La sabatera sabàtica

De cop, tingué la sabata -ai, la ceba!- al cap de procurar-se un temps off, un kitkat perllongadet, la Teresa de Cal Sabateret, la Tereseta Sabatereta. Amb setanta anys a l'esquena (i cap pipa ni morrus de pretendents a flor de llavi), aquella dona darrer vestigi vivent d'una família que regentava la única botiga de calçat de la vil·la, injubilable perquè es treballava fins que la mort digués prou, la Sabatereta decidí regalar-se un segment cronològic de respir de sempre el mateix i l'autopacte el segellà amb un fresc sospir amb gemeguet final.

L'indret escollit va ser un lloc de pau i de natura, on el seu ofici no li fos recordat. Gaudir de la gastronomia també l'abellí. Aiiii, aquelles delicioses 'torrijas' li van crear un sacsonet més a l'acordió del ventre, que seria de més bon musicar, aiiii.

Però però però...la Sabatereta tan sols disfrutà uns quants dies del mes estipulat. La representant religiosa, després de mil xiuxiuejos de les germanes (imitant en va pregàries), anà a parlar amb aquella clienta del convent-residència-espiritual-nivell-inici. La Tereseta provava de meditar centrant-se en el pou del pati del claustre. Les passes de la mola de la superiora la van destorbar. Un so híbrid de galotxa i sandàlia de castedat la va fer girar-se i trobar-se amb l'expressió d'entre estranyesa i preocupació d'aquell robust acuirassat monacal dirigent de les monges descalces qui, amb sobrietat de mots, va voler saber perquè la Sabatereta anava des del primer dia a peu nu i, preguem al Senyor, que allò no fos un fidel reflex del seu compte bancari.