Mama, com es fa un nen?

Un relat de: Flanagan

- Mama, com es fa un nen?
El reportatge que estava llegint del Hola!, sobre la vida d'Isabel Pantoja després d'haver estat tancat el seu marit a la presó, va deixar de ser el centre de la meva atenció. Vaig mirar a qui havia fet aquella indiscreta pregunta, descaradament, en veu alta. Era un nen, d'uns 4 anys, aproximadament. Pocs cabells, rosset, molt maco. Semblava que la seva mare, una dona bastant bonica d'uns trenta anys d'edat, no hagués sentit la pregunta ( o feia com si sentís ploure ).
- Mamaaa!! Escolta'm! Com es fa un nen?
- Sí fill! Sí! Ja t'he sentit! I no cal que facis tant de xivarri!
No sabia què havia cridat més l'atenció: si la indiscreta pregunta del nen o la reacció ( encara més cridanera ) de sa mare. Mitja sala d'espera de la secció de ginecologia estava contemplant l'escena, dissimulant. Alguns homes, per cert, ho feien fatal: un que, segurament, acompanyava la dona que tenia al seu costat ( de gran estat d'embaràs, amb una bona panxona ), feia sudokus mirant de reüll al lloc en es trobava el nen curiós de sexualitat. N'hi havia un altre, també acompanyant de la seva parella, que llegia el diari. Bé, ho feia veure, ja que l'estava llegint del revés.
La mare del nen intentava contestar la pregunta d'una manera...delicada.
- Bé...veuràs. És un tema molt complicat, saps? Quan siguis més gran t'ho explicaré amb calma, d'acord reietó?- la típica resposta, tot i que jo hauria fet el mateix, essent sincers.
Però el nen donava guerra.
- No!!- va xisclar- Ho vull saber ara! ara! ara!
La mare estava suant. Tota la sala d'espera, inclosa la secretària de recepció, estava pendent de l'escena.
- D'acord. A veure...Deixa que pensi com t'ho explico...
L'home dels sudokus va tossir en aquell moment, tot canviant de postura al seu seient, és a dir, es posava còmode per sentir les explicacions de la malaurada mare.
- Mama...- suplicava el nen.
- Sí, sí...ja vaig... A veure... un nen es fa...com t'ho diré...quan una parella, ton pare i jo, per exemple, s'estimen...d'acord? I...bé, quan s'estimen...s'abracen, es fan carícies, petons...d'acord? I així es fa un nen a la panxa de la mare...d'acord?
El nen es va quedar pensatiu uns segons. Tota la sala, dissimulant, contenia la respiració.
- I per què quan tu m'abraces i em fas petons no se'm fa un nen a la panxa?
- Perquè només a les dones els pot sortir el nen a la panxa.
- I per què?
- Perquè....mmm....la naturalesa ho ha establert així. Les dones som les que ens quedem prenyades...d'acord fill?
- No ho entenc, mama...Llavors, jo et puc fer un nen a la panxa si et faig petons i carícies?
- No fill, això ho podràs fer quan siguis gran...i a mi no.
- I per què a tu no?
- Perquè podria sortir un nen molt lleig i amb problemes.
- Ah...d'acord. Així, de gran t'he de deixar de fer carícies i abraçades, per si de cas?
La mare va rumiar una mica. Suposo que pensava que ja canviaria la versió dels fets d'aquí a uns anys quan va dir:
- Doncs...sí. Però tranquil, fill. Encara queda molt fins que arribi aquest moment!
El nen la va abraçar i va començar a plorar mentre deia:
- Mama...hic...jo no vull deixar mai... de fer-te petons i abraçades!- remugava.
La mare l'abraçava , però es veia que ho estava passant fatal. Tota vermella, mirant al buit amb una expressió de vergonya absoluta, sabent que tothom, d'una manera o d'una altra, la mirava.
- Fill, saps què farem? Quan ens toqui entrar li preguntes com es fa un nen a la senyora que ens atendrà, d'acord?
De sobte, la senyora gran que estava just al meu costat va parlar amb un rialleta a la desgraciada mare:
- Senyora, de debò li va vergonya parlar-li al seu fill d'un penis i d'una vagina? No és tan difícil... vol encolomar el problema ( que tampoc és cap problema ) a la ginecòloga?- va dir amb un somriure.
- Dispensi, és cosa meva com li ho explico al meu fill, i vostè no té cap...- però algú la va interrompre.
- Mama, mama!! Què és un penis? I una vagina?- va xisclar el nen.
Algunes persones van riure per sota el nas.
Sí que l'havia feta bona, la vella! Segurament moltes persones estarien gaudint de l'escena; altres, com jo, estarien patint...Déu meu! Pobra dona! Quina vergonya que deuria estar passant! I jo també, per dins. Vergüenza ajena, com diuen els castellans. La gent feia com si res, però estava ben clar que hi tenien l'antena posada tot fent veure que llegien revistes, el diari, que feien sudokus o jugaven amb el mòbil.
La dona gran no va dir res més, però la seva presència i la seva mirada riallera suposava una pressió extra.
- Mamaaa!! Va!! Explica-m'ho!!- insistia el nen.
- Mira, a part de fer petons i carícies, s'ha de fer una altra cosa, saps? Els homes i els nens teniu...una espècia de salsitxa, ho saps? A l'entrecuix...
- Ah, si!! Allà on el papa té tant de pèl, oi??
Semblava que la mare anés a explotar de lo vermella que estava.
- Euh...sí...això mateix. I...bé, doncs s'ha de posar aquesta salsitxa que teniu a un lloc concret de les dones, saps? A la...vag..la vagina...I llavors es fa el nen.
- Una cosa mama. Tu no tens pèls a la vagina aquesta.
Mentre tots els homes de la sala miraven directament a la jove mare, aquesta es va posar més vermella encara i li va etzibar al seu fill:
- CALLA!!
I el nen, com si res no hagués passat.
- I fa mal, mama?
- T'he dit que callis! No en vull parlar més!!- va dir la mare, enfadada.
Semblava que la conversa s'havia acabat, però el fill va tornar a insistir després d'un parell de minuts, moment en què tots els homes es van tornar a posar còmodes a les cadires.
- No...clar que no fa mal... un pessigolleig...agradable...
L'home dels sudokus va fer un gran somriure...mentre jo em posava molt vermella. La vella, en canvi, somreia.
- Ooooh! Ho provarem aquesta nit, oi mama?
- No fill... això ho faràs quan siguis gran...però no amb mi...
El nen va fer un posat pensatiu i, finalment, es donà per satisfet:
- D'acord, mama. Ja ho entenc. Gràcies!- li donà un petó.
A partir d'aquell moment no passà res més en especial. La gent es concentrà un altre cop en les seves coses, veient que el nen ja no els entretindria. Aviat li tocà el torn a la pobra mare i el seu fill. Pel que feia a mi, pensava, pensava i pensava...fins que em va tocar el torn i vaig agafar la meva bossa blanca per entrar al despatx de la doctora Jiménez.


