Intuïció femenina

Vaig entrar a la perruqueria i vaig veure-ho clar.

La Dora, riallera com sempre, em faria seure en aquella cadira antiga i mig desmuntada que tenen abandonada en un racó del local perquè no hi hauria cap altre lloc on posar-me per mullar-me el cabell. Acte seguit m'ensenyaria la fotografia d'una model amb uns rínxols daurats d'un volum i un color perfecte i jo (sens dubte) decidiria voler ser com ella. I perquè no?, em diria, de tant en tant un canvi va bé. Accediria a fer-me la permanent arrissada i riuria imaginant la cara de la Remei i les altres quan em veiessin amb aquell nou estilàs (estilasíssim, m'atreviria a dir), però mentre em posarien el tercer rulo un dels cargols de la cadira decidiria acabar amb la seva vida, acabant en conseqüència amb el meu apreciadíssim (aquest si) còccix.
La Dora hauria de trucar a l'ambulància i jo acabaria sola i amb un guix al cul en una habitació massa blanca i massa sosa de la Vall d'Hebron. Després de les diferents trucades de preocupació i les llargues estones de desesperació entraria un infermer (si, infermer) morè, amb uns ulls foscos i aquell PLING! a la mirada que hipnotitza totalment, del qual cauria bojament enamorada. Seria inevitable, em conec. I al cap de un parell d'hores de preparació intensiva acabaríem practicant un sexe estrany i bonic al damunt d'una camilla perduda a un passadís potser massa blanc i massa soso, però esplèndidament solitari.
Al donar-me l'alta, m'instal·laria a casa del Marc (l'infermer, que resultaria que -tot i tenir un guix al cul- hauria caigut rendit als meus peus des del primer instant) i al cap d'un parell de mesos ja coneixeria la seva família sencera. Un (breu) temps després passaria a ser presentada al seu cercle d'amics, cosa que (desafortunadament?!) em portaria a retrobar-me amb una història de joventut, l'Ignasi.
L'Ignasi. El petit gran Ignasi. En realitat, tampoc havia estat gaire trascendental en la meva vida personal, però em sembla que mai cap home m'havia tornar a atreure tant físicament. Pensava que sols era cosa de les hormones de l'adolescència, però no. Aquell Ignasi ja madur i totalment desenvolupat continuava arrastrant-me cap a ell en silenci. I aquell Ignasi, el que em va fer descobrir les meravelles del sexe als setze anys, em portaria a la ruïna als trenta, fent-me caure a una teranyina (la seva teranyina, s'entén) d'amors secrets, enganys a casa i plans maquiavèlics per mitja hora d'eternitat. A més, patiria (si, patiria) un embaràs i hauria d'avortar d'amagat perquè, òbviament, l'Ignasi estaria casat amb una apreciada nova amiga meva i no tindria la mínima intenció d'abandonar-la pel que tots dos sabiem que era una simple passió fugissera; però les seqüeles serien massa dures per mi, el Marc acabaria adonant-se'n i (al ser ell estèril) li hauria de confessar el kit de la història; els setze anys, les mirades, les revolcades d'amagat, el llit dels seus pares, les nits inoblidables i.. bluup! El retrobament. Com seria d'esperar, el Marc agafaria una depressió de cavall (de cavall de raça pura) i em faria fora de casa, obligant-me a més a pagar-li les despeses del psiquiatra (que, com no, seria dels millors de Barcelona, ja que el seu estat emocional seria demencial i no es veuria amb forces de continuar endavant sense una bona empastillada). I per si no fos prou, els pares del Marc (estimadíssims ex-sogres) em prepararien una emboscada i em cremarien el cabell, obligant-me a tornar (horroritzada) a la Dora, a la qual demanaria que me'l tallés ben curt i simple. I que no es preocupés, de veritat, que quedar-me dreta no em feia res.

Vaig veure-ho clar, repeteixo, però no vaig poder fer-hi res, perquè la Dora ja m'havia assentat a la cadira antiga i m'estava ensenyant el pentinat d'una model amb uns rínxols d'or realment preciosos. I... perquè no?