Cercador
Mer(g)dalena
Un relat de: touchyourbottom- Compartir:
El sogre, pobre, tenia un problema logopèdic que a la seva edat no s'arreglaria ni ho voldria. Van oblidar prendre-ho en compte en posar el nom a la nadona.
-Oh, que maca, la 'Megdalena'!- no cessava d'exclamar, curull d'entusiasme, davant la primera -i única- néta, el dia del bateig, a tots els convidats.
La jove no se'n va estar, irada, d'engegar-lo a la merda. La gent, pensant que ho havien preparat per divertir-los, rigué complaguda, i a l'uníson esclataren:'Megdalena, Megdalena, Megdalena!'.
Li quedà, doncs, Megdalena.
La iaia, perruquera antigota, la pentinava amb un monyo alt i, en tenir els cabells marró torrat, algú de l'escola va trobar una nova associació: magdalena de merda. Megdalena.
Però el motiu no fou motiu de baixa autoestima sinó mandangues per a la nena. Li feia gràcia, la feia única. La faria, intuïa, esdevenir famosa. I amb aquella idea al cap tan ben protegida per la flonjor dels cabells imitant massa flonja dolç a, muntanyeta pastissera, arribà a l'adolescència. Les seves dues amigues, la Felicíssima i la Crescència, que li tenien fals afecte, envejoses van aconseguir que fos cridada a un programa televisiu que, sota l'aparença de l'interès per persones peculiars, s'enfotien molt i més. El plaer de la burla. La Megdalena s'hi presentà més megdalena que mai. Es vestí amb una faldilla prisada blanca, samarreta, mitges i sabates color de la seva pell. De lluny i força a prop semblava, ben bé, una magdalena bruna que, a més, desprenia efluvis de sucre i de vainilla i d'essència de cafè selecte. I de caca de gripau amable (la seva mascota), fortor afable.
Els enlluernà. La Megdalena comptava amb el do afegit de la parla enginyosa i d'una gràcia peculiar pel ball. L'adoraren, n'esdevingueren devots. I se'n feien creus que no hagués estat descoberta abans. Diamant en brut trobat, la Megdalena ascendí com escuma de cava de qualitat sublim i mentre les bombolles de sana alegria pel camí d'èxit que li obria el destí i la vida l'abraçaven, les dues amigues s'estiraven els cabells gens d'àngel i l'avi de la noia, que encara circulava i s'aguantava uns quants pets, anava exclamant: 'Megdalena, megdalena, megdalena!', arxicofoi.
-Oh, que maca, la 'Megdalena'!- no cessava d'exclamar, curull d'entusiasme, davant la primera -i única- néta, el dia del bateig, a tots els convidats.
La jove no se'n va estar, irada, d'engegar-lo a la merda. La gent, pensant que ho havien preparat per divertir-los, rigué complaguda, i a l'uníson esclataren:'Megdalena, Megdalena, Megdalena!'.
Li quedà, doncs, Megdalena.
La iaia, perruquera antigota, la pentinava amb un monyo alt i, en tenir els cabells marró torrat, algú de l'escola va trobar una nova associació: magdalena de merda. Megdalena.
Però el motiu no fou motiu de baixa autoestima sinó mandangues per a la nena. Li feia gràcia, la feia única. La faria, intuïa, esdevenir famosa. I amb aquella idea al cap tan ben protegida per la flonjor dels cabells imitant massa flonja dolç a, muntanyeta pastissera, arribà a l'adolescència. Les seves dues amigues, la Felicíssima i la Crescència, que li tenien fals afecte, envejoses van aconseguir que fos cridada a un programa televisiu que, sota l'aparença de l'interès per persones peculiars, s'enfotien molt i més. El plaer de la burla. La Megdalena s'hi presentà més megdalena que mai. Es vestí amb una faldilla prisada blanca, samarreta, mitges i sabates color de la seva pell. De lluny i força a prop semblava, ben bé, una magdalena bruna que, a més, desprenia efluvis de sucre i de vainilla i d'essència de cafè selecte. I de caca de gripau amable (la seva mascota), fortor afable.
Els enlluernà. La Megdalena comptava amb el do afegit de la parla enginyosa i d'una gràcia peculiar pel ball. L'adoraren, n'esdevingueren devots. I se'n feien creus que no hagués estat descoberta abans. Diamant en brut trobat, la Megdalena ascendí com escuma de cava de qualitat sublim i mentre les bombolles de sana alegria pel camí d'èxit que li obria el destí i la vida l'abraçaven, les dues amigues s'estiraven els cabells gens d'àngel i l'avi de la noia, que encara circulava i s'aguantava uns quants pets, anava exclamant: 'Megdalena, megdalena, megdalena!', arxicofoi.
l´Autor
284 Relats
131 Comentaris
84253 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
"-No m'ha conegut!-Això és que mai t'havia vist"
"En el moment de morir estava disposada a estimar"
(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).