No tinc clar que aquests tres arguments que proposes impliquin que la República sigui inevitable. És més, ara mateix no veig cap via per la qual sigui probable que aquesta República arribi en breu.
El que sí que veig és que no hi ha una alternativa digna a la independència per a Catalunya. Tant en l'àmbit econòmic com en el cultural, ser una possessió d'Espanya condemna Catalunya a una decadència inevitable.

El millor del relat és que comença com una història quasi surrealista potser situada en una distopia absurda i acaba en un fet real i conegut per tots.

PD: Nil i Neil són, de fet, noms diferents. Per tant, crec que no s'hauria de traduir.

He de dir que aquest relat era la meva segona opció per al concurs. La primera era d'un rodamón que tornava a casa però no em va agradar com havia quedat.

I aquest, és cert el que diu el Jaume, que potser no llisca tant. Vaig estar fent mans i mànigues per encabir-lo en els límits d'extensió del concurs i potser en algun lloc vaig treure una frase o una paraula que ho lubricava millor. Segurament cadascun dels tres actes (presentació de l'escenari, a l'estació, el viatge en si i l'arribada) mereixien més atenció. Fins i tot em sembla que el passatger del darrere reclama més protagonisme.

Però el que més em feia dubtar és si el relat era massa tètric o podia ferir sensibilitats. A mi mateix no m'agraden gaire les pelis o llibres que parlen de l'Holocaust. Val a dir que la inspiració principal d'aquest relat és Soylent Green.

Un relat breu amb moltes metàfores suggerides.

Gràcies a tots pels comentaris. Normalment no m’autocomento però avui faré una excepció. I així responc algunes preguntes retòriques o no.

David, no sé quin relat d’Asimov tenies al cap. Jo, de fet, tenia al cap “El planeta dels simis”, en tant que els cotxes hereten la Terra i creen la seva pròpia cultura, tal com fan els simis a la pel•lícula.

Edgar, en un principi la idea era fer tot el relat com a “text bíblic” però després vaig creure oportú complicar-me la vida amb aquesta segona trama que expliqués com els cotxes havien adquirit l’essència humana.

Jaume, Bruixot, gràcies! Sempre m’agrada retrobar-vos.

Bonnie, de vegades em passa que els lectors troben tristos els textos que escric però la major part dels cops, no he volgut fer un text trist. Sí, d’acord, la humanitat s’ha extingit però els nostres hereus amb llantes d’aliatge donen continuïtat i sentit al que vam ser.

Vicent, gràcies per les floretes. Amb el final volia destacar la llibertat que ens donen els cotxes, aquesta part lligada als somnis que surt als anuncis, ens sobreviu en els propis cotxes “vivents”.

E.Viladoms, tant de bo puguem sobreviure al canvi climàtic. De tota manera, de tots els futurs on els humans desapareixem (que al final són tots, no som eterns), prefereixo pensar que la Terra estarà dominada per Intel•ligències Artificials amb característiques humanes que no pas per escarabats o bacteris.

Hi ha un exercici literari que consisteix en descriure un objecte quotidià com si el lector no el conegués de res. El teu relat té una mica d'això però a més enllaça amb una història que deixa entreveure un futur enigmàtic.

Veig que no ha estat escollit finalista però, per qualitat, està, com a mínim, a la mateixa alçada que els finalistes. Has aconseguit trenar una complexa trama de sentiments en molt poques línies i això té mèrit. I enmig, una potent paradoxa, d'una parella que no pot tenir el que ella està oferint a tanta gent.

Darrerament estic molt capficat amb el tema dels somnis. Em penso que s'hi amaga alguna cosa important de l'essència humana. La pròpia essència, tal vegada.

La tele va ser, segurament, l'estri que va portar la modernitat a finals del segle XX. Com avui ho és internet. En aquest relat retrates de forma propera com va canviar les vides quotidianes de la gent.

Felicitats per haver estat seleccionada per al darrer Comuniquem-nos.

Justament aquesta setmana parlava al blog de relats ultrabreus i ara veig aquest teu de tres paraules. No sé si explica tot el que se suposa que ha d'explicar un relat però sí que et diré que m'ha arrencat un somriure.

Mentre anava llegint el relat tenia, corrent en paral·lel a la meva ment, el conte de la lletera.

Ben escrit, com sempre. Amb l'elegància que et caracteritza.

Bon ús del terme sintonitzar per unir la cosa televisiva amb la relació de parella.

No em preguntis per què però m'he quedat amb la imatge del gelat que es desfeia. Aquest clima d'agost, enganxós, que estira els dies com fils de formatge fos, està present al llarg de tot el relat, emmarcant la història en un altre pla de la realitat.

Anava a titular "carta impossible" però mai se sap. M'agrada en tot cas aquest terreny de la ficció que s'endinsa en especular sobre coses que en principi no poden passar. I la teva carta està molt ben trobada. En primer lloc perquè és una denúncia sobre la indefensió dels morts, que no poden defensar-se quan algú parla d'ells. El to humorístic hi escau molt bé. I el final et deixa un somriure als llavis.

De vegades, quan es té clar el que es vol dir, la simplicitat és la millor estratègia. Tant tu com el teu personatge heu reeixit en el vostre objectiu d'una manera senzilla i elegant.