L'adéu

Un relat de: Emelkin

El tren avisa
de la seva marxa.
El timbre
agota l'última
gota del teu plor.
T'eixugues la llàgrima.
-Creus que així
el plor haurà acabat.-
Algú ens ha robat
les paraules
i les ha lligat a la via.
-Han estat tants moments
que ja no els podem
enterrar a cap racó
del nostre cap...-
Em vas dir que a París
t'hi esperava la nova vida,
que a vegades
hem de creure
en l'impossible,
que a la vida tenim
mil coses a dir
i a desdir.
Agafes les maletes
i entres al tren.
En un instant
tots els nostres records
es partiran
en dos.
El tren comença a marxar:
Des de dins no pots sentir
els meus crits,
ni els teus.
No pots aixecar la maleta
per posar-la a un racó:
A vegades
els silencis
pesen més
del que ens pensem.

Comentaris

  • Hola Gerard![Ofensiu]
    gypsy | 21-06-2007 | Valoració: 10

    feliç de retrobar-te novament en els teus mots, en els teus poemes d'amors trencats, de melangies infinites.
    Els records poden fer mal fins que aconseguim endinsar-los dins el sac de l'oblit.
    I tot i així de tant en tant, ens esdevé una fiblada amarga d'un temps ja perdut per sempre.

    Molt emotiu i bell.

    gypsy

  • aquest és ben maco[Ofensiu]
    Massagran | 11-06-2007

    Aquest és preciós però has probat mai d'escriure en prosa alguna cosa així?
    Llençar-te a fer una descripció més valenta dels sentiments?
    M'encantaria llegir-t'ho...

  • hola![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 18-03-2007 | Valoració: 10

    feia temps que no passava per aquí... vaja, nova fotografia, retorn al teu nom, un munt de mous poemes, nova era... caram, quantes novetats!!
    Està clar, de vegades cal deixar-ho tot enrere, pesi el que pesi, i tornar a començar de nou... full en blanc...

    ei, vindreu a la pròxima trobada??? (mira el fòrum, o pregunta!)

    un petó ben gros, al nas!! jajajaa!

  • Sap..[Ofensiu]
    _shamandalie_ | 07-03-2007 | Valoració: 10

    sap que el plor no haurà acabat, però s'ho intenta creure. En realitat, creure's la mentida és el millor (,pensa).
    Potser el millor és que aquest tren cap a París s'ho endugui tot (tot), i que al final cap dels dos es recordi de quin color era la maleta, ni quin vestit portava ella quan va marxar. (, pensa).
    En silenci també es crida. I el silenci.. el silenci pesa.
    No ho sé felicitats gerard molt bo molt bonic molt molt trist.. com tot una miqueta.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: