Hola,
He vist el relat al fcb i he decidit fer-li una ullada...diria que el text no és una invenció sinó una realitat viscuda o que encara vius...I ho comento perquè tinc una tia de cent-un anys...jeje...i una altra de noranta-nou i tot plegat se'm fa molt familiar...
Bé, com em pica la curiositat de saber què i com escrius miraré algun altre relat teu al web...vols recomanar-me'n?

foster o fost (sempre però en minúscules!!...jaja és una broma que sempre deia i feia abans per aquí, no facis cas)

Sí, els tòpics són genials, i a vegades més reals que la pròpia realitat i que la realitat pròpia d'un relat de ficció.
Hola...fa mooolt de temps que no participo en aquest web que tant he estimat i viscut, però pel carinyo que li tinc mai no he deixat de fer una ullada fugisssera al fòrum i de mantenir el costum de llegir de tant en tant algun relat/autor que em desperti la curiositat.
En aquest cas, en llegir-lo, m'he recordat d'una narració-repte meva de fa temps..."Carminha", En ambdós casos juguem amb dos tòpics reconeguts...la trobada amb el pintor-artista de Montmatre o la nit amb la brasilenya del Carnaval...però crec que al teu li faltaria intenció, un gir que no sigui l'obvi o que si és l'obvi li doni matisos en algun sentit, més profunditat, més treball en conjunt. Fins i tot tal qual l'has plantejat podries allargar-lo omplint-lo pel mig i buscant un desenllaç potser més...dramàtic? que ens expliqui més de com ha anat/continuat la cosa.

Bé, t'aniré seguint potser, la teva prosa condensada i no fàcil de classificar m'ha despertat l'interès.

salutacions

foster

Si com dius no saps escriure comença per redactar, escriure en prosa les teves idees, el que sents, el que vius intensament i t'apassiona...i millor si ho fas en tercera persona, a través dels teus personatges...deixa la poesia, per ara si més no. Al contrari del que hom pensa, fer bons versos és molt complicat, molt més que no pas redactar un text amb certa forma i sentit.
I segona, vés molt amb compte amb les faltes i, especialment, en aquest cas tan obvi del títol. Proves, del verb provar, va amb "v".

salut!
foster

M'ha agradat, i anava a comentar-te'l però seria repetir quasi fil per randa el que te n'ha dit l'Escandell per allà a baix. Treball conscient i deliberat en l'estructura, ben escrit, directe a tope quan cal...alhora que la distancia narrativa li dóna una ambigüitat interessant. Quant a l'argument, sempre que es tracta un tòpic des d'un punt de vista nou i/o personal em sembla un encert especial. M'encanten els tòpics i les seves mil versions! En aquest cas bàsicament la contraposició romàntica entre rutina i fugida, l'amor del dia a dia i l'amant ideal que sembla tenir-ho tot i apareix de sobte o reapareix en la teva vida per dur-te a...París, nada más i nada menus!! Qualsevol no es decideix a tocar el dos amb en Mike i deixar el puto Arthur! hiasss

(jobaritx, no t'havia llegit tot i que tens 27 relats publicats!!)

salut!

foster

Sí, dius que és fragment del teu diari personal... doncs treballes molt i bé els mots, quasi en forma de prosa poètica. No et diré que és el meu tipus preferit, però he de reconèixer que el cuidat llenguatge i l'elaboració i ritme interns van de la mà, produint en mi, almenys, un rerefons de sensacions i sentiments. Per tant, molt mèrit perquè he sentit, notat la pluja que descrius, per ella mateixa i com a metàfora d'estat d'ànim. És un camí difícil però interessant aquests punt de vista i discurs narratiu triats en aquest trosset de copernic.

salut, company! El teu post i actitud al web són, per variar una mica, una bona glopada d'aire fresc per a tots nosaltres!

foster

Li poses el llistó ben alt a un possible amant, ehhh? Però...i tu...tan segura estàs de tu mateixa com sembles voler dir? hehehe

petons, simpàtica!
(volia llegir-te en alguna cosa en prosa, però no trobava res i m'he pillat aquest poema joganer per saludar-te)

foster

He vingut a llegir-te cridat pel títol, coincident amb un relat meu homònim...
I ha estat una bona sorpresa. M'ha agradat la tensió, el ritme i els matisos d'un fet i una situació que molts coneixem bé, el d'una separació forçosa de l'estimat/da per un o varis motius irrefutables però tots insuficients i incomprensibles, sense valor davant una passió real i intensa com la que descrius en el relat.
Sí, m'ha agradat i m'ha tocat namica la fibra per les sensacions que suggereixes amb alguns mots concrets i especials, amb alguns gestos peculiars de màxima sensibilitat que imagino al detall.

salutacions!
foster

Un molt bon relat formalment molt ben portat. No sé si n'ets conscient però ens parles de matisos d'amor i, alhora, d'amor en majúscules. En tot cas, es veu i s'agraeix les ganes de comprendre, la tolerància envers tot allò i totavulla...hiass...que intenti, pretengi viure en pau amb si mateix, parlant amb l'ànima sense por, amb la ment oberta a actituds i realitats encara, i potser mai tal com està muntada la nostra societat, no acceptades ni compreses, ni tan sols plantejades...
En fi, un text molt interessant i intens.

una abraçada
fost

Voldria posar-te un exemple del que m'hagués agradat per a tot el repte, el paràgraf amb el qual jo hauria tancat el relat...molt bo, excel.lent, on s'expressa la mateixa dualitat de mons però on en la confrotació guanya clarament la brutal innocència dels néts: "estàvem a la quarta fila!" (m'encanta).

Jo volia xiular i cridar de ràbia, però els meus dos néts estaven fascinats i se'ls veia tan contents...M'han dit que un altre dia hi volen tornar, doncs és clar, avui no han estat capaços de veure-les perquè estàvem a la quarta fila!<

Felicitats, cada vegada ho fas millor!

foster

Mira, l'he llegit i et comento un estrany regust que m'ha deixat...no ho sé del cert, però crec que és aquest descriure la màgia i innocència de les criatures i fer-ho en negatiu, des del punt de vista pervers i "pervertit" de l'adult.
Em confon la frase final, diria que se surt d'aquest doble plantejament clar del relat i el decanta cap a la part més banal de la cosa.
I et comento el text perquè, tot i que tampoc no m'apassiona com està escrit, sí que hi ha una intenció, ànima o atmosfera en el rerefons de tot plegat que, expressada en positiu i amb il.lusió, podria haver fet sorgir La màgia...dels nens.

petons

foster

del relat és el que no acabo de veure.
Un experiment formal entre poema i prosa poètica? Doncs a mi se'm queda curt com a poema i se m'entretalla com a prosa.
I de contingut està bé, és clar, però m'hi falta intensitat, la intensitat d'una línia clara en el punt de vista i la intenció del text.
No sé, no t'ho prenguis malament, però a mi el global em resulta una mica pueril.
-Crec que "Confessa't a mi" no és correcte, seria "confessa-te'm" (em sembla, i en tot cas en la frase hi va bé, quasi millor, i manté el paral.lelisme amb els dos imperatius anteriors que estructuren el...poema?)

En fi, l'he vist i m'ha cridat l'atenció el títol i l'autora...hehe. Com sempre és només una opinió voluntariosa, crítica i constructiva, cap sentència d'expert.
Una abraçada

Ah, i és interesant (no tinc clar si m'agrada del tot o m'hi falla alguana cosa) aquest final:
"Ssssssss... no parlis, fonem els nostres cossos estimant-nos, estimant-nos fonem-nos amb amor."
(ehem, sí, ho acabo de veure...em falla aquest "amb amor" últim, crec que no quadra en el to i la construcció de la frase. I ho dic perquè és una mica el que m'ha passat amb la resta del text, un sí, però...no del tot)

foster

Bé, ja en saps la meva opinió, però ara, en llegir-lo, hi veig dues cosetes:

neguit--- el canviaria per delit (ve a siginificar el mateix però en poisitiu, no trobes? I es manté inalterabla la rima.)
I posaria "el" mirall més que "un" mirall, perquè és Ella qui s'hi reflecteix, no "algú" indeterminat...però vaja...
Ara, l'estrofa nucli sí que m'encanta, la trobo...mmm...aixxx...hias!
"Comença'm per on vulguis,
sense presses, sense pauses,
jo t'espero fins que vinguis
amb la mel entre les cames."

