Bitllet, si us plau?

Desesperat. Preparat. Desemparat. Un cop més, mira el rellotge. El trambaix porta dos minuts de retard i la seva vida porta tres dies en (absoluta) pausa. Sap del cert que ella torna avui, però el T2 mai acaba d'arribar i totes les pors se li tiren a sobre. És un dramàtic nat, ho té assumit, i no pot evitar fer una llista d'algunes de les desgràcies que poden haver passat. El seu cap projecta imatges de descarrilaments, accidents de tràfic, avaries del motor, bombes, atracaments... PROU! Verd.

Pensa en verd, li diu una veueta interior. Té aquest mania, ves, el color verd el tranquil·litza. Camps de gespa, cocodrils, bledes, pomes àcides, cogombres, peres llimoneres... fins i tot els pupitres de l'escola on estudiava de petit.
Verd, verd, verd per tot arreu... però el tram no ve, ella no arriba i per més que intenti verdejar la situació el món cada cop li sembla més lila (sempre ha tingut una tírria immensa al lila, no sap ben bé perquè).

Artés, es diu el poble. Recorda perfectament la imatge de la Marina explicant-ho a una amiga refugiada a l'altra banda del Nokia 3310. Tres dies a Artés a oblidar-se de la ciutat i tot el que comporta viure-hi.
Artés; l'ha buscat a l'Atles de Catalunya. Té 17,92km2 de superfície i (al 2001) una població de 4.520 habitants. S'ha passat el cap de setmana resant que cap d'ells sigui l'home de la seva vida, però en el fons la cosa no el preocupa gaire: sap que és ell. L'únic problema és que ella d'això encara no n'és conscient i Artés és massa lluny com per anar-hi d'excursió un parell de dies i comunicar-li-ho, els de dalt no li ho haurien permès. I com que ho veia impossible, tampoc ho ha intentat.

Durant aquests últims mesos ha anat investigant a fons i ho ha descobert quasi tot, d'ella. És impressionant la de coses que poden arribar a revelar-se a través de converses telefòniques, creieu-me.
Primer de tot, va trobar l'horari adient per a pujar al trambaix quan ella anava a la universitat (dilluns i dimecres a les 8:43, dimarts i dijous a les 10:02, divendres a les 9:37), tenint així l'oportunitat d'estudiar-la amb precisió.

Sap que tot és impossible de saber, però també sap que després de tot l'esforç ja no li falta pas tant per descobrir, i tot i això la figura idealitzada de la Marina no se'n ha ressentit; no hi ha ni una ombra, ni una esquerda. És això el que realment li fa por.

Mai ha anat a casa seva, però sap perfectament com és per dins; ha inventat màquines de tot tipus que haurien tingut un aclamat èxit al món científic però que sols ha utilitzat per observar el balcó de la Marina des de la finestra de la seva habitació.
Sap que al seu armari hi ha un jersei de ratlles que ja no es posa perquè té una taca de vi negre - maleït sia el dinar de la boda de l'oncle Agustí, es repeteix ella quan el veu - i que el seu bolígraf de la sort és de color gris i verd (VERD!).
Té la qualitat de no necessitar més de tres minuts per convertir-se en persona davant d'un mirall i adora les pomes àcides. Acidíssimes.
També li agrada anar a una tenda de còmics del Raval, passar-s'hi la tarda llegint i marxar sense comprar - el botiguer, pobre home, li té una simpatia de campionat -. De fet, ell, un dia hi va anar (vestit com el millor otaku), però ella no el va ni reconèixer.
Ha descobert que el seu somni és ser il·lustradora però de moment sols estudia Belles Arts. "Mica en mica s'omple la pica", diu, quan li pregunten com pensa arribar a la seva meta.
I fins i tot us pot dir el que ella mai diria. Per la manera com en parla, està segur que es mor de vergonya cada cop que ha de dibuixar aquell model despullat pels "nus" que fan a classe. D'alguna manera l'atrau, aquell noi, no pot evitar no veure'l com un simple model a dibuixar. Que si pogués se'l menjaria, vaja, però una noia com ella mai confessaria aquestes coses en veu alta i al mig d'un trambaix arrebossat de gent.
També sap que prefereix la piscina a la platja, que no suporta notar la sorra entre els dits i la sal pel cabell durant tot el dia i que sovint marxa cap a enlloc, en busca de si mateixa pels racons més inèdits de Barcelona; de l'autèntica Barcelona.
Durant els últims temps també ha tingut l'ocasió d'observar que al llegir el diari sols es para amb calma a les notícies de crims i segrests maquiavèlics i que quan veu de lluny a una tal Núria es canvia de lloc per no haver de parlar-hi. No l'aguanta, pobreta.
En fi, que ho té quasi tot controlat, i el que -encara- no controla sap que li encantarà.

I després de tots aquests mesos esbrinant les intimitats més privades de la Marina, aquest cap de setmana ha decidit dur a terme el SEU pla. Mentre ella s'aïllava a Artés, ell ha après tot el que necessitava per enamorar-la.
Uns amics l'han ajudat, entre burles i rialles, a adquirir l'art de desenvolupar una conversa a partir de qualsevol fotesa. I poca broma!, que practicant, practicant, ha arribat a parlar del desenvolupament socioeconòmic i els problemes amb la corrupció de la Xina partint de l'oferiment de seure a una iaia, i de la història de la sardana catalana i la seva indumentària a partir d'una disculpa per haver trepitjat a un adolescent. Bestial.
També s'ha fet un guió. Ho té tot clar, l'únic que no ha de fer és començar per LA pregunta, perquè aquella pregunta suposaria la mort prematura de qualsevol intent de conversa. Així que s'ha passat el cap de setmana elaborant frases -trenta-cinc en total- per a poder entaular un diàleg de qualsevol forma possible.
Al mirall, ho ha assajat uns deu mil cops i sap perfectament quina expressió ha de posar per cada paraula (la seva àvia era de les que deien: "más vale prevenir que curar", si).

Ha planejat aquest moment com si fos un crim perfecte, sense ni una prova que pugui delatar-lo.
Tot està clar i concís i estrictament planejat, però ara, mentre el moment de la veritat es personifica amb forma de T2 a punt per arribar, hi ha alguna cosa que se li remou entre les entranyes. Potser no havia previst que les cames li farien figa sense avisar, ni que els batecs del cor semblarien moure's de la punta del dit gros del peu a la del nas. Ni el mal d'ossos, ni la sensació que el món pot enfonsar-se si ella no arriba, ni aquest piiip constant a les orelles, ni el somriure tímid i espantat, expectant...

Deu haver estat tot això, si, el que l'ha deixat mut i quiet com un estaquirot quan se l'ha trobat al davant, el que sols li ha donat forces per fer-li la pregunta bomba, la sortida còmoda i prohibida, la mort prematura del seu intent de vida:
- Bitllet, si us plau?