La caseta blanca de l'anunci

A partir del caminoi, hi van anar agafats del bracet, mirant-se els ulls, encara que poguessin ensopegar i caure a terra tan poc llargs com eren -metre cinquanta- tant ella com ell.

La caseta blanca llogada era dalt un turó que calbejava de pins i que tenia un tros socarrat a causa d'un incendi de burilla malintencionada.

Van comentar que semblava una ermita, que tenia uns aires grecs.

S'hi entrava per la finestra. No tenia porta, massa protagonista de robatoris, els havia escrit la propietària.

Però no volien entrar-hi de cop. Les parets blanques de la caseta, volien tocar-les. Unes eren fresques, d'altres tèbies. Calia seure contra aquelles parets i sentir quelcom tebi i després indefinible. Van fer, doncs, com s'aconsellava a la propaganda. Després passaria alguna cosa que faria que l'experiència a la caseta blanca esdevingués inoblidable, també deia l'anunci.

La finestra es va obrir. La minyona va treure el cap per convidar-los a passar. Va acostar-los una escaleta de tres graons per facilitar l'accés. La caseta, per dins, no estava moblada. Només una llar de foc i uns coixins amb la figura de la caseta cosida acuradament.

Aquella dona els va fer seure. Llavors, amb una màgica naturalitat, va encetar a contar-los històries, recitar poemes i cantar cançons. La parella s'encisava. Va durar tota l'estada, aquella meravella. Ni van menjar ni dormir. El repòs i l'aliment havien estat d'una mena superior.

En tornar a casa de seguida van recomanar aquella caseta blanca a unes amistats amants de les arts. Els van mostrar l'adreça a la pàgina web. Que no van trobar. "A vegades passen, aquestes coses." Durant un cert temps van continuar insistint. I res. Aquella caseta blanca no figurava enlloc. No n'havien pres cap foto, tampoc, surant encara en una àura de benestar quan van marxar. El lloc on estava situada, per acabar-ho d'adobar, tenia un nom difícil de recordar. Tot plegat, van entendre, clares senyals que no s'hi havia de tornar ni parlar-ne. Mai més.