(En el despatx)

- Bona tarda.
- Bona tarda, vostè venia per fer-se l'ecografia, és veritat?
- Sí, però he canviat d'opinió: he decidit d'avortar.
- Però...s'ho ha pensat bé? I ha hagut algun problema amb la parella?
- I és clar que m'ho he pensat bé!! Passa que acabo de passar un calvari, em sent?! Acabo de veure com una mare, davant de gent desconeguda, s'ha vist obligada a explicar al seu fill de 4 anys com es feien els nadons!! No em vull arriscar a passar per una experiència similar!!!

Comentaris

  • UN RELAT MOLT DIVERTIT[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 24-07-2007 | Valoració: 9

    PER FER-LI UNA CARA NOVA AL CHAVAL...! HE DISFRUTAT MOLT LLEGINT-HE, HO SEGUIRE FENT.

  • Miquelet!!! :D[Ofensiu]
    nichs | 23-04-2007

    Molt divertit, Alexander! XD
    avui t'he descobert, i t'he estat llegint... i realment ho fas bé. Aquest relat, sobretot, l'he trobat entretingut, divertit i molt real... -espero que a mi els fills, si en tinc, no m'agafin en públic, a l'hora de respondre... xD-. Segueix escribint ;)
    Molts petons d'una excompanya de passadissos i patis matutins...

  • Una situació d'allò més habitual[Ofensiu]
    Ligeia | 11-08-2006

    M'has fet riure! Sobretot amb el moment en el que un home tus per acomodar-se i sentir la conversa. I m'he sentit fins i tot identificada amb la mare, ja que de vegades els nens (no fills però si alumnes) m'han fet preguntes una mica compromeses.
    Tens un estil molt natural i lleuger d'escriure (almenys pel que fa a aquest relat) que sincerament agraeixo.
    En resum, que m'ha agradat el teu relat.

    Encantada de llegir-te!

  • _shamandalie_ | 09-08-2006 | Valoració: 9

    Déu meu, em sembla que jo també em plantejaria si tenir fills o no després d'una experiència com aquesta! Pobra mare, quina vergonya..!! És la típica situació que hi ha una sala absolutament plena de gent callada, i a la que algú parla tothom el sent. Odio aquestes situacions -.-'.. I a sobre si el qui et parla és el teu fill i no se li acudeix res més que preguntar-te com es fan els nens! >.<
    En fi, que trobo que has fet un relat molt bonic; mira que a mi em costa llegir relats "llarguets" a relats en català -es que llegir per l'ordinador em cansa i acabo amb els ulls fets pols..- però aquest no se m'ha fet gens pesat, al revés, molt entretingut :P
    No t'havia llegit mai.. ja miraré més cosetes! Apa, 1ptuniku! =)

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: