Dorsal 272

Un relat de: Yurral Salocín
-Hola, una altra vegada aquí, eh? -Em va dir la noia de la inscripció picant-me l’ullet, ja em coneixia d’altres anys, d’altres curses de muntanya.-Tens el 272. -Em va donar quatre adhesius amb el número, el nom de la cursa, l’edició i alguns logotips d’empreses patrocinadores, un gran per l’esquena, un altre petit pel davant i dos encara més petits per si els volia enganxar a les cames. Enguany fons rosa neó i número negre. -Si vols agafar avituallament en aquell estand hi ha una empresa que el dóna. És gratis. Ja saps, beguda isotònica, barretes energètiques, alguna fruita seca, ..., el de sempre.

-Gràcies! -Li vaig dir. -Com ho tenim enguany? -Vaig dir mirant de reüll el cel.

-Buf! S’espera algun ruixat. Fa dos dies que no veiem el sol.

-I de gent?

-Bé, els que vénen a guanyar. Uns quants de fora. Els habituals com tu i en aquesta edició molt nouvingut que no sap on s’ha ficat. Aquells que cinc hores més tard els has d’anar a buscar perquè s’han enfonsat o perquè s’han perdut per algun camí que no era. Tan costa seguir qui tens al davant?
-Va dir arronsant les espatlles.

La mitja marató de muntanya era un recorregut de 24 km per camins ara rocallosos, ara empolsegats, ara amb aigua, amb fang o simplement no hi havia camí i corries pel prat, com les vaques. En algun moment era un trencacames, on no sabies si era pitjor el pujar i fer l’esforç o el baixar i anar frenant. En d’altres era una cursa enmig del bosc, un moment de silenci i pau.

Al moment de la sortida, els dorsals més baixos, els dels professionals, tenien preferència. Ells anaven a competir i guanyar el premi en metàl·lic i la glòria i per això copaven els llocs del davant. Per a mi el premi era la muntanya, la gent, i la solitud durant la travessia. Les hores per pensar, per reordenar la meva vida, fer net. Omplir el pulmons d’aire net i el cap de pensaments purs.

La veritat és que ara passava un mal tràngol, la relació amb la meva parella no estava en un bon moment. Tan és així que qui m’havia portat fins aquí ha sigut l’Èric, sempre disposat a tot el que li demanés, de sempre, mentre ell, en Brauli, amb l’excusa d’una feina que podia haver fet per telèfon ha preferit no venir i quedar-se a Barcelona. La muntanya sempre li ha anat gran. Tal vegada ha estat el millor. Fer cinc hores de cotxe, ara per ara, haguessin sigut cinc hores de discussions d’anada i cinc hores de discussions de tornada, més l’estona de la cursa, on sols pensa en agafar el cotxe i tornar a la ciutat, el ciment i l’asfalt.

La cursa comença ben d’hora al matí. Just quan el sol comença a trencar l’alba. Fa fred. Però és un fred que es clava a la pell i és agradable alhora. Em moc, ens movem tots, fent petits saltirons per escalfar la musculatura. Cada cop ens apleguem més gent al punt de partida. Els jutges de la cursa vigilen que els dorsals professionals estiguin al capdavant, per evitar reclamacions i protestes. Els altres fem una massa de dorsals de tres xifres impacient per escoltar el tret de sortida. Hi ha que com jo anem sols, d’altres ja es veu que formen petits grups, són amics, o són d’un club. Fins i tot no hi falta el friki disfressat. La meva única batalla és contra mi mateixa. Ja no és ni contra el crono, és contra el déu Kronos, a qui li vull dir «i l’any vinent hi tornaré a ser».

Sona el tret de sortida i la massa de gent es comença a estirar. Ja veus de seguida com són alguns corredors. Els qui surten com el llamp, els conservadors, els qui ja des de la línia de sortida van caminant, com qui va a Montserrat a fer una penitència, o fa el camí de Sant Jaume.

Al poc temps ja són pocs els qui m’endavanten i són molts a qui jo avanço. Pas ferm, ritme constant, desig poderós. Tot és a la ment. Si el cap aguanta, el cos aguanta.

