Pètua

El set de març, la Perpètua no celebrava el sant. La Perpètua, o Pètua, o Perpe (Perpa). Ni amb el nom sencer ni escurçat segons l'amistat o conegut que si li adrecés, si aquell dia gosava felicitar-la, entraria en còlera més pregona que l'adjectiu homònim de la seva onomàstica.

Efectivament, la Perpètua, Pètua, Perpe, Perpa, evitava l'efecte imbecil·loide del santoral. No religiosejava gens, la gran raó.

Fins que dels confins d'un confós (o no) haver-de-ser-kàrmic (o no) aparegué en Petós. Quins, mes i dia, d'ell, al calendari? Ella cercà, cercà, cercà. No trobà, no trobà, no trobà. Així que autoanalitzà.

-Petós? De Sant Pet Sorollós, el dels gasoductes-budellam? D'Impetuós, gas inconscient directe als nassos desprevinguts?

Li va fer, més que res, tanta, tanta, tantíssima gràcia, en Petós a la Pètua, que s'hi abraçà per colgar-lo de besades esbojarrades.

-Pètuapetóspetons!-exclamà, divertida.

Ell acceptà el bateig del tipus d'òsculs que es prodigaven amb un estrepitós, ai, estrePetós, picar de mans com si fos, ai, ai, ai, una criatureta estupideta que feia el que una pantalla abjecta coneguda com la màquina tonta dictaminava. Ella, ofesa, l'hostià. Ipsofacticament l'abandonà, decebudíssima. Entenent que Pètua sí, imPètu(os)a no. No pas, no pas, com ell. Mediocre, vulgar, telecreient.