Bona

M'ha encantat.

Un Robinson dins un vaixell, és original. És possible que el confinament ens hagi tornat a tots una mica com el teu Robinson?

Segueix escrivint. Ja tens una fan

Hola Cristina!
Quina sorpresa trobar-te aquí! M'ha encantat el teu relat, sort que no l'he llegit de nit i sola, l'ambientació és molt bona. Creas un ambient de terror molt autèntic. Enhorabona! I sort a la final. Ja estaré pendent!

Ibeth

De vegades una mica de hipocresia és necessària, per mantenir l'equilibri d'una societat complicada. Molt bó i m'encanta l'estil- Gracies.

M'ha agradat molt com t'has anat apropant a poc a poc al personatge desde la detallada descripció de l'espai. Ens ensenyes mes que no ens expliques i això és genial.gracies per compartit-lo.

Realment estem dominats per aquests éssers diabòlics! Som com zombis sense cervell, preocupats només per aconseguir un endoll on recarregar i cobertura, sovint el menys important són els continguts amb què alimentem aquestes petites criatures XDDD. Molt Bo Ester. M'encanta!!

Ibeth

Gràcies Olgalvi,

Haha Issael sort que no t'he fet jo aquesta pregunta al teu BUSCANT-ME A MI MATEIX.

Per no ser un erudit has escrit un assaig molt convincent :) però com tu mateix dius falta el punt de vista femení. Et passo unes reflexions sobre la lacra existent de la violència masclista, que he llegit fa poc, escrites desde un punt de vista 100% femení. Espero que et serveixin.

http://www.ub.edu/web/ub/ca/sites/genere/docs/docs/reflexions_violencia.pdf

Per cert, gràcies per citar-me al teu assaig. Estic gratament sorpresa.
Ibeth

Inquieta com aconsegueixes que un personatge amb greus problemes psíquics ens caigui fins i tot bé... tot i que reconec que he passat por llegint-te. Molt bo

vam advertir a les poques dones que es van voler quedar a la terra, que el seu futur seria terrible. De fet pensàvem que els homes descarregarien tota la seva fúria contra elles. Era el més previsible. És realment increïble que hagin evolucionat d'aquesta manera, invertint els papers. No deixa de ser tràgic tanmateix, però resulta curiós, ja que mai s'havia donat aquest fet en cap societat coneguda fins al moment en què vam marxar. Sí que és cert que havien existit certes societats matriarcals en el passat, però mai cap en què l'home fos sotmès de la manera que descriviu... Em sap greu, amic transgènere que t'enganyessin en el procés de selecció. De fet, van venir molts homes amb nosaltres, tots els fills menors de 17 anys i molts transgèneres i homosexuals que estaven a favor d'una societat igualitària on no es discriminés ni per gènere, ni per orientació ni identitat sexual. Ni evidentment, tampoc per religió, ètnia ni idees polítiques. De tota manera no penseu que la nostra societat hagi arribat a la perfecció...lamentablement ara tenim altre problemes dels que preocupar-nos... però això ja forma part d'una altre novela ;-P Moltes gracies pels comentaris. sou genials

Ves que la desapareguda no sigui una de les descendents del meu èxode que s'ha cansat ja de tanta dona, amb tantes dècades d'abstinència ja se sap.. XDD Seriosament, molt bo el relat. Et seguiré llegint.

Un relat entrenyable. Crec que qui mes qui meny es pot sentit identificat amb la petita Mina

El teu relat fa somniar com un nen petit, viatjant cap a la lluna... M'ha agradat molt.

Molt bon relat. Dos histories molt diferents en un mateix espai.