aaaaaaaaaahhhh ja ja ja ja
Jaaaaaaaaaaaaa ja ja ja jaja
JA JA JA JAAAAAAAAA...

i per que vegis que aquesta dona de 70 anys que s'està pixant de riure no és cap puritana et demano que llegeixis el meu relat:
Un orgasme?, que és un orgasme?

Hola Joan,

com t'he dit al correu que t'he enviat, torno a passejar-me per relatsencatalà.

Ja saps que no m'agrada la poesia.

Aquest escrit no el veig com un poema, més com a prosa.

T'he de dir que el final ( ...Així em somio; et somio…
Fins que un dia, en el món real,
despertem junts amb els ulls enamorats....).
Doncs és aquest final el que a ulls meus enalteix tot l'escrit i li dona rellevància. És aquest final el que fa que tot plegat ho pugui (jo) contemplar com un poema.

Sense aquest final no seria (per mi) més que l'expresió del desig carnal.
Que quedi clar que el desig carnal és perfectament lícit. Ara que no se'm vegi com a una vella puritana que ja saps que no ho soc. Vella sí, puritana no.

Me n'alegro de veure que encara dones guerra i espero que continuis així.

... Perquè tant la sort com l’amor són de qui els busca i els empaita, de qui es mou, preciosa meva, no de qui tan sols espera que arribin. ...

Quanta veritat conté aquesta frase, moltes vegades ens queixem de no trobar, rebre, aconseguir o albirar qualque cosa, quan la culpa és moltes vegades nostre, a causa del nostre inmovilisme.

ment clara la de la petita.

Perqué?. Per que la dona s'ha de sentir culpable i l'home no?
No recordo haver llegit, sentit, visionat cap película ni entrevista on a l'home se li pregunti per la dedicació als fills.
Ens costa a les dones, fins i tot a les més alliberades de treure'ens la sensació de que sóm nosaltres les que hem de "guardar el santuari" familiar.

De totes maneres comprenc a la protagonista del relat, jo sentiria el mateix.

Suposo que aquest relat és ficció, peró, descriu perfectament tantes realitats humanes.

Sempre m'han agradat els relats on el final no s'intueix. On sovint el lector o lectora es forma una imatge predeterminada.

El sobtat final dona, encara més, qualitat al relat.

Sempre m'han agradat els relats on el final no s'intueix. On sovint el lector o lectora es forma una imatge predeterminada.

El sobtat final dona, encara més, qualitat al relat.

"Mentre, va regalant-se petits plaers que justifiquen l’existència enmig d’aquell caos interior..."
" Quan no hi ha possibilitat de tornar enrere, només queda una sortida: fer camí endavant, amb passes fermes. "

Aquest relat no té desperdici. Em quedo amb aquest dos paràgrefs.
Sempre hi ha paràgrefs dignes d'emmarcar als teus relats.

vaja! he entrat al ciber massa tard, no tinc temps de llegir el relat.
Estic sense ordinador. Divendres estreno un nou PC.
Ja ens veurem!

Encara em queden tres minuts. Et dec un correu.
No et lliuraràs fàcilment de mi. T'escriuré. És una amenaça. Em fan fora, adeu

doncs abans de dir res sobre el relat vull dir-te que hi ha una frase del teu perfil que m'ha quedat fixada al pensament i crec que romandrà allà, al racó on cada vagada que s'hi va sembla que es descobreix per primera vegada:
"Me niego a vivir esclava de mis heridas."
No saps com em va aquesta frase a la meva situació mental.

Tornant al teu relat, jo també recordo una calaixera, enigmàtica, prometedora de secrets que només podien desvetllar els grans. Quins temps o millor dit: quina infància!

les notícies ens venen en onades per totes les bandes. Ens immunitzem sense ni adonar-nos. Si no fos així acabaríem trasbalsats. Tot i que quan ens aturem a analitzar la situació sovint un calfred ens recorre l'espatlla.

doncs no hi ha massa diferència del que podria ser la interpretació real dels fets del Camp Nou. Així sembla vista la sanció imposada al Mou.
He acabat de llegir-ho amb un somriure obert.

( Crec que tothom hauria de fer un viatge amb la persona que vol conèixer de veritat. )

Sí, estic totalment d'acord. Fins i tot amb els més propers, fills i filles o pares i mares, no ens arribem a conèixer totalment. Sobretot els fills dels pares, tenen una visió distorsionada per la proximitat. És com quan una persona mira un quadre d'una exposició. Cal allunar-se una mica per veure'l en tota la profunditat.

cridar al desert, això és aquest relat : un crit al desert.
¡Tan de bo el que diu es pogués fer!. Ara com ara no crec ni que els justament indignats puguin fer res.
Els que detecten el poder, els que estan a l'ombra, els que manipulen als polítics, els que manen de debó. Aquests mouran les fitxes del dòmino per aparentar que el joc és nou, però, al final sempre guanyaran ells.