Blanc pla infint

Un altre cop ens retrobem aquí. Aquí on ningú ens pot veure, on ningú ens sent i sobretot: aquí, en un lloc que no existeix.

Un lloc que es mou en l'espai però s'atura en el temps, el nostre racó: que no existeix.
A vegades molt proper, però de sobte molt llunyà.
Proper: perquè puc sentir la teva olor, perquè veig com les línies de la teva consciència es plasmen sobre el blanc pla infinit, un pla que com ja he dit, no existeix.
Llunyà: perquè no sento el teu alè, el teu somriure es difumina amb el temps i sobretot perquè les esperes son llargues i la espontaneïtat no hi te cabuda en el nostre infinit, el qual no existeix.

El nostre amor es com el nostre blanc pla infinit, no existeix.
Només es present en les nostres ments, es el record del passat i la il·lusió del futur el que ens fa mantenir les flames de l'amor i l'infinit del nostre pla.

Però el nostre pla s'ha acabat, ja no es infinit, ja no tinc forces per escriure't una altre carta sobre un blanc full de paper, no podria suportar veure com una part de mi se'n va amb cada lletra, esperar la resposta em mataria i al notar la teva consciència plasmada sobre el nostre pla veuria com les teves lletres em diuen el mateix: que el foc s'apaga, i que tu faràs el mateix, que es la única solució. No responguis, ja no hi ha espai al blanc pla.

Agafarem el nostre pla i guardem-lo en una capsa de llautó vermella, i llavors veurem el que fa temps que sabem: el nostre blanc pla infinit no existeix, com el nostre amor que el guardarem dins el pit al costat del cor, allà on ningú el pugui tocar, en aquell lloc que no existeix.