mocassins vs. espardenyes

Encara que no miri al seu voltant, sap que tothom l'observa. Bé, potser tothom tothom no, però no té el mínim dubte que més d'una persona s'ha fixat en els seus mocassins hiperenllustrats. La veritat és que li han costat un ull de la cara, però pagava la pena: la forma, el material, el tacte, la brillantor... tot desprèn un aire d'elegància que l'enamora. I perquè negar-ho? Els afalacs i les mirades de la gent també tenen la seva gràcia, aquella cara d'enveja (sana o no), els comentaris mentre et miren de reüll... Si, potser és el que li agrada més de tot.
Realment el Camp Nou no és un lloc adient per exhibir el millor vestuari, però qualsevol indret li sembla ideal per a lluir-los. Així que ja el veieu entre les bufandes blau-granes, les cares pintades i les samarretes tacades d'oli de l'entrepà de llom; ell i els seus mocassins.
La felicitat extrema arriba quan es troba el Jaume, que li comenta que quines sabates més maques, d'on les has tret, jo també en vull unes, deuen valer un ull de la cara.
Doncs si, col·lega, pensa ell, però li respon que no, que no són pas tan cares i que potser tampoc són res de l'altre món però que mira, li agradaven. I mentrestant al seu interior totes els òrgans, sistemes i artèries ballen rumbes esbojarrades i mengen anissos de colors i pastissos de formatge en honor al triomf de la sabata. Maleïda falsa modèstia.
Ell camina i els seus mocassins caminen amb ell, d'acord.
El que no sap ningú és que a cada passa es clava els dits a la punta (que està tota encartonada de tanta brillantina), que té ferides als talons i que tant bon punt arribi al seu seient mirarà a banda i banda cautelosament assegurant-se que ningú el vegi, obrirà el maletí fosc Armani i canviarà els mocassins per unes bones espardenyes d'estar per casa.