...que les bruixes voltaven els campanars...o quelcom així, deia la cançó de Lluís Llach. Gran àlbum, Verges 50.
Jo, que ara no ho faig massa, pel tram de vida que toca, havia fet de rondallaire i una de les meves sessions eren de contes de la tardor. I el primer, dels tres, invariablement el de la castanyera. Pobra, que va a collir castanyes i en ser fosc s'erra i cull cargols amb banyes. I ha de tornar-hi. I cantar 'la camisa li va curta, la faldilla li fa campana...'.
I servidora disfressada d'aquesta figura tradicional i amable. I que crida 'Calentes i pudentes, totes són bones, no n'hi ha de dolentes'. Em sembla, però, que totes parlen gallec, hahaha, donat d'on venen. A mi m'encanten. De fet, a vegades he fet alguna coca amb farina de castanya i xapó (perquè és recepta fàcil i admet variacions).
La castanyera és una mena de fada i bruixa barrejades i benevolents.
Dissortadament, la societat (capitalista-consumista) ha introduït el Halloween (que a les seves terres, ben entès i ben dut, amb humilitat, senzillesa i blablà, seria genial) i ha vingut per quedar-se, com un virus amb totes les seves varietats. Jo només 'admeto', ja que és aquí, el 'format' agradable, el natural: carbasses, bruixes simpàtiques, gats negres adorables, fantasmets amics, etc. Ni sang ni monstres terribles, que el món ja és un niu de contínues tragèdies i massacres. El que desajuda és que des del sistema 'educatiu' també s'ha incorporat aquesta 'nova celebració'. Una coneguda mestra, mare de dos nens encara petits, va admentre que no és de Halloween, però que la societat -com ja he posat- ho ha 'volgut' (el gran %) i què vols fer-hi. Doncs ja la tinc amb els menuts amb disfressa d'esquelet i les galledetes de plàstic dels basars xinesos en forma de carbassa Jack O'lantern per omplir-los de llaminadures del truc o tracte. I ella, contenta. I què vols fer-hi, mala sang? No és diada de sang, no hauria. Sinó de contes, de castanyes, de panellets (vegans, pel que fa a mi), de ratafia, de moniatos, de pomes al forn. I del caliu aquell que cap superficialitat, frivolitat consumista no aconsegueix. Perquè allò té un altre nom: submissió 'conscient' a passar-ho bé fent el que passa a formar part de l'engranatge de la vulgaritat, mediocritat i existències fotocopiades.

M'he quedat descansada.
I que consti que una carbassa de debò ben buidada i feta un llum no és lletja.
I per una pàgina d'IG una artista, amb paper moll encolat, en folrava una, d'aquelles carbasses pèssimes de basar oriental, i la pintava i quedava entranyable, única, divertida, una decoració de tardor que escalfa en una llar amb personalitat.

Aaaah, sí, que 'paulatí', mot que has usat en el teu comentari al meu relat, no existeix en català. Cal usar 'per graus/gradualment, a poc a poc,...'. ;-D

Me l'han publicat tan aviat, mentre el rellegia -i acostumo a fer-hi canvis- que en posar 'enviar' ja no hi he pogut fer res. Aquesta versió amb arranjaments és millor:


-Pipum, pipum, pipum!

La nena, tot just veia venir la gateta negra pel caminal, corria cap a ella, l'agafava per sota les potes del davant posant-la dreta i la feia saltar dient aquells mots.

-Pipum, pipum, pipum!

La gata, seca i elegant com una corredora negra d'atletisme, aixecava el cap, mirava amunt cap a la nena amb uns ulls ametllats d'un groc bellament indefinible i miolava responent, es pot dir que feliç. La nena l'acaronava tot seguit, la deixava anar i ambdues feien via pel caminet que separava el jardí en dues parts asimètriques que finalitzava en una mena de cobert on la felina hi tenia el plat, esperant la teca, que la nena ompliria.

Però el veí no veia amb bons ulls aquella amistat interespècie.

Detestava els gats.

Detestava la mainada.

