Salvar el món (primera part)

— Hola!
— Ah! M'has espantat! Qui ets tu? I com has aparegut?
— Ho sento, però per salvar el món t'haig de matar.
— Com diu?
— Sí, que el món demà acabarà, a no ser que tu moris avui. He estat gairebé dos anys investigant què causava la fi del món, i finalment he descobert que la cadena de conseqüències comença per tu. Per tant, si et mato, s'ha acabat el problema.
— Però, si jo em moro com sabré que el món s'ha salvat?
— No ho sabràs.
— Però jo vull viure!
— Sí, però no pot ser.
— Aleshores, tu em mataràs?
— Si no ho faig jo, demà moriràs d'una forma molt violenta. Un braç el tindràs a una banda, el cap per l'altra, i així amb totes les teves parts del cos. Bé, no només tu, sinó que tot el món explotarà.
— M'has convençut, mata'm.
— No, ara ja no vull. Ja moriràs demà…
— Però si moro, demà morirem tots… oi?
— Correcte, però com que m'has dit que vols viure, aprofita el poc temps que et queda, va.
— Sí, d'acord, gràcies, ara mateix faré allò que tant desitjo.
— Bé, ja he espantat aquest humà. Ara toca el següent de la llista. Espero que entengui que aquesta broma la faig a tothom i que demà no s'acabarà pas el món. És la gràcia de venir del futur, i a més ajudo que s'espavilin a fer allò que no farien mai.