Viuràs

Un relat de: Queca

Obre els ulls i es topa amb el sostre blanc, malmès pel pas del temps, pel tabac i pels crits. Tomba el cap a la dreta, encara no ha tornat. Tomba el cap a l'esquerra, són dos quarts de set del matí. El temps no perdona, i per més pròrrogues que li demanis, sempre hi és, sempre. I no s'hi pot fer res. Acaricia els llençols blaus amb una mà tremolosa. "S'haurien de canviar". Es passa la mà per la cara, aturant-se als llavis. Els ressegueix. Quan fa que no li dóna un petó com cal? D'aquells que surten a les pel·lícules i que et fan posar els pèls de punta... Ja ni se'n recorda. La mà segueix el seu camí i es topa amb uns cabells llargs, ondulats, fins al tacte. Li hagués agradat portar-los curts, però ell no li deixava tallar-se'ls. S'aixeca. No serveix de res posar-se melancòlica. Obre la persiana lentament, com si pesés dues tones. "De què tens por, Maria?" Pensa. "Que entri el sol? Que t'il·lumini el rostre? O del que et trobaràs?" Sacseja el cap. "El que està fet està fet, i és millor així. Ja ho saps".
Camina cap a la cuina, amb parsimònia, com si medís cada pas per posar el peu just al bell mig de la rajola, ni molt cap al costat ni molt amunt. Toca la paret amb una mà indecisa, com buscant on recolzar-se. Es troba amb una taca d'humitat, petita, petita, però que els seus dits blancs i llargs localitzen sense cap dificultat. "S'hauria de donar una mà de pintura". Una llàgrima li rellisca galta avall. El seu marit era pintor. Era tantes coses... Amable, atent, sincer, bona persona... I ara... "Ara només pensa en una cosa, en beure, beure, i beure. Diu que és per oblidar... Per oblidar què? Que un dia em va estimar? Per oblidar tot el mal que m'ha fet?" Separa la mà de la paret i recull la llàgrima abans que caigui a terra, eliminant tot símptoma de debilitat, o culpabilitat. Obre la porta de la cuina. Calaixos oberts, olles al terra, cadires tombades, i a sobre de la taula, el bol dels cereals del seu petit, impecable, immutable. Són les restes de la baralla d'ahir. "S'hauria de recollir tot això". S'acosta a la cafetera, que va sobreviure miraculosament. Hi ha una tassa a la pica, mig trencada. "És igual". L'olor a cafè aviat envaeix la cuina i els seus pensaments. "Afanya't, potser encara hi pots fer alguna cosa." "No. Ja no". Plega una cadira del terra i s'hi asseu amb la tassa a les mans, i beu. Els seus ulls recorren l'estància, a poc a poc, i s'aturen sobre el bol dels cereals. Representa tantes coses... O això li sembla a ella. S'aixeca. No pot pensar. Deixa la tassa altra vegada a la pica, i surt de la cuina. Camina pel passadís, ara més decidida, i s'atura davant la porta de l'habitació del seu fill. L'obre, i en silenci, hi entra. S'asseu al llit sense desfer. Acaricia el coixí dolçament. És com si el caparró del seu petit hi descansés. L'imagina allí estirat, amb els ulls clucs, fent veure que dorm mentre el seu pare arriba a casa. Ell entra i tanca la porta del carrer d'un cop brusc. Crida a la seva mare. Li diu coses horribles! Ella també crida. Li retreu que ve del bar, begut. Ell dóna cops a les parets, a les portes, i, finalment, a la mare, que plora desconsoladament, i crida que el nen dorm. El petit prem els ulls amb més força quan sent que la porta de la seva habitació s'obre. El pare s'acosta, a poc a poc, però entrebanca amb una cadira i cau. S'agenolla davant la carona del seu fill, i li acaricia els cabells. El nen arrufa el nas. Fa pudor. La mare és a la porta, tremolant, despentinada i amb la brusa trencada. Plora. Plora en silenci. El pare s'aixeca dificultosament, i s'acosta a la mare. Ella li xiuxiueja que s'estiri una estona, però ell li clava una bufetada que la tomba pel terra. Crits i més crits. Plors i més plors. Cops. Sorolls. El nen té por. Té por. Obre els ulls i s'omplen de llàgrimes al recordar aquella escena. El seu fill no hi és, i respira més tranquil·la. "Tot ha passat", pensa. I l'ombra d'un somriure apareix als seus llavis. S'aixeca i s'atura a la porta, amb una mà sobre el marc. Dedica una última mirada al llit del petit, es posa un dit als llavis: Shhhh... Surt de l'habitació amb la mirada perduda. No hi vol anar, però els seus peus li porten, impassibles, i la seva mà s'alça fins a tocar el fred pom de la porta del bany, sense compassió. L'empeny suaument, i s'obre. Hi entra. La seva mirada es dedica una estona a examinar el mirall, que li torna un reflex d'una dona que ja no coneix. S'apropa a la banyera, i s'ajeu al costat. És plena d'aigua, i un cos hi flota inert. Toca amb els dits la punta d'un nassarró mullat, passa la mà pel cabell, curt, negre i xop. Unes paraules brollen de la seva boca: "T'he salvat d'aquest horror. A partir d'ara, viuràs".

Comentaris

  • Cal lluitar[Ofensiu]
    franz appa | 21-11-2007



    Llegeixo aquest relat i el comento encara amb el calfred que m'ha provocat aquest terrible i colpidor final recorrent-me l'espinada.
    Penjo el comentari ara, esperant que això el faci circular de nou entre els relataires, ara que estem a punt de commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, que es realitza amb diversos actes institucionals el proper diumenge, 25 de novembre. Crec que és un relat que pot ajudar, i a més és molt bo.
    Es pot consultar el manifest subscrit per diverses associacions i administracions públiques a



    la pàgina web de la Generalitat



    Petons


    franz


  • Malauradament[Ofensiu]
    Henry | 25-08-2007

    la ficció a vegades està tant a prop de la realitat, que fa que això dius sigui passi massa freqüentment les nostres retines i a la nostra oïda.

    M'agrada el punt realista dels teus relats, perquè no s'amaguen de la vida quotidiana que per molta gent és un drama (imagino que això ho palpes cada dia a la feina). Falta gent com tu, capaç de comunicar-se d'aquesta manera...

    Cuida't

    H.

  • bufffffff[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 04-12-2006

    mestressa, quin relat més dur...
    I quin serà el dia que ja no hi hagi dones que no es reconeguin davant d'un mirall, que no es subordinin davant cap altra persona amb la que comparteixen vida, que no hagin de sacrificar, res ni ningú, per poder viure amb una mica de dignitat....
    colló, sembla el fòrum d'antropologia, xD

    T'he trobat, per fi!!
    Em vas comentar fa temps, i no vaig trobar el teu comentari, per buscar qui eres...
    i avui una ocelleta amb cara d'oriental ha xerrat i t'he pogut localitzar.
    un gran relat, altra vegada t'ho repeteixo...

    ens veiem per l'aula!!!

    Petons!

  • et dic adeu[Ofensiu]
    nyitus | 10-10-2006 | Valoració: 10

    com sempre esta bé, no et posare re que no sapigues.
    Nomes et dire que ho sento per aver tardat en comentarte aquest relat pero, sincerament, no tenia ganes de ferho.
    et dic adeu perque ja no tornare a escriure, saps que aixó no es el meu "mon" m'hi vas ficar tu i t'ho agraeixo moltissim, pero crec que ja no tinc res a fer per aquest indret.
    espero saber de tu, ja saps on trobarme, igual que jo a tu.
    vagi tot mol bé!!!
    molts petons

  • Hola, ninona![Ofensiu]
    Unaquimera | 14-09-2006

    Tenia ganes de veure un somriure bonic i he pensat passar per aquí a llegir-te, com he fet altres vegades, per veure què havies publicat darrerament... i m'he trobat cara a cara amb un relat esfereïdor, fort i contundent i ben escrit, que m'ha impactat!

    Me n'alegro molt d'haver vingut : hauré de passar-me més sovint, però ja sabem allò de "demà, demà"... Espero que l'estiu t'hagi estat bo! I espero tornar a saber de tu...

    T'envio una abraçada ben plena de vida,
    Unaquimera

  • Estimada![Ofensiu]
    Perestroika | 13-09-2006

    fa molt que no sé res de tu... com estàs?

    Un relat brillant. Dur, realista que fa plorar i posar la pell de gallina. Però escrit amb aquell toc que només tu hi saps donar.

    Tinc ganes de saber de tu, i dels contes a les nits...

    Una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Queca

Queca

108 Relats

757 Comentaris

183203 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Fisioterapeuta i pedagoga.

Lectora intentant escriure.

Enamorada de la literatura, d'estimar, del mar i a vegades, de la vida.

Nascuda al febrer del 87, treballo amb avis, que són el pou de sabiesa on intento aprendre cada dia quelcom nou (sobre ells, sobre la meva professió, sobre la vida, sobre mi mateixa).

Per què Queca? Lleigeix "Te'n vas anar".