La lluna i la navegant

Un relat de: wynelland
Aquella nit la lluna lluïa plena sobre la mar. La seva llum argentada cobria de lluents escames les obscures aigües d'aquell mar nocturn, metre infinitat de petits estels brillaven sobre la foscor vellutada d'aquella nit d'estiu.
La immensitat del mar no suposava cap misteri per a ella. Aquell, i no un altre, era el seu món, la seva llar. Els seus cabells lluïen, sota la llum de la lluna, amb la mateixa intensitat que la superfície bellugadissa d'aquell mar que la posseïa. Sentia sobre la seva pell el suau vent que feia aixecar les ones; molt endins, al lloc més profund del seu cor, sentia el pesar de tots aquells que havien perdut la vida a la mar. No obstant, també hi havia espai per a l'amor: l'amor de tots aquells que, durant segles, havien sentit, tan intensament com ella mateixa, que el mar era la seva pàtria. I la passió? No era aquest un sentiment prou intens per a seguir navegant?
Havia solcat els sis oceans; s'havia deixat guiar per tots els vents; havia contemplat, estupefacta, els focs de Sant Elm... I, encara que el mar ja no semblava guardar cap enigma per a ella, i que cada cop estava més segura que aquella era la seva llar, no aconseguia comprendre el perquè de la seva existència.
—Estic condemnada a vagar per l'oceà eternament —va dir, sense aixecar la vista de la superfície de l'aigua—. Completament sola, sense comprendre el motiu que m'hi manté lligada.
—No estàs sola —va dir algú a la seva dreta.
Va aixecar els ulls, sobresaltada, i la seva penetrant mirada argentada va xocar amb uns ulls més foscos que la nit. Coneixia aquella mirada somniadora, aquell somriure esperançador... Feia molt de temps, en una altra època, havien compartit algun llarg viatge, alguna profunda conversa que ja pràcticament no recordava.
—N'hi ha més, com tu —va dir-li ell amb una ganyota—. Molts altres que, igual que tu, perden el nord quan es troben a terra ferma, però que, en canvi, són capaços de trobar qualsevol indret, per remot que sigui, quan són a alta mar.
—Fa tant de temps que no porto a ningú en la meva barca...
Es va girar altre cop cap a la lluna; el record del seu acompanyant havia tornat a desaparèixer. La forma com l'aigua reflectia la seva llum hauria estat motiu suficient perquè els músics de l'altra banda de l'oceà componguessin, no una, sinó moltes cançons.
Va caminar sobre les suaus sorres d'aquella platja fins que els seus peus van notar l'agradable fredor de l'aigua que les onades empenyien cap a la riba. Llavors, va arrossegar la seva barca cap al mar i va pujar-hi, convençuda que aquella travessia seria la darrera que faria amb l'única companyia de la lluna.

Comentaris

  • La Mar...[Ofensiu]
    AVERROIS | 02-09-2013 | Valoració: 10

    ...l'amiga que quan la mirem ens sentim alleugerits, cofois, com si alguna cosa ens cridés a endinsar-nos en aquell color blau, verd. Amb un llenguatge poètic i melodiós ens fas sentir el que pensa el navegant. Molt bé.
    Una abraçada.


    *T'he de dir una cosa. Si vols contestar un comentari has de clicar en el link del que t'ho ha fet i en qualsevol dels seus escrits contestar el comentari. Ja que si ho fas tal com ho has fet en l'altre escrit teu, segurament no ho veurà a menys que hi torni a entrar. Benvingut/uda a relats.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: