...perquè m'ha cridat molt l'atenció el teu nom, Suzanne, de fet m'ha recordat a aquella cançó de Leonard Cohen, i he flipat encara més quan he vist que al teu perfil hi havia una de les frases que m'agraden més d'aquest home :)

Boooona versió de Casablanca!

Un petó :)

sap que el plor no haurà acabat, però s'ho intenta creure. En realitat, creure's la mentida és el millor (,pensa).
Potser el millor és que aquest tren cap a París s'ho endugui tot (tot), i que al final cap dels dos es recordi de quin color era la maleta, ni quin vestit portava ella quan va marxar. (, pensa).
En silenci també es crida. I el silenci.. el silenci pesa.
No ho sé felicitats gerard molt bo molt bonic molt molt trist.. com tot una miqueta.

els relats o poemes amb frases molt curtes. No ho sé, és una forma d'expressar-se que sempre m'ha agradat llegir.
I el teu poema n'és un molt bon exemple :P
Trobo que té una musicalitat especial, com una melodia no trista, sinó trencada...
El final, genial :)
I a pesar de tot, un pas darrere l'altre, anar avançant; anar fent...
1ptuniku immens! =)

Déu meu, em sembla que jo també em plantejaria si tenir fills o no després d'una experiència com aquesta! Pobra mare, quina vergonya..!! És la típica situació que hi ha una sala absolutament plena de gent callada, i a la que algú parla tothom el sent. Odio aquestes situacions -.-'.. I a sobre si el qui et parla és el teu fill i no se li acudeix res més que preguntar-te com es fan els nens! >.<
En fi, que trobo que has fet un relat molt bonic; mira que a mi em costa llegir relats "llarguets" a relats en català -es que llegir per l'ordinador em cansa i acabo amb els ulls fets pols..- però aquest no se m'ha fet gens pesat, al revés, molt entretingut :P
No t'havia llegit mai.. ja miraré més cosetes! Apa, 1ptuniku! =)

Un escrit realment preciós; molt trist, però desprén moltíssima tendresa. Però no diguis que aquest amor no existeix, perquè si existeix dins la teva ment i estàs escribint tot això vol dir que si que existeix, potser no com tu voldries (o vosaltres voldrieu); potser està lluitant per sobreviure o potser ja està malalt terminal, però de ser-hi, encara hi és...
Un amor del passat que dona esperances per al futur, aiixxx...
Un dia vaig llegir una frase que deia: A vegades el passat ens encadena i el futur ens tortura, per això se'ns escapa el present.
Felicitats per l'escrit, realment preciós! :)
Un ptuniku immens!

Un dia em vas deixar un comentari dient que em llegís aquest relat i no vaig tenir temps de fer-ho.

Ara me l'he llegit i... quanta raó! Sovint la gent camina seguint el ramat, sent una ovella més i sense pensar en què vol realment, qui és i qui vol ser.

Sovint caminem sense saber cap on anem, i es bo aturar-se i mirar al teu voltant, preguntar-te si el paisatge que veus realment t'agrada o preferiries estar envoltat d'altres coses.

Caminar cap a on vols arribar, no en la direcció que fa "tothom", encara que el teu camí estigui ple d'esbarzers i ortigues...

"Vaig aprendre que la transparència d'un mateix és el que et fa realment lliure" <-- Que gran la frase! Una persona és realment lliure quan es mostra tal com és i no com els altres volen que sigui...

Jeje ens veiem dufi! 1ptunet!

Un joc de paraules realment impressionant. I tens tota la raó, a vegades es fa tant difícil oblidar... I et passes tardes senceres pensant "he d'oblidar, he d'oblidar, he d'oblidar..." i més tard t'adones que intentant oblidar t'has passat la tarda recordant...
Aiixx...
"I recordo que quasi oblido
que no et puc oblidar"
Un final impressionant =P...
Felicitats Anònim!

M'ha sorprés aquest petit poema, no ho sé... El trobo com molt tendre =P. M'agrada això de que escribint es pugui desapareixer, fugir d'aquest món i volar cap al teu núvol de cotó fluix particular, a la teva estimada bombolleta. Perquè encara que el que escriguis estigui "mal fet" (trobo que això de ben fet o mal fet es molt relatiu...) ho has escrit tu, i ho has escrit perquè tenies la necessitat de fer-ho... això es el que realment conta. En fi, mai m'he sapigut explicar massa bé ~.~.. Això, que un poema molt tendre, molt senzill però amb un rerefons preciós =)
Un regalet per tu Nostalgia ^^

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Trobo que és una gran reflexió sobre la importància de les paraules a la vida. I si, estic d'acord amb que les paraules són una gran arma, una arma que pot ferir molt més que qualsevol punyal o qualsevol bala. Perquè hi ha vegades que rere una paraula -una simple paraula- hi ha escrites mil històries, mil pors, mil problemes, mil somriures... o mil punyalades, mil intencions retorçades, el que sigui, de tot...
Encara que també crec que hi ha moltes altres formes de parlar que a través de les paraules, que a vegades amb una mirada o amb un gest es pot ferir tant o més que amb paraules... suposo que tot depén de la situació en que un es trobi.
Per cert, et deixo un regaleeeeeeeet :D

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Un gran poema on expresses de meravella els teus sentiments... Aconsegueixes despullar tot el que sents i mostrar-te com una persona madura que sap acceptar els finals. A part de tot el que aconsegueixes transmetre amb aquest poema -això de que sabieu que res és etern, que tot se'n va...- té bastanta musicalitat, cosa que a mi m'agrada molt quan llegeixo poesia :P i el fet de que totes les estrofes acabin amb la mateixa frase -la mateixa frase que fa de títol-, com ha dit Jeremies Soler, li dona un caire romàntic.
En fi, que es nota que no ha estat un poema forçat, que l'has escrit de tot cor, i quan s'escriu perquè alguna coseta de dintre ho demana, es pot percebre fàcilment la naturalitat amb què està fet el poema :P
Moltes felicitats, i cuida't!
Un ptunikuuu!

Quin gran primer relat! Tens una forma molt curiosa d'escriure, com molt teva :P, m'hi he fixat als altres relats que tens publicats... tens una forma molt teva i m'agrada!
La llibertat d'un pintor, tot el que sent quan estampa els seus sentiments a un quadre, la seva llibertat és dibuixar un cavall galopant i sentir que podrà marxar amb ell allà on vulgui, que ho sap tot i que no necessita res més.
Molt aconseguit! jeje petunikus*

M'ha agradat, perquè no ho se, m'hi he sentit molt identificada. Jo tampoc sé què pretenc, tampoc sé perquè busco el perquè a totes les coses -i tampoc sé perquè massa sovint no el trobo...-, també llegeixo escrits que tinc ben guardats en un calaix i continuo vibrant, també puc passar hores i hores sospirant i recordant, també m'allunyo del camí traçat i també m'agrada fer-ho ^^
I a vegades, també, actuo sense saber perquè estic fent el que estic fent...
I a cada vers que llegia pensava, carai, jo igual, jo igual...
Així que m'he vist obligadeetaa a comentar-te'l ^^
Suposo que es normal que ens volguem allunyar del camí traçat, perquè quina gràcia té, caminar per un camí ample i recte, tant fastigosament fàcil? No és millor arriscar-se, anar per camins que no saps on et portaran, endinsar-te a una selva frondosa i salvatge? :P bé, això és el que crec jo! :P
I gràcies per comentar-me el poema de "Espera'm" :P
Vagi bé!
Ptunikus!*
[Gran lluneta la de la foto!xP]

Tens tota la raó, sovint no necessitem ales per a volar.. en tenim prou amb un somriure, amb aquells petits detalls.. perquè a vegades ens tornem bojos buscant ales gegants i resplendents però les ales de veritat son petitetes i invisibles i més còmodes i lleugeres.. i estan fetes de somriures, brodades d'il·lusions i moments que ajuden a tirar endavant, de paraules i escrits..
M'ha agradat molt.. vaig a llegir-te més cosetes! Petunikus!

hi ha dies que senzillament estem fets pols, i de res serveix que ens diguin que no passa res, que demà serà un altre dia i que tot es passa, perquè pot ser veritat però no acaba d'ajudar.. i l'únic que pot salvar-te són 4 parauletes que estan guardades a les butxaques dels texans d'algú molt especial..
aixxx, ja passa això.. i tu ho expliques de conya! senzillament, avui t'ofegues.. i punt, no vols compassió ni petonets.. sols aquelles maleïdes paraules que esperes que es tregui de la butxaca i es digni a regalar-te..
espero que ho hagi fet :P
molt tendre, de veritat!
apa, petunikus!

Aquí m'has matat eh..!
I tens tota la raó, hi ha mil maneres de morir, i realment el món és ple de cadàvers que caminen... Morir per un gest, per una llàgrima, per un silenci, per una paraula... Senzillament genial...
Ens passem la vida morint i neixent de nou, però suposo que és el que hi ha no? Per viure s'ha de morir, i segurament per a viure bé s'ha de morir de tant en tant...
En fi, que gràcies pel teu poema, és un d'aquells que s'agraeixen, que donen de pensar saps? Que ajuden...
Això si, posa tristet :P...
Molts petunikus!