La sorpresa d'un llumí

Estava dins la capsa, amb els altres, situat més o menys al mig i a primera fila. Va ser l'escollit. Una mà el prengué. Es notà, llavors, sol, amb els flancs sense el tacte dels iguals, tan premuts. El seu cap, de cop, va ser fregat contra una superfície rasposa d'un indefinible color fosc. Se li encengué la clepsa. Feu claror. S'il·luminà, pensà? Ben breument. Una bufada, anorreament. La seva utilitat diferiria de l'habitual, ignorava. No encendria res. Li acabaven d'apagar el poc foc que era, la seva pròpia guspira de vida. Li restà una flaire de socarrim, necessària. Va ser traslladat, amb cura, vers un orifici envoltat de carn fent plecs que acabava en una mena de pàmpol amb una cosa lluent que en penjava.

-No cal que es tregui l'arracada.

Qui parlava acostà el misto a l'orella ocupada per un intrús. La ferum de cremat ajudava a fer-lo sortir. Quan fou prou visible, el professional llençà el llumí a la paperera propera on de cap manera va estar a punt d'encendre boles de paper rebregat, factures grasses ja cobrades. No, l'havien mort massa bé. Però s'endugué l'efecte sorpresa del que havia vist. La feina iniciada per ell l'acabaren unes pinces que van estirar enfora un escarabat espavilat que semblava una formiga grosseta de plàstic. Un crit d'alleujament i una lluïssor d'arracada d'or, com una flama, com un raig de sol, i el llumí morí, com dins una escalforeta.