Mirava, d'amagat, des d'una finestra mig oculta per un xiprer alt malgirbat i d'edat, com aquell parell estaven a gust juntes. No hi havia dia que no s'hi fixés, mentre xarrupava el cafè amarg que es preparava, no pas de la varietat aràbica, home de butxaca gasiva. El fum de la tassa li enterbolia la mirada d'odi que hauria esmicolat el vidre per on tafanejava.

Aquella nena vivia al pis de dalt de la casa que donava al jardí. Al de baix hi habitava una seva tieta massa baldada per descendre l'escala cap al pati per tal de gaudir de la zona vegetal. Per aquell motiu la nena hi anava tant sovint. Per la gata -per ajudar i per amor- i després entrava a fer companyia a aquella parenta isolada envoltada de llibres i figures de ceràmica que de cap manera admetia compassió, ja me'n surto, remugava. Menys quan la nena entrava a saludar-la i estar-s'hi l'estoneta que fos i l'omplia de contes i dibuixos que ella havia escrit i dibuixat, li deia, feia una eternitat. La nena els rebia entusiasmada. La mare la cridaria en cert moment, però, i cap a l'escola. Els pares de la nena sabien que un dia o altre haurien de fer-se càrrec de l'asocial parenta del pis de sota, dona de vida podria dir-se que, tant com podia, anacoreta, misàntropa. No sortia ni a comprar ni per metges. Els productes se'ls feia portar al domicili. La salut, ella ja procurava per ella. Somreia sempre, amb la seva tria de vida. I la nena ho compartia, perquè amb el temps esdevindria força com ella.

El veí es gratava els collons per picades de puça, plaga aquella temporada arreu, àdhuc a l'ull del cul de més d'un de la família real. El veí s'emprenyava amb aquella coïssor, seguia bevent cafè brut, assegut en cadira corcada sobre rajoles immundes, escoltant el pipum, pipum, pipum i en tenia prou, prou, prou.

Així que finalment enverinà la gata.

La nena la trobà petrificada, sota el mandariner. Cap pipum no la reviscolaria. La nena cregué morir, ella al seu torn. Sentí una mena de tall profund immensament dolorós als dintres, s'agenollà i cridà, plorà, defallí. Quedà estirada sobre el cos de la negreta que adorava. El veí absorbia cafè, va, aquell dia del bo, cal permetre's regals quan et desfàs d'entrebancs pel teu benestar, es felicità. Amb allò de la gata s'havia, alhora, carregat la nena. Ja no l'escoltaria alegre amb aquelles paraules enfadoses tan exasperants. Fora! Trucaren a la porta. Segurament era el paquet de la segona comana de cafè selecte que encarregà. D'un humor excel.lent, va fer via a obrir.



El dia que l'anciana morí, un lustre després, un núvol magnífic i fosc, en forma de gata negra, l'esperava, com una abraçada, sentint-se una mena de trons totalment amables, com si fossin pipums. La nena, adolescent, havia cuidat la dona les últimes setmanes. Mai hauria volgut abandonar la seva llar, que la noia heretaria. Pares i nena s'havien mirat, commoguts, en acabar de traspassar aquell àngel que només amb el poder d'una mirada i de les mans de fada bona havia fulminat el monstre cafre que prenia cafè.

i tot el que he posat abans, que s'ha disparat l' Enviar.
Jo, que només tinc nois, amb les joves -que en tinc una i una altra de fa poc, i mai saps si duraran- no ho veig igual. Amb nétes, no hi vull comptar, tal i com està el món.

Però és maco, aquestes confidències i aquesta cura, que és cerca de l'altra, comprensió, en definitiva...amor.

tyb

...i de la mateixa sang -encara que queda molt lleig dir-ho així, avui en dia amb familiars 'no biològics' i, per descomptat, família no-humana com són els animals que estimem.

Això de 'caca' ho interpreto amb el terrible adjectiu 'hostil', el món 'civilitzat' on estem imbuïts i engranatjats. Però si en prenem consciència es pot anar més enllà i estar fora del 'cercle' o, si més no, tocar-lo però tangencialment. Un món capitalista, antropocentrista, especista,...què vols? Un infern per a qualsevol ésser no només humà -on, dissortadament, hi té cabuda el seu contrari- sinó per a cada innocent individu com ara un gat, un cranc, un llangardaix, ...

