final, només et queda deixar el poema inacabat, per continuar-lo escribint

    potser amb ell,
    o sense ell per no deixar
    la teva vida a mitges.


    Una abraçada Marta!!

    Henry

  • inacabat?[Ofensiu]
    socjomateix | 06-02-2006 | Valoració: 10

    digues, pots escriure encara més? és impressionant com has aconseguit que un poema tan llarg es faci tan curt! domines cada paraula que escrius!