L'observador d'observadors

Passava el temps observant a qui observava.

S'entretenia. Gaudia. Contemplava què atreia la mirada aliena i, a més, s'entestava (i ho aconseguia) en observar què a qui observava estava observant.

Amb el pas del temps, feixuc pel desgast en aquella tasca alhora que autonecessària, s'adonà que també li era de menester d'elaborar un registre d'on, quan, interpretar els perquè, que suposava imaginar-se ser l'altre, ben difícil.

Obs -així es deia l'observador majúscul i perenne- un cop les anotacions preses, dedicà anys, lustres, dècades a escriure'n estudiosament. Per a acabar-ho d'arrodonir s'obligà a afegir dibuixos i fotografies de cada cas. Aquella ocupació l'absorbia, el satisfeia. Creà l' "observiclímax continu" que, per a les males llengües, res a veure amb l'involució escopòfila. No, ell es fixava en la part sensible, original, poètica de les observacions dels observats. Els temes massa mediocres, recurrents, vulgars, els apartava. Es centrava en les peculiaritats, divines troballes que, positivament descobrí, encara abundaven.

Igualment ho fou ell, l'Obs, quan la nau alienígena que analitzava aquell planeta malalt tan agrisat s'hi fixà i el va ben clissar. El considerà interessant, tal volta exquisit, que era requisit. I se l'emportà. L'Obs plorà d'emoció, pensant en el regal de l'infinit univers, ingràvid, atemporal, i les eternes observacions d'altri que l'esperaven...