...a Arenys de Mar fins no fa masa hi va haver un restaurant vegà-vegetarià dit 'El rebost del somiatruites', situat en una casa antiga en barri vell. No vaig ser-hi a temps d'anar-hi en descobrir-lo tard, ja clos.
Sembla ser que, alhora, la parella que ho duia va acabar. Trams de vida, agrair-ne la llum, els records, l'esforç, la creativitat. Així ho observo a les fotografies que encara estan penjades.
Segur que conviden a menjar molts relats que haurien allà estat inspirats!



tyb

Pels comentaris dels altres he entès que era la Mort. I tant. Cal llegir pensant en els clixés. La mort sempre la presenten buida i esquelètica. Però aquí no anava amb túnica i allò esmolat per segar. Per això m'he despistat. Jo he cregut que era el seu difunt en esperit, és clar. De fet, un mort, un mort que la va a dur allà mateix.

;)

Fa tendresa, pobra dona, sola, amb la seva por i la seva falsa i petita seguretat de la llar buida de tot menys ella mateix amb els seus records.

Acompanya, dóna vida.
En el tram final i es van reunir. La vida dóna moltes voltes.

La vida, que conté tantes vides dins d'ella, com un pot d'anissos però hi ha colors per a tot i gustos i surt el que surt.

Lídia

Després, quan he llegit un dels recursos antivegans 'les plantes també hi senten' m'he quedat amb un somriure trist. Què hi farem!

En les relacions merament físiques, perquè no deixen de ser animals, i amb tot el respecte als animals (que sóc vegana). Els 'humans', en ser 'evolucionats', sembla que cerquem quelcom més que una còpula, tot i haver creat fantasies i diversitat de postures i desitjos sovint apresos en films, com el típic polvo a la cuina. No és crítica, és observació. Jujtar, cadascú que s'ho faci a casa seva (la seva ment i cor).
Si la protagonista cerca l'home ideal ha de saber primer ser ella complerta. I, segons com, atraure des de dins el que demana, però sent ja des de dins així. Si emet vibracions sexuals d'erotisme només físic no anirà més enllà.
És clar que és un relat...

La cosa bona de la satisfacció de sentits, si més no, ja la té. Menus da una pièdra, ;)

tyb

-La meva famíla (exfamília) està esperant que em mori.

No era pas la primera vegada que li ho deia. Ho tenia coll avall (o ho feia veure bé).

-No t'han vençut. Els has guanyat. Ells només viuen amb els diners i per als diners. I sí, calen ingressos per subsistir, però tu has trascendit a tota aquesta gentussa. La compartició biològica importa una merda.

A ell, que volia riure -i viure, per més que s'entestés en definir l'existència com un mal tràngol- li va venir la tos bronquítica que mai el deixava ni el deixaria de petja. Quan s'esdevenia, ella, amb ferma vehemència cerebral, traslladava i escopia el mal al pare, a la mare i a les germanes de l'home que s'estimava. Malparits, què s'havien cregut!

En un recó d'ell s'amagava la certesa d'un final tràgic al qual ell s'hi brindaria si continuava asseverant 'la mort no és dolenta'. A ella li sabia greu, odiava sentir-s'ho. Ell la pressentia dins un ventall: una insuficiència respiratòria, els pulmons excessivament cardats; o un accident de trànsit per conduir massa hores amb els ulls sortint de les conques, sorprès per aguantar tant, amb la son punxant cada cèl·lula; o d'inanició i misèria quan la minsa fortuneta d'un parent un pèl excèntric amb els gens més afins s'hagués exhaurit; o, el pitjor, el buit de l'amor, anhel que si esdevenia irrealitzable, aniria corsecant-li l'ànima àvida d'entregar-se amb tanta llum que encegava.

