Prihubit

Prihubit, prihubit!

Si rere aquella paraula rara, que semblava inventada, hagués fet sonar un xiulet, hauria quedat rodó com la seva cara, la d'una criatura de dos anys galtacolrada i graciosa alertant que una cosa no es podia fer.

Anava aprenent, el menut Marcel, a la seva naïfmanera, el sentit del deure, de l'obligació, de la responsabilitat, un equipatge de molt pes. Del que SÍ i del que NO.

Ho va interpretar més, encara. Ho va traslladar a les seves necessitats.

-Prihubit pets, prihubit papa!- El pare patia gasos i el desinhibit fillet ho trobava malament. Va riure per la gosadia i en escapar-se-n'hi un d'estrepitós es va sentir ridícul.

-Prihubit petè (així deia 'sopetes'), sí gatetes ('galetes').- I la mare somreia. Quin murri!

-Prihubit caca, Mamèua!- però la gata no li feia cas, defecava a la caixa-sorral gens afectada per l'avís. En Marcel, no obstant, amb la felina no s'enfadava i repetia l'ordre. La Mamèua era la Mamèua.

Van arribar la filla gran amb el nòvio. En Marcel va córrer cap al noi i va esclatar:

-Prihubit la meva mama meva. Prohibit juga tu mama meva petons.



Tothom va entendre-ho perfectament, massa perfectament.