El lleó

Un relat de: Yurral Salocín
El lleó


Va agafar l’escut i la llança, que havien passat d’una generació a una altra, i es va empolainar amb totes les pintures rituals. Com era manat, en arribar a certa edat havia de passar de nen a home caçant un lleó.
Va sortir ben d’hora del poblat, encara era fosc i feia fred. Va anar a l’altiplà que dominava, des de lluny, la terra dels homes. Tres dies trigaria en arribar-hi. Mentre, hauria de menjar les provisions que duia al sarró i beure de l’aigua que portava en una carabassa mentre li duressin. Després hauria de caçar, menjar fruits de la natura i trobar aigua en els bassals, o recollir la rosada de les fulles de matinada.
El tercer dia va enfilar-se al cim de l’altiplà. Des d’allà, de nit, es veia el seu poblat i també d’altres ja que les fogueres del centre de les eres era visible, com una cuca de llum en un prat. Ja feia dos dies que escoltava el rugir d’un lleó i cada nit somiava en tornar al poble amb la pell d’aquella bèstia sent aclamat com un noble guerrer.
La matinada del cinquè dia va anar a la zona central de l’altiplà. Un lloc de encreuament de camins de diferents bèsties, i allà estava, de cara cap a ell el lleó. El seu lleó.

-Vinc a caçar-te, lleó.

-No. No hauries. -Va respondre el lleó.

-Per què no hauria? De sempre que las meva família hem caçat lleons en passar de nens a homes, o hem mort en l’intent.

-Doncs just per això. Sóc el darrer lleó que queda. Si em mates les lleones que hi ha a la vall ja no tindran més lleons, i d’aquesta manera privaràs els teus fills, els teus néts, de la possibilitat de caçar lleons.

-I doncs, què he de fer jo? Tornar al poblat amb les mans buides? Saps que això significarà la vergonya per a mi i la meva família.

-No dic que no ho facis. Dic que no ho facis ara. El teu poblat necessita que hi hagi lleons com jo necessito fer-ne. Explica'ls-hi això, que has tornat sense la meva pell per garantir que endavant les generacions futures també tindran lleons per caçar. I passats uns anys em tornes a buscar, aquí mateix on som ara.

-Bé. Si és així et deixo anar, però sàpigues que tornaré.

Un lleó solitari sabia que feia dies la manada de lleons de la vall havia quedat sense mascle. Un búfal havia donat una mala cornada al cap de la manada, deixant-lo sec a l’instant. Les lleones rugien reclamant que un mascle li agafés el relleu. I ell havia d’arribar abans que la remor de les lleones fos escoltada per algun altre mascle de més lluny.
De matinada seguia el sender que duia a la vall quan va veure aquell home plantat enmig del camí, escut i llança en mà. Se’l va mirar atentament. De sempre que homes i lleons havien tingut encontres, amb desigual resultat. I sabia que aquests, armats amb llança eren un perill. No podia perdre temps amb aquell home i menys exposar-se a quedar ferit, ara que per fi tindria una manada seva. Va girar cua i se’n va anar evitant aproximar-se massa al guerrer.

Vint anys més tard el guerrer ja no era aquell jove que va sortir un dia de matinada, però va repetir el ritual de les pintures i va agafar de nou l’escut i la llança. Aniria de nou a l’altiplà per dur la pell del lleó, ja cansat de la befa de la gent del poblat.

El camí se li va fer més llarg, les nits li van semblar més fredes i la pujada més costeruda, però hi havia d’anar. Al cap d’una setmana va arribar a l’encreuament de camins i va esperar que el lleó tornés.

Al quart dia de ser-hi el lleó va aparèixer. Per a ell els anys tampoc havien passat balders. Les esgarrinxades a la pell antigues i noves així ho demostraven.

-Per fi has arribat. Almenys tens paraula. -Va dir l’home empunyant amenaçadorament la llança.

-Sí. Però he vingut per a dir-te que no m’has de caçar tampoc.

-Com que no? Per què, si es pot saber?

-Tu ja has fet un gran sacrifici havent de suportar tots aquests anys de comentaris burletes a les teves esquenes.

-Per això, justament, he de tornar amb la teva pell.

-Però tu has fet un acte de molta generositat per tal de donar als vostres descendents la possibilitat de més lleons. I ara què vols, entrar en un combat on sols un sortirà viu però l’altre malmès? És millor que tornis al poblat amb el cap ben alt, i que facis conscient a tots del teu gran esperit, que ha permès que vosaltres i nosaltres puguem seguir eternament confrontats.

-No sé que fer...

-Si ens enfrontem pot ser que no tornis, i aleshores qui explicarà als demès que gràcies a tu hi ha lleons?

-Tens raó. Tornaré al poblat i els explicaré tot això que m’has dit. Han de saber del meu sacrifici i la dura vida que he hagut de suportar des que vaig tornar sense la teva pell, i les conseqüències negatives que hagués tingut per a tots si t’hagués caçat aleshores. -El guerrer va emprendre el camí de tornada i el lleó va continuar per la senda que duia.

El lleó, ja vell havia estat destronat de la manada per una parella de lleons més joves. Molt probablement eren fills seus que reclamaven el seu lloc preeminent. Ara, vell i ferit havia d’abandonar el territori de pressa, i acabar els darrers dies com un lleó solitari competint per la carronya amb hienes i licaons. I anant pel camí que va anar a espetegar davant d’un guerrer plantat enmig del camí llança en mà. Es va aturar, aquests éssers eren un perill, i més estant ell ferit com ho estava després de ser foragitat de la manada pels dos joves recent arribats. Va escoltar el llunyà ultrasò que feien els lleons que ara governaven el territori i va sortir esperitat deixant aquell guerrer allà enmig de la plana.

Mai va haver-hi cap conversa entre el lleó i l’home, és sabut que els lleons no parlen. Sols dins del cap de l’home es van produir aquests diàlegs. Diàlegs interns per esquivar l’obligació i la por, excusar-se culpant la casualitat i al final mirar de convertir una falta en una virtut.

Comentaris

  • Sostenibilitat[Ofensiu]
    qwark | 24-03-2022

    El relat comença amb un gir de les faules clàssiques cap a la sostenibilitat, la qual cosa dona bastant de joc perquè és combinar allò clàssic amb allò més actual.

    Després desenvolupes la història del lleó, astut com una guineu i el converteixes en el personatge principal del conte.

    Finalment acabes amb aquest gir on tot passa a la ment del noi. Potser trobo a faltar aprofundir més en la reflexió sobre si la virtut és matar animals o deixar-los viure.

  • Estil Aesop[Ofensiu]
    Interglossa | 20-03-2022 | Valoració: 9

    Bon relat que ens transporta a les millors faules d'Aesop.
    (Errata: *las meva família)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: