Novembre negre

Un relat de: niqmad

Una ciutat qualsevol
Vespre de l'1 de Novembre de 1998

Era una ciutat típica del món occidental al segle vint. Un caos de gratacels, edificis d'apartaments, un barri antic, una perifèria plena de barraques... Tot enmig de l'anar i venir de milers d'automòbils embogits, d'espècimens humans que corrien perseguint el temps en una cursa que mai podrien guanyar. Una mostra perfecta de l'estil de vida decadent i agonitzant que imperava en aquell tipus de ciutats. Ciutats d'una cultura en què es reprimia els individus de l'anomenat tercer món mitjançant les armes de l'economia. Llocs on l'imaginació era reprimida de manera que rarament superava l'etapa infantil; móns de color gris on la reina era la burrocràcia i res no es podia escapar de les normes preestablertes. O almenys això creia tothom.

En una agradable vespre de tardor en què les fulles dels arbres queien graciosament tot rient-se de la gravetat i mentre la ciutat continuava amb el seu bullici habitual, tres adolescents jugaven en un solar abandonat. Es dedicaven a regirar les restes d'un vell edifici que feia poc havien enderrocat. No sabien perquè, però esperaven trobar alguna cosa especial. Mentre passejaven pel carrer en direcció al centre comercial, havien vist el solar i els havia atret tal com el formatge d'una ratera crida als rosegadors urbans. S'havien posat a buscar d'una manera disciplinada i amb un anhel que mai havien sentit abans. Aviat trobaren el que semblava que havien d'aconseguir.

-Mery! Karl! Mireu el que he trobat! -Cridà un dels nois tot sostenint un tauló de fusta. -Sembla vell... Què és això? -Preguntà la noia; la Mery.
-En Karl, amb un posat més aviat seriós, contestà: -Una taula de Ouija, per a fer espiritisme. La meva cosina en tenia una, però aquesta sembla més antiga. Podríem provar-ho, sempre n'he tingut ganes.
-Però això no és perillós? -Preguntà en Peter, qui havia trobat la Ouija.
-No, no ho és; a la meva cosina mai li ha passat res, no em diguis que et creus tots aquests contes sobre els esperits? Jo no hi crec, però pot ser divertit. -Contestà en Karl tot segur d'ell mateix.

Agafaren el tauló i es dirigiren cap a l'edifici de pisos on vivien. Els carrers eren plens d'adults que tornaven cansats després d'una dura i absorbent jornada de treball; caminaven tot cavil·lant com pagarien la hipoteca o la factura de la llum. Carrers grisos plens de gent grisa; ignorant de tot allò que es saltava les normes d'un món suposadament també gris. La única nota de color eren aquells tres adolescents agafats de bracet al desconegut.

UNA CIUTAT QUALSEVOL
MATINADA DEL 3 DE NOVEMBRE DE 1998

Era una nit sense lluna; fosca. Mentre la majoria d'habitants de la ciutat dormien, els carrers eren dominats per la fauna nocturna: lladres, assassins, policies, vagabunds, tribus urbanes... Una nit qualsevol dins de la ciutat.

En un avorrit barri de classe mitjana, el propietari d'una roba grisa i impecable, sortí d'un pub tot practicant l'slalom i deixant arreu una estela de ferum d'alcohol. Aquell individu enfilà un estret carrer cap a una llar on mai arribaria. El carreró era fosc i silenciós, però a més del soroll de les passes de l'home embriac, es podia sentir una banda sonora més típica del lloc i l'hora. El zumzeig dels aparells d'aire condicionat era acompanyat per un repic de metall i el solo d'un home discutint a crits. Aquests sons nocturns harmonitzaren perfectament amb un crit mig ofegat, estrident i melòdic a la vegada. Un intent moribund de demanar auxili per part d'algú que ben aviat acabà essent menjar pels cucs al cementiri.

L'endemà un escombriaire es trobà les restes de l'home escampades per tot el carreró. El tros més gran era de la mida d'un puny.

Una ciutat qualsevol
Les cinc de la tarda el 4 de Novembre de 1998

En un cafè del barri antic dos homes conversaven. Un era corpulent i vestia de manera formal, es deia Mike. Duia una llibreta de butxaca i de tan en tant prenia notes del que li deia el segon subjecte. Aquest segon personatge era un home d'uns setanta anys, mal vestit amb parracs mig estripats d'uns colors indefinits. La seva cara era un mapa on es dibuixaven les arrugues de la desesperació i la preocupació, però l'expressió dominant durant la conversa fou de pànic; tenia els nervis a flor de pell i el seu comportament semblava el d'un paranoic capaç d'espantar-se de la pròpia ombra. Es feia dir Neeck.

-Així doncs dius que has vist una "cosa" esquarterant un home? -Preguntà l'altre.
-El vagabund, espantat, després de mirar al seu voltant mitjançant un gest ràpid i nerviós, xiuxiuejà: -Jo... no he dit això, jo he dit que vaig veure aquella cosa atacant un home... va ser molt ràpid, vist i no vist, en pocs segons tot estava ple de sang. El molt cabró estava repartit per tot el carreró, fins i tot regalimava sang per les parets. Aquella cosa va anar tant ràpid... i era fosc! no es veia bé! Va ser horrible, tanta sang... i aquell crit! l'home va cridar com un porc! Repugnant, encara hi somio i sap què? estic segur que aquella cosa em segueix i em farà el mateix que a aquell home... podria disfressar-se com si fos carnaval, però disfressada d'home normal, m'entén? Podries ser tu, o aquell altre... podria ser qualsevol! Me n'haig d'anar... M'haig d'amagar!
-Però com era aquella cosa? -Insistí en Mike tot fent cara de paciència...

La conversa feia estona que durava, però el vagabund només feia que repetir el mateix una i altra vegada. La seva ment semblava ocupada pel terror i estava obsessionat en evocar contínuament aquells records, però sense dir mai res sobre l'aspecte d'allò que deia haver vist i que tant l'espantava. La lògica i l'experiència suggerien a en Mike que aquell home no estava en un estat mental gaire envejable, ras i curt: que estava per tancar. Tot i això, una veueta a dins seu li deia que aquell foll deia la veritat. Ell començava a pensar que gastar l'escàs temps de les seves vacances en una mera intuïció si que era una bogeria, però un estrany impuls li deia que d'aquella història en trauria un bon article.

Sense poder sostreure-li cap més informació útil, en Mike deixà la conversa amb aquell energumen, que li havia deixat el cap com un timbal de tant repetir-li el mateix durant dues llargues hores. Però tenia una idea en ment per tal de corroborar la història d'aquell desgraciat. Segons el vagabund, l'home havia quedat completament desfet a trossets, si era així, la policia n'hauria trobat les restes. El seu contacte del departament d'homicidis li ho podria confirmar. Així doncs, deixà el vagabund sol amb els seus malsons i se n'anà a fer una visita de cortesia al cau d'ineptes més gran del districte: la comissaria.

Una ciutat qualsevol
Dos quarts de vuit de la tarda del 4 de Novembre de 1998

Abans d'entrar, en Mike ja va notar el caos que imperava dins d'aquell temple a la burrocràcia; una vegada a dins, el desordre ja es va fer patent ben aviat. Mentre el policia encarregat de recepció amenaçava de mort a la seva dona per telèfon, una vintena de persones amb cara de resignació esperaven ésser ateses; feia tanta estona que esperaven, que ja semblaven part del mobiliari. El periodista passà de llarg d'aquest espectacle patètic que li produïa urticària per a dirigir-se a la desgavellada secció d'homicidis. Per a poder arribar-hi va haver de travessar la partició de narcòtics, per on pogué disfrutar de l'escena que protagonitzava un policia, injectant-se heroïna de l'arxiu de proves al mig del passadís. Mirà de no passar a prop d'aquest últim uniformat, ja que no volia agafar puces i la quantitat de mòbils puntets negres que rodejaven el cos d'aquell futur cadàver, semblaven revelar-ne la presència.

En arribar, en Mike es dirigí cap a un tros de carn vestit de blau, que de tan en tant pensava i que responia al nom de Mad. Aquest, en veure'l, el saludà efusivament.

-Ja hi som! ja ha arribat el paparra de la premsa! I ara què vols desgraciat?
-Primer, que quan vagis al lavabo miris de posar-te la roba interior sota dels pantalons, i no al revés; i després, que miris de no deixar els cadàvers dels assassinats al mig del passadís quan ja fan pudor. -Li etzibà en Mike tot desplegant les seves grans habilitats diplomàtiques.

En Mad, amb les seves poques neurones encara col·lapsades tot intentant processar el que li havia dit aquell corcó de periodista, el deixà entrar als arxius. Quan el policia arribà a la conclusió de que les paraules d'en Mike podrien ser un insult, aquest ja se n'havia anat feia mitja hora.