Van fer l'amor, un cop més, una obra d'art. Junts teixien una atmosfera que costaria de trencar a l'hora del comiat. Ella no era del tot lliure i ell, que era poc corrent, a la seva manera, tampoc. Havia de moure's cap aquí cap allà, com si temés ser encalçat.

Quan tornessin a coincidir buscant-se i no buscant-se tot i buscant-se la carn voldria ser dèbil novament. I només seria un subterfugi de tant més que els unia i que, hiperactius mentals com eren, els calmava a còpia de petons amb tendència a l'infinit i el que els seguia.

Ella desitjava esborrar la intuïció que li tornava com una menja mal païda que corroborava pèssims auguris arran de la tos profunda i arrelada de l'antigeni -com ell es plaïa d'etiquetar-se- que ella abraçava, que volia protegir de totes totes, acaronar i escalfar.

-Et penses que ets una deessa de la justícia o què?

Sí, sí que ho era. Si el pit d'ell s'enfonsés més -per un pes subtil mastodòntic-; si els ulls d'ell deixessin de mirar-la; si les mans d'ell -càlides i hàbils- no la toquessin més...ella es venjaria. Ho tenia clar, claríssim. Que es preparessin.

Ignorava que aquella energia defensora benèvolament allargava la resistència de l'home, alhora que a ella l'erosionava. Igualment, li hauria estat bé.


El destí, ratxós com un penell mogut pels vents, els va matar a la vegada. Com és que em ve la imatge d'un soldadet de plom i una ballarina?


Quan aquella famíla tan tan tan benestant rebé la notícia del traspàs del fill antany x-y-z-addicte a causa d'una fuita de gas (algú en va fer burla passant-ho a 'fuita de gos') juntament amb una desgraciada sense feina ni calces (que no s'aclaria ni el xampú low-cost dels cabells, van hiperbolitzar la mofa) van inspirar la victòria. L'ovella negra anul·lada en l'obscura nit, per fi. Tot malson arriba a esgotar-se, la taca marxa, van concloure, convençuts (...i no...no! Aquell rosec intens intern, com de cuca afamada i incansable, va iniciar-se en cadascun d'ells, pitjor que el del martiri d'idees constants de suïcidi que en una etapa dura i superada el difunt havia patit...sí, se'ls enquistava més i més i més als cors que esdevenien putrefactament gustosos).

Qui estava mort de debò?

I anar endavant, mirar de tancar la bretxa.
Llegia el relat i pensava que bé que m'anava, perquè quan en alguna ocasió -o més- s'és com descrius (i parlo mirant tant l'home com la dona), s'actua així...cal ser honest, conscient, coherent...i mirar d'arranjar-ho. Evidentment, fàcil no és. I menys quan hi ha unes actituds 'establertes', uns comportaments involucionadors, que impliquen molt de mal.
Molta bona energia per al camí nou que es dibuixa!

tyb

No entenc com guanyant un mínim de sou anuald e 29000 euros els treballadors del metro es queixin. Que s'han de tenir gaires estudis per a una feina així? Que la faci que cobrant menys i agraint-ho li serveixi per viure i agrair. No estic assabentada en plan total del tema, però quan he vist les xifres he pensat que no quadra, que hi ha metges que cobren 1000 euros...que hi ha monitors de lleure amb títol de professors que en guanyen 600...la injustícia és el pa de cada dia...i anar posant exemples que pugen i baixen...putos diners! Si tot hauria de resedir en una minsa caseta i hortet.

tyb

...per molts llençols rebregats, i ben rebregats!

I per moltes llunes tafaneres que hi afegeixin celístia dolça i múrria picant l'ullet!

tyb

El 'no aprendre' a aprendre res ja après.
Però no és tan fàcil.
Els aprenentatges i desaprenentatges hi són i continuen i tenen trams i són muntanyes amb cim, solana i obaga.
A qui hem d'obrir el pas més i conèixer més, és, amb tot plegat, un/a mateix/a, que no existeixen les mitges taronges ni nectarines, cap complement, però si altres illes amb les quals tenir camins de connexió i tota una enciclopèdia arran d'aquesta imatge...

Ai, la gent d'aire que ens costa tocar de peus a terra! (les arrels).

tyb