La fira de la vida

Un relat de: _shamandalie_

Encara que la gent alimenti el seu instint d'auto-superació dient que han passat no-se-quantes-mil nits en blanc, hi ha una porció dissimulada de temps en què la ment de totes i cada una de les personetes passeja (potser sense saber-ho) per països imaginaris amb les ninetes perdudes i els ulls clucs.
És llavors quan a ell li sona el despertador. Obre els ulls, remuga quatre queixes que sap que no són certes i assaboreix la sensació de ser l'únic traïdor del silenci. Es vesteix amb la roba adient i després del cafè pertinent surt de casa per posar-se a treballar.
Comença pel cantó més llunyà del carrer més llarg. En realitat, és una feina relativament senzilla, però es fa complicat trobar persones que renunciïn a oblidar-se d'elles mateixes una estona per ajudar a oblidar als altres, i a ell no li fa res quedar-se sol al buit. Així que s'agenolla, s'arromanga les mànigues (sempre encara per planxar) i comença a cargolar a poc a poc i amb molta cura. La visió en si pot semblar complicada, però és extremadament fàcil; de sobte les faroles, les bústies de correus, els cartells de publicitat, les cases.. tot comença a desinflar-se. Les cosetes que tenien algun tipus de consistència la van perdent a mesura que ell avança, com si el món fos un circ i després de les funcions (trapezistes disfressats de pallassos, ulls buits omplerts de pintures, lleons gaudint d'un instant de llibertat dins d'el hullahop), s'hagués de tornar a plegar tot. La brutícia, la contaminació, tots els barris es desinflen creant un no-res meravellosament badívol.
I al formar el buit, el món (per fi) descansa d'ell mateix, de tant pujar i baixar i tanta vida que mai para. Ell, mentrestant, es desarromanga les mànigues (sempre encara per planxar) i es delecta observant com poden arribar a canviar les coses. Va dir-me que és una sensació estranya, com si estiguessis a punt de caure i no ho acabessis de fer mai. Seria curiós veure com tot el que creiem que és consistent es desmunta davant les nostres pupil·les, però tothom (tothom) dorm. Sempre.
I al cap d'una estona, tot es descargola tal i com s'havia deixat la nit anterior i ja està, ja pot tornar a muntar-se aquest immens parc d'atraccions particular.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de _shamandalie_

_shamandalie_

27 Relats

129 Comentaris

39603 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
"Poder reír, reír, reír abiertamente,
reír como un vaso al derramarse,
absolutamente enloquecido sólo por sentir,
absolutamente roto por rozarme en las cosas,
herido en la boca por morder cosas,
con las uñas sangrando por agarrame a cosas,
y después dadme la celda que quérais que yo me acordaré de la vida." Pessoa..

Dos peus, dues cames i dues mans amb cinc dits (de pianista) cada una. Ungles mossegades, inevitablement. Dos ulls (molt o poc) foscos, un nas (respingon) i una mata de cabells (henna caoba) que van per on volen.

Amélie, la música, la literatura, el piano, la llibreta negra, un pilot (BIC's nooo!), els gira-sols, els clips, una volta amb monocicle, la meva gent i el meu trosset de veritat.

I.. i tot plegat, una miqueta.