Desfent el camí que havia seguit per dins la comissaria, en Mike encara reia de la lenta capacitat de reacció d'aquell uniformat que segurament tenia aquella plaça gràcies a ser el fill d'algú. Sortint d'aquell cau de corrupció, es posà a repassar mentalment la informació que havia aconseguir rescatar d'aquell arxiu que mai havia conegut l'ordre alfabètic. Allò que havia llegit li confirmava les seves sospites. A l'alba del tres d'octubre, un escombriaire de l'ajuntament s'endugué un espant que li havia deixat greus seqüeles psicològiques. Mentre feia veure que recollia les escombraries d'un carrer del barri antic, relliscà amb els budells d'un inspector d'hisenda. El pobre home no s'adonà que allò eren les vísceres d'un humà fins que no va distingir trossos de roba enganxats a les restes de carn que hi havia escampades pel carreró. Tacat de vodka, l'informe del metge forense deia que la víctima havia estat esquarterada en vida; li havien anat arrencant la carn tros a tros. Ho havia hagut de fer una criatura amb una força inhumana.

Una ciutat qualsevol
Primeres hores del 7 de Novembre de 1998

Mentre el Sol començava a treure el cap per sobre l'horitzó, un grup d'homes observaven un dels fruits d'una nit moguda. Un conjunt de policies adormits i ressacosos estaven examinant el que semblaven les deixalles d'un carnisser. Però es tractava d'un cadàver humà repartit per un parc de la zona alta de la ciutat.

Aquí, els po
licies eren més eficients (almenys de cara al públic de rics que habitava per la zona), fins i tot feien veure que buscaven empremtes digitals. També ho havien netejat tot una mica perquè els veïns no s'espantessin gaire: havien posat les restes humanes dins d'una bossa de deixalles; un encarregat de la neteja del parc havia tret les taques de sang i llençat a les escombraries coses com la cartera del mort, les restes de la roba que duia, una caixa de llumins que hi havia per allí... La bòfia començà a buscar empremtes i pistes després de l'acurada neteja. Com és normal, no trobaren res; per ells, millor, cas tancat i a descansar la resta del dia.

Feia uns dies que no paraven d'aparèixer cadàvers completament destrossats i cada vegada eren més, només a la nit del dia set ja n'havien aparegut quinze. A l'alcalde, tot això li tocava una mica la part sensible perquè amb tantes rodes de premsa, reunions amb el consell municipal amb els caps de policia i amb els rics de la ciutat, mai no tenia temps per a estar sol amb la seva estimada; la bodegueta privada que s'havia fet muntar al despatx de l'ajuntament. Per això es dedicava a punxar el cap de policia de la ciutat, però aquest no aconseguia trobar l'assassí, tampoc és que hi estes gaire interessat; això de treballar li feia bastanta mandra i preferia passar de tot. Així doncs, aquest, al seu torn, escridassava als comissaris, que feien el mateix amb els seus subordinats, que com que no tenien a qui esbroncar es dedicaven a pegar a la dona o als fills. Total, que tothom cridava molt, però com era costum, ningú feia res.

Una ciutat qualsevol
Capvespre del 8 de Novembre del 1998

Tres nois i una noia, tots d'uns dotze anys, es preparaven per a una nit més aviat moguda. Eren en un soterrani on les ombres regnaven tot amagant la brutícia que feia dècades que no es netejava; un lloc perfecte. Al costat de les calderes d'un edifici de pisos d'una zona residencial aquests s'havien apropiat i decorat al seu original gust, una reduïda habitació per a reunir-se i preparar les seves petites malifetes. Aquell vespre mantenien una acalorada conversa.

Comentaris

  • X files[Ofensiu]
    El Foll | 22-04-2004 | Valoració: 10

    Em recorda una mica l'espediente "X". És un experiment curiós, però m'ha agradat de veritat.

l´Autor

niqmad

22 Relats

90 Comentaris

79671 Lectures

Valoració de l'autor: 8.98

Biografia:
Sóc de Barcelona, on vaig néixer el 1980. Sóc periodista però he fet tota mena de feines, des de Pare Noel algun Nadal, a arqueòleg, passant per mosso de mudances, veremador... Sempre m'ha agradat escriure, i intento fer-ho sovint , encara que a temporades m'és més complicat.

Si voleu saber més coses, visiteu el meu bloc: http://www.niqmad.net