Els nous temps

Un relat de: _shamandalie_

Per sobre de tot, era un home respectuós. Respectuós i tolerant. (Més d'un cop havia tingut l'oportunitat de xafardejar les inquietuds de la seva filla -adolescent de 16 anys en plena típica crisi existencial- però mai ho havia fet per respecte a la seva intimitat.) I per respecte a la intimitat es va trobar en ple drama quan va arribar (amb la bufeta al límit de l'explosió més desagradable) davant de les portes dels lavabos d'aquell nou bar.
Va mirar-les i es va aturar, atònit.
En una, un triangle verd amb una espècie de branques marrons que emergien del darrere. A l'altra, un quadrat taronja amb una cua de ratlles liles i marrons -horrible combinació, creieu-me -que sortia de sota. Amb relleu. Com gelatinós. Estrany.
Va mirar-s'ho bé.
Va tornar a comprovar-ho.
Si, allò eren els lavabos.
Els amos del bar havien tingut la amabilitat de posar una cadira davant les portes, així que es va assentar a pensar-hi amb calma. No volia provar cap opció perquè tenia por de destorbar alguna senyoreta; al cap i a la fi, a tots ens agrada pixar tranquils.
Primer va intuir que el triangle podia ser una forma moderna de representar la "coseta" (ho va pensar així: la "coseta") dels homes, i les branques els pelets púbics. Tanmateix, aquesta definició també s'adeia perfectament al perfil femení, va pensar. Després va mirar-se l'altre dibuix i va pensar que el color taronja i les ratlles donaven una sensació més femenina -no sabia ben bé perquè -, però al cap i a la fi la majoria dels dimonis són mascles, no? O no? O és que són hermafrodites els dimonis? O és que la cueta representa...?!
I estona i estona i estona. Així.
I la bufeta mentrestant anava avisant que la cosa no duraria gaire, que ho sentia però no podia, que allò era un maltractament, que molt de respecte de cara al públic però a ella la tenia abandonada, la pobra, i ell esbufegant, en ple dilema, triangles verds o quadres taronges, mascle o femella, triangles taronges, ah no que eren verds, branques de ratlles liles i marrons, cues platejades, ah no, femella o mascle.
Una tragèdia.
Quan la situació ja rossava el drama colossal, en un gest nerviós l'home va moure el peu i sense voler va prémer un botó verd que hi havia a terra. De sobte, va sortir del no-res un cinturó que el va aferrar bé a la cadira, es va obrir una escletxa al terra i va sortir disparat cap a les profunditats del bar. I apa, ja els veieu a ell i a la cadira pujant i baixant per passadissos subterranis pintats a quadres vermells, platejats, turqueses i grocs, amb quadres futuristes i graffitis a cada cantonada, amb aire condicionat ara i calefacció després, ara fent sanefes, tot un espectacle, tremolant, vibrant, amunt i avall, una muntanya russa que finalment el va fer aterrar davant de dos dibuixos precisos, clars i concisos: una tita i una teta.
Al mig, un rètol: "Esperem que gaudeixi de l'estada."
Automàticament el cinturó va tornar a desaparèixer i ell, mentre buscava un kleenex per eixugar la broma (poc graciosa) que havia quedat marcada a la cadira i es contenia el vòmit, va dir-se que com els vells temps, res.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de _shamandalie_

_shamandalie_

27 Relats

129 Comentaris

39583 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
"Poder reír, reír, reír abiertamente,
reír como un vaso al derramarse,
absolutamente enloquecido sólo por sentir,
absolutamente roto por rozarme en las cosas,
herido en la boca por morder cosas,
con las uñas sangrando por agarrame a cosas,
y después dadme la celda que quérais que yo me acordaré de la vida." Pessoa..

Dos peus, dues cames i dues mans amb cinc dits (de pianista) cada una. Ungles mossegades, inevitablement. Dos ulls (molt o poc) foscos, un nas (respingon) i una mata de cabells (henna caoba) que van per on volen.

Amélie, la música, la literatura, el piano, la llibreta negra, un pilot (BIC's nooo!), els gira-sols, els clips, una volta amb monocicle, la meva gent i el meu trosset de veritat.

I.. i tot plegat, una miqueta.