petons, estimada

fost

Bé, d'entrada suposo que era per als microrelats…i això ja condiciona la cosa, però comencem:
-M'agrada que el títol clogui el relat, com a final rotund i, alhora, recull-conclusió de la prèvia. El problema és que aquest no m'agrada, i no per la repetició sinó pel sentit, que trobo deslligat del lirisme del text. I mira, ara veig que també just al final n'hi ha un de menys obvi i molt més suggerent: "L'anhel de desitjar" (és només una idea).
-No m'agrada això de "el mirall immòbil del tocador"…ni l'adjectiu ni ell substantiu tocador. Si vols i t'interessa, hi busquem alternatives. O bé mirall tot sol, o bé "el mirall del bany"…
-M'encanta la construcció següent "La seva pell bruna brillava llum pura", amb la complicació per a la dicció, la cacofonia i els mots en sí, tots m'agraden, sobre tot "bruna" hehe.
-També rica d'imatges i poc usada: "el seu cor tranquil i jove xiuxiuejava belles melodies d'ocell"…no sé, és bonica com a frase, tot i que no m'agrada "tranquil" adjectivant "cor"…potser millor "cor serè i jove"…"exultant, entusiasta"…n'hi ha per triar.
-M'encanta també per suggerent: "Escrivia literatura amb la mirada", i perquè alhora aporta un significat que la justifica en el seu gir forçat. I, en canvi, em passa al revés amb la següent: "pintava paisatges amb el rostre". La diferència està en que la meva closca accepta de grat escriure amb la mirada, però no li entra això de pintar amb el rostre.

Anava a seguir el detall però ja veus per on vaig. I és que ara m'adono que, si prescindeixes de la explícita identificació del principi del prota "el somriure d'en Sergi" i ho deixes amb "El mirall del bany reflectia, amb orgull, el seu somriure"…tot el text funciona tant per a un home com per a una dona…i això trobo que mola molt, tenint en compte que parles i descrius el poder de "la joventut".
En fi, prosa poètica força bona superada en aquest cas - i no és el normal o lògic- pel rerefons, per la idea, un dels grans temes de la literatura i la vida: "Juventud, divino tesoro".

Felicitats en aquest teu que espero hagi estat un "dia perfecte", inici i premonició de 365 dies més de puta mare, cada un millor que l'anterior!

Una abraçada, B86!

foster

aquí el tens, un relat amb cara i ulls, amb una estructura clara i decidida, un tema, cap falta greu, crec, un personatge que creix amb la història...És clar que li falta intensitat i força perquè no és més que un exercici narratiu, un joc de sentits i significats sobre i de les recomanacions que et vam fer, però ja hi trobo aquella "distància" primera i imprescindible de la qual parlàvem perquè un text deixi de ser el teu text i passi a ser "un" text (fins i tot per a tu mateixa).
Descarat que el que passa coma conclusió de tot plegat és que ens deixes amb les ganes de llegir el "producte" de la reflexió-decisió del prota, la novel.la aquesta que li obre el camí de la felicitat literària.

salut, bonica!
foster

Et puc dir que jo l'estructuraria de la següent manera:

1) Un primer paràgraf:
"Maltractament psicològic? I ara! Els ulls de la gent veuen el marit ideal, un exemplar pare de família, responsable, treballador i bona persona. Jo sóc la paranoica de torn que no estic mai contenta. La dona amargada que no sap valorar allò que té a casa! Si el poguessin veure quan estem sols, de portes endins... si el poguessin veure..."

2) Tot el tros que descriu què passa, què li fa...
(M'agrada que sigui seguit, com un vòmit rampell d'odi, incontenible).

3) Un últim paràgraf: tal i com està:
"Maltractament psicològic? I ara! Agafats de la mà pel carrer, disposats per anar a sopar, som la parella perfecta de portes cap enfora. Jo amb la mirada perduda, sóc l'amargada que no sap fer feliç a aquest home tan meravellós. I ell amb un somriure encisador fa creure a tothom que, a pesar del meu caràcter, m'estima i és feliç. Fill de puta!"

Ara bé, respecte de l'argument, tot i ser un veritable problema a l'actualitat, a mi no em diu massa més que l'horror que "explica" el relat. I potser aquest és el meu problema, aquesta primera persona que ens explica, jo sóc molt més partidari d'uns personatges distanciats que ens apropin al text i a la idea que es vol transmetre amb fets, que en calgui deduir més que no pas assimilar...nusé si m'explico.
El text, no obstant, té força i ritme, i és colpidor, és clar.

una abraçada
foster