Espiell

La foscor de la sala d’estar prova sense èxit de menjar-se la llum pampalluguejant de la pantalla del televisor. Són quarts de dotze de la nit i l’Angelina seu amb el cap penjant endavant. Mira que li fa ràbia adormir-se al sofà, però no hi ha manera d’evitar-ho, cada nit igual. Els anuncis, amb el so més alt que la pel·lícula que està mig mirant, la desperten. Aixeca el cap, les cervicals ploren del dolor. Ella pensa que no es pot queixar, seixanta-tres anys i cap malaltia. Sí, una mica de colesterol, la tensió disparada de vegades, els ossos gastadets, però res que li impedeixi fer una vida normal. Ja fa set anys que el seu home va morir d’un infart i deu que el seu únic fill va marxar a viure a Mallorca on la carrera de turisme que havia estudiat tenia més sortides.

La dona s’aixeca a poc a poc, encén la làmpada del rebedor, torna a la sala d’estar a parar la tele, va a la cuina a beure un got d’aigua, al bany a fer un riu i rentar-se les dents, al dormitori a posar-se la camisa de dormir. I torna. Al rebedor. Aparta la tapeta de l’espiell i mira a fora, al replà. Viu a un àtic, el replà el comparteix amb una altra família que viu al davant. El terra de marbre, la llum freda de l’aplic a la paret, l’ascensor silenciós, una estora davant de cada porta. La mateixa visió dins el cercle cada dia, cada nit. Fa cinc anys i mig aproximadament que fa aquest ritual abans d’anar a dormir. No sabria explicar-ho bé, no ho ha dit ni a la seva germana ni a les amigues amb les que va d’excursió. La tranquil·litza mirar a fora, veure que tot està en ordre, que els veïns descansen, que hi ha llum a l’escala i que ella és a casa, segura.

Avui, però, quan mira a través de la lent, ha d’ofegar un crit de sorpresa i després por. Al replà hi ha un home, està dret, repenjat al costat de l’ascensor, ella el veu de perfil, no li veu la cara perquè porta una gorra. L’Angelina pensa que no és un pidolaire perquè porta roba que sembla nova i neta. No es mou, simplement és allà, com si mirés al terra, entremig de les dues vivendes. Potser espera algú de la família del costat, potser s’ha equivocat d’escala, potser és un lladre, potser és un assassí!

L’Angelina es tapa la boca amb una ma i es repenja a la paret, allunyant-se de la porta. Al cap de cinc minuts torna a mirar, l’home és allà, en la mateixa posició, sembla un maniquí. La dona no sap què fer, si trucar a la policia, als veïns... I finalment decideix anar-se’n al llit. Fa cinquanta mil voltes, abraçada per l’escalfor de la nit de juliol, però al final s’adorm. Pel matí, el primer que fa és mirar per l’espiell. El replà està buit, ningú.

I així comença la tortura per a ella. A les nits veu l’home, sempre al mateix lloc, sempre en la mateixa posició. Durant el dia no hi és. L’Angelina perd la gana, li comença a fer mal tot, decideix no sortir de casa, capficada intentant pensar què està passant i què fer.

Fins que pren la decisió.

Són les dotze de la nit, avui l’Angelina no s’ha posat encara la camisa de dormir, porta un vestit de cotó blau marí sense mànigues. Ell és allà fora. Ella fa girar les claus que ressonen com campanades. Està decidida. Obre la porta un parell de pams. L’estrany es va girant a poc a poc cap a ella. Somriu sense llavis, sense dents. La mira sense ulls. I l’Angelina ho entén tot, el dolor al pit és insuportable, cau de genolls i després de costat. La seva darrera visió és el replà, de nou buit.