Acceptació

Un relat de: aleshores

Li tremolava la mà quan es notava tens davant dels altres. Li va passar per primer tot brandant l’encenedor quan provava d’encendre el cigarret d’aquell gris empleat d’una empresa francesa feia molts anys, i ja no li havia marxat.


Es devia adonar de la seva irrellevància: una pèrdua fonamental d’autoestima.
De cop es va trobar sense confiança. Sense la confiança que la mà no li acabes tremolant, posant de manifest el seu trencament interior, cosa que, naturalment, el devia emprenyar i deprimir a parts iguals. El fet l’obligava a complicades maniobres i tensions per evitar manifestar la seva feblesa.


Com havia pogut arribar a dur tant de temps aquesta creu i sobretot, per què? Aquesta era la qüestió que es preguntava tot estirat al divan del psicoanalista que una mica més enrera podia meditar, somriure o fer la migdiada. La gent tenim secrets insondables que ens duem a la tomba o crematori (més ràpid)


Una tensió interior sostinguda des de la infància el devia haver dut fins aquí: una contradicció insòlita interior; alguna cosa hi havia trencada dins seu, dins la idea d’ell mateix.


Podia pensar que la llarga tensió que havia covat durant la infància i adolescència li passava factura, però en realitat el més decisiu li venia de la seva consegüent inconsistència vital. Es trobava irrellevant, faltat d’importància i de sentit. Era en part un petit suïcidi per manca d’assoliment d’objectius, un suïcidi a terminis, el que es provocava a ell mateix.


Eren en debades els exercicis que la psicologia conductista havia emprat per tal de normalitar-lo.


I així, en el moment culminant, va anar cap a la taula del restaurant, sabent per anticipat que fracassaria: els coberts li bellugarien de forma incontrolable davant d’aquella segura i elegant professional que somrient s’asseia a la taula on li havia tocat de seure. L’acompanyava un hermètic australià que per tota conversa s’expressava amb monosíl·labs sense obrir la boca. El resultat va ser l’esperat: deixar l’àpat.

Però, tot i que no ho podia resoldre sense fàrmacs, no podia tampoc aturar-se: les situacions li venien seguides, en una dinàmica constant a la qual feia front tal com podia.
I sí, potser era això, no podia replantejar-se del tot a ell mateix, era ja massa tard. Li va dir al psicoanalista i se’n va anar tranquil. "hem acabat" havia pontificat, poc abans, el soporitzat psicoanalista, potser era això, sí, acceptar-se tal com era.

Comentaris

  • Un intent de suïcidi. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 27-05-2024 | Valoració: 10

    M'ha admirat la teua destresa! Un relat molt ben redactat que té un gran desengany per la vida. Molta tristor i una gran acceptació sobre l'intent del suïcidi.
    Enhorabona: Aleshores.
    Cordialment.
    Perla de vellut.

  • Impacte[Ofensiu]
    SrGarcia | 27-05-2024

    Un relat molt ben escrit, transmet tota la impotència i tristor de qui se sent malalt,
    No sé què hi fa amb un psicoanalista, això és cosa de neuròlegs, però em consta que aquests també poden fer poca cosa.
    Pensant-ho millor, potser és que la malaltia li ha obert unes portes que sempre havia pogut mantenir tancades; la manca de sentit també és una malaltia greu, si no es pot curar l'aspecte físic, almenys cal mirar d'apanyar l'aspecte espiritual. Un bon final, el psicòleg desentès i ell veien que el problema era a l'acceptació d'un mateix.
    Un gran relat, impactant.

  • Frustració.[Ofensiu]

    Totes les problemàtiques spiquiques és reflexen en el cos físic, les malalties que són si no una eixida, un crit de plany, una senyal d'alerta. El teu relat palesa de forma seriosa i estilísticament elegant aquesta problemàtica com és el Parkinson que fa els que la pateixin els hi provoqui una gran frustració i tristor alhora. M'ha colpit el teu relat.

  • Autoestima[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 25-05-2024

    L'autoestima és un factor bàsic a tenir en compte, però també ho és acceptar-se a un mateix. El fet de voler millorar com a persona, sempre és positiu.

    Bon relat aleshores.

    Rosa.