Conjur de temps verbals

No és condicional, és futur.

Cada gota de pluja que cau
equival al nombre de vides que passarem junts;
Mentrestant, en el nostre llit, cremen sense permís
tres candeles,
dos cossos
i una sola ànima.

Al meu costat, la vida compresa en un cos
respira apaivagada després d'un frenesí d'emocions.
A penes a dos mil·límetres de mirades que
es fonen en la complicitat del tot,
jo ara començo a viure,
a viure en temps real.

Amb la mateixa delicadesa amb què em beses
omples cada ínfim racó de vida.
Sense pena, ones lentament a través dels temps,
fluint entre el vent
fins a barrejar-te,
barrejar-nos,
en el mateix aire que ens alimenta.

Aquí comença el meu futur,
amb tu amor.