De moment tot pujada. Un dia gris. En poca estona entraria al camí del bosc. Avets, falgueres i molses. El núvol enganxat a la muntanya. Després ja ve la baixada i al final el trencacames de dos kilòmetres abans d’arribar a la meta. L’Èric m’ha dit que hi seria per a rebre’m, trigués el que trigués.

M’endinso en el bosc. Pel camí avanço una parella, que segueix corrent però ja arrossega les cames. Ella sembla aguantar més, ell es fa el fort però la realitat és qui llasta la cursa, ella fa veure que no se n’adona i acomoda el seu pas al d’ell. Els deixo enrere. La boira es va fent espessa i és boira ploranera. Un núvol enganxat a la vegetació que fa que respirar sigui gairebé empassar una glopada d’aigua. Les micro-gotes gelades em reboteixen a la cara i es fonen. No es veu un ase a deu passes. Per sort el camí és ample i ben definit. Una pista forestal.

S’acaba el bosc, i amb ell la boira es va difuminant. Ara un tram de baixada i al final el trencacames. Dos kilòmetres amb una pendent de pujada del 8,5% i el terra un pedregar. Aquí és on molts diuen que prou, després d’haver fet el noranta per cent de la prova. Avanço un grup de tres que duen bastons de cursa nòrdica. El sol ja és ben alt i els núvols ni es recorden.

Enfilo el trencacames i torno a recordar «Pas ferm, ritme constant, desig poderós. Tot és a la ment. Si el cap aguanta, el cos aguanta». Sento passes darrere meu. Els dels bastons nòrdics han accelerat el pas i m’acaben passant.

Darrers metres del trencacames i penso «Kronos, va per tu...». Miro a costat i costat a veure si hi és l’Èric entre la gent que hi ha als darrers metres encoratjant els qui arribem, però no. Potser més endavant.

Arribo a la línia de meta, allà on gairebé tothom deixa que el cos digui prou, i miro si hi és l’Èric, pi tampoc. «No haurà vingut?». «No ens haurem vist?». Que estrany...

Sento de sobte el so d’uns xiulets, intermitents, insistents. Miro desconcertada al voltant, i de cop i volta un home, amb l’armilla fluorescent de l’organització, m’agafa, m’empeny i em fa fora, de males maneres.

-D’on surts tu? -Em demana un home que sembla jutge de meta, per com anava vestit.

-Com que d’on surto? De la cursa.

-De quina cursa? El dorsal que dus no és d’enguany, és de fa cinc anys, i a més el nombre d’inscrits enguany és de cent noranta-sis persones. El rosa i negre és del dos mil disset. Acompanya’m al despatx del cap de cursa.

-Es clar, dos mil disset.

Al despatx hi havia un home amb un televisor en marxa. Estava posat el telenotícies, però no vaig saber reconèixer el periodista, malgrat que els logotips sí que eren els de TV3.

-Aquesta s’ha colat a la línia d’arribada, però ho ha fet amb un dorsal antic. -Li va dir amb certa sorna l'home que m’havia retingut al que estava al despatx. -Aquest se’m va quedar mirant de dalt abaix, com si em conegués d’alguna cosa.

-El seu nom, si us plau? -Em va dir.

-Clara Font.. - No em va deixar acabar i ell va acabar de completar «Fontcoberta».

-Avisa els mossos. -Li va dir el director de la cursa al jutge de meta.- Avisa’ls ara mateix.

-Als mossos? -Vaig dir incrèdula-. Què passa? Em podeu dir què passa? -Vaig elevar la veu perquè començava a estar preocupada.

-Segui. -Em va dir l’home del despatx, mostrant-me amablement la cadira.- L’any 2017, a la cursa d’aquell any vostè va desaparèixer.

-No l’entenc. Jo no he anat enlloc. Què diu, que m’han estat buscant? -Vaig continuar dempeus.

-Va desaparèixer i no va quedar cap rastre. Se la va buscar amb helicòpter, amb gossos, amb patrulles ciutadanes, ..., però res. No es va trobar cap pista, res a seguir. Es va literalment esfumar. -I va fer un gest amb la mà, posant aquesta cara amunt i obrint els dits de manera ràpida. Mentre seguia el gesta amb la mirada.

-Segueixo sense entendre res? -Li vaig dir.

-Sap en quin any som?

-Dos mil disset, és clar.

-Dos mil vint-i-dos.

-Miri, jo he sortit de la línia de sortida fa ... -vaig mirar el rellotge que em cronometrava i que vaig aturar just quan el jutge de meta em va apartar bruscament del recorregut.- 43.828h i 23 m? -Quaranta tres mil vuit-centes vint-i-vuit hores i vint-i-tres minuts marcava el rellotge que anava connectat directament a la xarxa, i rebia el temps d’allà. Ara sí vaig seure-.

-Al principi va venir en Brauli, la seva parella, però després de sis mesos va donar la cerca per conclosa i la seva desaparició com una mort segura, deia que potser havia estat atacada per un ós.
El cert és que va anar buscant la manera que la declaressin oficialment morta, no desapareguda. Però per això, excepte casos molt puntuals han de passar set anys. Al poc temps ja se’l va veure acompanyat d’una altra parella i va deixar de venir. Ho sé, perquè a més de director de la cursa sóc el notari de Tremp, i el seu marit em va consultar sobre la legislació per a donar-la per morta oficialment.

-Suposo que vol heretar el pis, que és de la meva propietat. És clar.

-L’altre noi, el qui l’esperava als darrers metres del trencacames encara segueix buscant-la. Ve cada cop que té unes vacances, uns dies de festa i segueix la ruta de la cursa i es desvia pels caminets cercant alguna prova, un tros de roba, un dorsal caigut, el que sia. Té un mapa amb tots els trencalls que ha fet. Mai no ha trobat res, més que brossa deixada per altres, però ell segueix venint. Venint i buscant. Si em disculpa un moment. La pròstata em du de corcoll darrerament. Ara torno. -Va aixecar-se i va creuar la porta de darrere seu. Un lavabo.

Quan l’home va sortir del lavabo jo ja no hi era. En sortir em vaig creuar una parella de Mossos que venia en direcció d’on jo sortia. No em van conèixer. Vaig començar a córrer a l’inrevés que els corredors que arribaven, direcció al bosc, tan ràpid com podia.

La majoria em mirava com si estigués sonada. Alguns pensarien que havia perdut alguna cosa enrere i l’anava a buscar.

El cor em bategava amb molta força, però les cames estaven més lleugeres que quan estava al despatx aquell. M’endinsava de nou al bosc, i m’endinsava de nou a la boira espessa. Ara ja no corria, caminava.

Les gotes de la boira ploranera regalimaven pels meus braços i cames. De sobte veig una parella avançant cap a mi. M’hi acosto i veig els dorsals de color rosa i negre. Miro el rellotge. Crono aturat a les quatre hores i vint-i-tres minuts. Respiro alleujada.

-Vas al revés. -Em diuen.

-Sí. És que he sentit veus, i no volia anar sola.

-Nosaltres anem xino-xano. -Era la parella aquella que el noi li fallaven les forces i la noia l’anava empenyent amb missatges d’ànim.

Ja és força tard i arribem al final del trencacames, caminant. l’Èric allà esperant-me, fidel a la seva paraula.

-Saluda al déu Kronos! -Em diu.- Has trigat més que mai, però sempre arribes. Vinga, que tindràs gana.

M’abraço a ell i li dic que deixaré el Brauli.

-Però jo no tinc gaires recursos.-Va dir-me.

-Si podem passar junts cinc anys encara que sigui menjant pa i aigua, després no ens faltarà de res.

-Bé, si tu ho dius. Per mi no serà.

Quan estava al despatx, al TN, van dir el numero que havia guanyat la loteria Euro-milions, i jo recordava tots i cadascun dels números. Sols havia d’esperar cinc anys.

Comentaris

  • Cursa de fons[Ofensiu]
    qwark | 06-05-2021

    El relat en si és una cursa de mig fons. Va fent, al seu ritme, decidit cap a la resolució. Des del cap de la protagonista van sorgint les idees del relat, com passa quan algú corre, que van venint idees al cap.
    Potser jo hauria fet més èmfasi al principi en el conflicte de la protagonista amb els dos amors per donar-li una mica més de consistència al final. El mateix amb els números de la loteria.
    I durant uns moments he pensat si la parella del mig del bosc era, d'alguna manera, ella i la seva parella actual o passada.
    De tota manera, al final el relat arriba a la meta i queda la sensació plàcida d'haver assolit una fita.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: