teva

Un relat de: mharta

TEVA

És teva aquella costella que m'allibera
I que se'm clava
I que em fa de daga
I que em travessa
I que em revessa
I que m'arrossega fins que m'amaga.

És teva aquella guitarra que m'esgarrapa
I que se m'arrapa
I que m'arreplega
I que quasi em maltracta
I que m'apallissa fins que em mata.

És teva aquella mirada que m'obsessiona
I que m'apassiona
I que m'acarona
I que sempre em lesiona
I que m'acorrala fins que em destrona.

És teva aquella innocent que ara t'escriu
I que mentre et somriu
I que s'ofega al teu niu
I que pensant-te reviu
I que insistentment somnia que diu:
Jo sóc aquella innocent:
La ferida de la teva costella,
La víctima de la teva guitarra,
El blanc de la teva mirada.

Comentaris

  • George Brown | 11-02-2006

    marta,

    m'ha agradat l'ús que fas de les paraules, les imatges que esculls per reflectir els sentiments, com la ‘costella' i la ‘mirada', però sobretot la ‘guitarra'!

    Utilitzes el recurs de la repetició fins el límits, però no és fa pesat, estèticament no m'agrada, ja que tants ‘i que' li dona una estètica molt simple... però el que compte no és com es veu sinó com és llegeix, i aquesta repetició li dona un ritme molt dinàmic, i molta ‘velocitat', m'agrada.

    Estic d'acord amb en Henry, sort de la introducció, bé, per això està! ajuda a comprendre el missatge que vols donar. Ara bé, jo hi veig una lluita d'aquest ‘jo' per vèncer aquest sentiment de necessitat en vers el ‘tu', ja que arriba a fer-li mal.

    M'ha agradat,
    una abraçada,
    GB.

  • Com que...[Ofensiu]
    Henry | 09-02-2006

    ara feia temps que no apareixia per la web, després del meu meset sabàtic, no m'havia adonat de l'existència de nous escriptors,...com tu. I com que he vist que no feia pas tant que havies començat a escriure aquí, he decidit llegir-te des del començament.

    M'ha agradat la intro, perque m'ha fet entrar dins d'aquest poema, que aparentment senzill, amaga una riquesa madurada.

    Trobo molt ben aconseguida aquesta lluita de sensacions que significa aquest tu; perquè si ve dius que és l'essència del tu el que omple de sentit el jo, és també la existència del tu el que fa dolorosa l'essència del jo (m'apassiona, i a la vegada, em fa de daga...). Els últims versos resumeixen perfectament el poema: em quedo amb la innocència, que és la que ens deixa al recer d'aquest tu, la que ens fa ofegar-nos en ell, sense que nosaltres hi poguem fer res.

    Una estrena genial.

    Salut i paraula,

    Henry

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: