...per a un poema rodó.

Llàstima que aquest pobre pistoler no en sàpiga més de comentar poesia.

Per cert, moltes gràcies pel teu amable comentari al meu relat.

No sé si ho saps... però no és el primer que em llegeixes i em comentes...

Té força, un final colpidor i moments de gran bellesa estilística, com quan descrius els moviments dels trapezistes i l'atomosfera que es crea entre el públic.

Però, segons la meva modesta opinió, te algunes imperfeccions. Te les destaco, per si et pot ser ´d'utilitat:

La més greu, al meu entendre, és aquesta frase:

"reptant les lleis de la física i superar-les".

Crec que aquí hi hi una manca de concordància entre els dos verbs. El correcte seria "reptant les lleis de la física i superant-les" o "reptar les lleis de la física i superar-les". Però l'opció que tu fas servir crec que no és correcte i a mi m'ha fet una mica de mal als ulls.

També em grinyolen aquestes dues frases:

"ballant amb l'aire suspès, amb el risc de l'alçada en moviment"

Això, la veritat, és molt més subjectiu que el que t'he dit abans. Però intento explicar-me.
Sobre "l'aie suspès". No creus que els suspesos en l'aire són ells? Vull dir, l'aire sempre està igual. No hi ha aire desplomat. Ni aire que s'arrossega. Per això, la imatge de l'aire suspès em sembla estèril. Però no sé, potser sóc jo. En tot cas, volia fer-te reflexionar sobre això.
I em passa el mateix amb "alçada en moviment". Aquí potser una mica menys que amb l'anterior, perquè veig més la imatge. Però no m'acaba d'agradar. Potser perquè el risc seguiria existint si l'alçada estigués immovil. Potser perquè no m'acaba de convencer això de fer que l'alçada es mogui. No sé, penso que podries haver trobat dos adjectius millors.

Finalment, et crido també l'atenció sobre la frase

"la gent xisclava conjuntament, com en un cor d'un orfeó atònit."

Primer de tot, em pregunto si el correcte no seria dir "la gent xisclava... com un cor", vaja, que crec que sobrra el "en". I després, el "conjuntament". Crec que la paraula sobra. Que diries exactament el mateix amb "la gent xisclava" i que si hi vols posar un adjectiu per reforçar la frase, "conjuntament" no és la millor opció.

Suposo que tot el que t'he dit et pot semblar una mica perepunyetes. Però he vist que el teu estil es caracteritza per un gran preciosisme del llenguatge i, essent així, penso que totes i cadascuna de les paraules han d'estar triades amb precissió quirúrgica. Perquè si no, el conjunt es ressenteix de seguida.

I el que està clar és que vocabulari no et manca, oi?

En fi, espero haver-te estat d'utilitat.

que el meu primer comentari per a tu, un autor tan prolífic com destacable, sigui en un to poc elogiós. Però he pensat que et seria més útil una crítica que la clássica ensabonada, que et deixa cofoi però no t'aporta gaire res. De manera que, com diria l'adolescent davant del mirall, anem al gra.

A diferència d'altres que t'he llegit, aquest relat no m'ha agradat gaire. Formalment, em refereixo a l'estil, no t'hi poso pegues. Em sembla indiscutible que saps escriure, tens un bon vocabulari i un domini competent del llenguatge. Però el conjunt em falla per diversos motius:

a) D'una banda, el discurs de la senyora em sembla poc creïble. Per què? Per l'utilització de paraules com "Gansoneria", "freturen" o l'alusió als filibusters -massa acadèmica, francament-. Tot això fa que, sense embuts, no em cregui el personatge.

b) Tot el relat en sí te un aire, no sé com dir-ho, "benpensant" que, en el meu cas, aconsegueix l'efecte contrari del que desitges. I això em sembla especialment rellevant quan utilitzes aquesta frase:

"S'acosta a la caixa, allunyant-se neguitosa del guineà que segons ella l'està despullant amb la mirada. "

Perquè aqui, el narrador deixa de ser neutral i pren partit. Ho fa quan aclareix que tot això és "SEGONS ELLA". Aquestes dues paraules canvien totalment el punt de vista i diuen molt més del que haurien de dir. No sé si m'explico bé.

c) També, i perdona, em resulta poc creïble el guineà que parla un català perfecte. No perquè no n'hi hagi, que n'hi ha (pocs), sinó, segurament, perquè com que es creua amb una senyora que fretura i parla de filibusters del segle XV, doncs l'acumulació ja em sembla excessiva.

En conjunt, et diria que al relat li manca subtilesa i li sobren situacions que resulten difícils de creure. Suposo que a un autor com tu, que te tanta facilitat per explicar històries i escriure-les, i tants relats publicats, és senzill trobar-li dintre de la seva producció alguna nota discrdant (al meu entendre) com és aquest conte.

En tot cas, i per ser just amb tu, no vull acabar sense dir-te que, després del que porto vist al web, un mal relat teu és un bon relat del 80% dels autors que he anat llegint.

Un relat molt original, com la majoria dels teus, ple de sentit de l'humor.

Encara que el tema ho demana, per posar una pega jo l'acusaria de ser excesivament col·loquial (utilitzo aquesta fórmula per posar-me a to amb el relat en si, si m'ho permets ;-)

Et retrec la col·loquialitat perquè em sembla una característica comuna en molts dels teus relats. Abans, a mi també em semblava una manera fresca, divertida i agradable d'arribar al lector. Però amb el temps l'he anat defugint (o dosificant, com vulguis dir-li).

T'ho apunto, però, a nivell de reflexio profunda (o fonda, com vulguis dir-li). En el cas que ens ocupa, però, no li fa cap mal al conjunt, sinó que acompleix plenament els objectius del relat.

A banda d'això, si et serveix, molt bon relat. De veritat.

Em sembla que pera allà abaix teniu un problema d'especulació urbanística encara pitjor del que patim només una miqueta més al nord.

Tu ens serveixes aquesta realitat incòmoda en forma d'un coctel digne del millor barman. Les dosis exactes d'humor, mala llet, observació de la realitat, anàlisi descarnada i ironia. I, a més, amb una prosa realment envejable.

Et destaco dues frases. La primera: "També rebé agraïments en espècie d'antics xicotets propietaris de terres que s'havien sentit afavorits: un titot, dos ànecs, tres conills i cinc pollastres. I aquestos els proclamà als quatre vents, com mostra de la voluntat popular", que em sembla una fusió magistral entre l'antiga manera de fer les coses i el modern "modus operandi" d'aquests poca vergonyes que ens governen.

L'altra, la que tanca el relat. "Qui la fa, la paga", em deia sempre el meu avi. No sempre és veritat, però dóna gust quan és així!

La única pega que li posaria estilísticament (i no és tal) és una certa tendència a agradar-te massa a tu mateix. A recrear-te en alguns passatges potser una mica innecessàriament. Però com que, al meu entendre, això no llastra el desenvolupament del relat, només t'ho dic perquè ho tinguis en compte.

Impecable, també, la descripció dels dos personatges. Ella entranyable, lluminosa. Ell, misteriís, obscur.

En tot cas, a nivell d'estil, del millor que porto llegit en aquest web, segur.

Una altra cosa és el tema del relat. Pel meu gust, deixa massa preguntes sense resposta (cosa que a alguns lectors els encanta però no al que et fa aquest comentari). I això del "caçador d'ànimes"? Vull dir, el nom en si em sembla fantàstic. Però gens adient amb la funció del personatge, tal com la descrius. I tot el relat en sí em deixa una sensació un tant ambigua. Vull dir... és evidentíssim que saps escriure i saps explicar històries... però... aquesta en concret? Em sembla una mic vanal. Una mica gratuita. Una mica buida. M'explico?

Quina falta fa que sigui un extraterrestre ell? Què ens has explicat al final del relat?

No t'ho prenguis com una crítica destructiva ni dura, perquè no ho és. Sols és que la històrie en si em sembla per sota de les possibilitats del que la escriu.

I no tot han de ser flors i violes, no creus?

Només començar, ja m'has deixat bocabadat amb les imatges del primer paràgraf. Realment potents, plenes d'imaginació i escrites amb un lèxic envejable.

Després, la meva satisfacció no ha decaigut, mentre veia el teu ancià cavaller sortir-se'n admirablement en aquest món modern nostre, tan poc misericordiós amb els herois com ell.

I ara bé la pega, tan subjectiva com vulguis, perquè no es sustenta en res indiscutible, sinó en la sensació personal d'aquest lector en concret. A mí, el final, no m'agrada massa. D'una banda, no l'acabo d'entendre. De l'altre, em sembla mancat de la força i l'enginy que li sobra a la resta del conte. Per descomptat no és suficient per malbaratar el conjunt, però, repeteixo, al meu entendre, impedeix que sigui una obra rodona i perfecte.

Malgrat això, felicitats carregades de sana gelosia.

Sempre he pensat que les històries que tenen com a protagonistes a nens amb un revers tenebrós són doblement inquietants, si estan ben portades. Aquesta, sens dubte, ho està. No té la prosa preciosista que caracteritza la teva poesia ni els teus relats llargs però, a canvi aconsegueix el que ha d'aconseguir un bon microconte. M'explico: exposes una història complexe amb sols quatre pinzellades (els forats ja els omplirà el lector, que per això li dones les pistes adequades), fas un relat interessant i que es llegeix amb una fluidesa impecable i ho remates amb un final inquietant. Que fa pensar.

En ocasions com aquesta és quan més m'alegra no tenir fills...

L'apartat "Equívocs", tot i que dóna molt de joc no em sembla gens senzill. Tu li has sabut treure tot el suc.

Anem pel que em sembla obvi: escrius realment bé i tens una habilitat manifesta per explicar històries (he llegit més coses teves -"La mà", "Zollverein"- i crec poder-ho dir amb coneixement de causa). Potser no tens un estil preciosista, però, a canvi, saps anar al moll de l'os. Per mi, perfecte.

En un terreny més subjectiu, et destaco l'estructura circular del relat. M'encanta la frase que et serveix per obrir i tancar el conte i que ho diu tot per sí mateixa. I també la cita que precedeix a la història.

Llegint gent com tu és com se n'apren.

Una sèrie magnífica aquesta del cafè. Trobo que té de tot: en primer lloc una prosa fluida, impecable, ajustada, que fa que els relats es llegeixin amb facilitat i plaer.

També m'agrada l'aire lleugerament desencisat que tenen la majoria dels contes, la capacitat que tens per generar imatges i trobar els adjectius idonis i, molt especialment, la voluntat de donar-li la volta a la majoria dels temes proposats (com fas aquí o a Infidelitat, per exemple).

No se m'acuden coses per dir-te que et puguin fer millorar, entre d'altres coses perquè ho fas millor que jo. Potser, et diria que m'ha grinoyal veure un afeccionat del Betis a un cafècom el que descrius i que es digui Damià. No hauria estat millor fer servir la vella rivalitat Barça-Espanyol?

El teu relat em sembla senzill però divertit. Ben portat, amb una punta de malícia i un gir final d'aquells que sempre agraeixo quan llegeixo un relat curt. A més, em sembla que introdueixes molt bé el tema de l'examen copiat, perquè ho fas així, com de passada, com si no tingués massa importància, i després acaba resultant captal.
El títol, un altre tema bàsic al meu entendre, també molt aconseguit.

Perquè no tot siguin flors i violes, et diré que el trobo un pel massa col·loquial (sí, ja sé que és el to que requereix el relat, però el perill d'aquest to és que el conte acabi resultant massa facil·ló, no sé si m'explico...) i que m'ha recordat molt un capítol de "Friends" en el que el Chandler es vol lligar la Julia Roberts i acaba despullat als lavabos d'un restaurant. Però hi ha qui diu, i jo m'ho crec, que, en realitat només existeixen set grans històries i que la gràcia és com en fem variacions...

En resum, un relat que m'anima a llegir-ne més de teus en el futur.

T'ho dic ben de veritat. M'ha encantat aquest relat. Se m'ha fet curt! Voldria saber més de les vides de tots dos, què va passar, per què no van anar més enllà, què ha passat en aquests anys...

En tot cas, aquest relat teu, el primer que penges al web, fa que em semblis una autora a seguir. Tens un domini del llenguatge impecable, una habilitat innegable per explicar una història i la capacitat, que sempre s'agraeix, d'aconseguir un final rodó per al teu relat.

Felicitats, de tot cor.

Reconec que no és el meu gènere predilecte, però això no m'impedix gaudir del desplegament de bellesa que aconsegueixes amb el teu relat. A primera vista, diria que tens un bon domini del llenguatge, una capacitat evident de crear imatges i de jugar tant amb les paraules com amb els conceptes i una habilitat innata per crear això tan difícil que podriem definir com l'atmosfera d'un relat (o sigui, allò que mai s'arriba a dir però que, en definitiva és el que es transmet després de la lectura).

Em trec el meu barret, desgastat i ple de forats de bala, davant la teva habilitat.

fer-me una idea de tu com autora amb una mostra tan breu com la que ens ofereixes.

De totes maneres, si et sóc sincer, et diré que em sembla un debut una mica truculent.

Per què?

D'entrada... la foto. Com a home, no et diré que no em predisposi molt favorablement cap a la seva autora. Però unida amb la biografia, no sé, em sembla un recurs un tant frívol. M'hagués estimat més un gran relat a una gran fotografia, no sé si m'explico...

I això em porta al teu poema-debut.

Una obra curta, híper senzilla i que em sembla feta per anar a joc amb la fotografia de l'autora. Pensada per excitar al lector amb recursos fàcils ("he arribat amb set", "tanca els ulls", "amb ganes de tu") i rematada amb un toc, si em permets, pretenciós (perquè això de que arribes amb talent o hauriem de decidir els lectors i no pas tu, no creus?).

Potser estic sent una mica dur amb tu, Kristen, i el cert és que no ho pretenc. De fet, espero impacient més obres teves que em demostrin que el que dius és cert. Però he volgut demostrar-te que el teu és un joc perillós... que no sempre funciona com una espera...

Una abraçada.

...així que, en comptes de dir-te que m'ha agradat molt i que està molt bé, m'estimo més començar aquest comentari destacant-te les coses que m'han grinyolat del teu relat.

D'entrada el comences en present ("S'ho pensa", "l'està matant") i, de sobte, al segon paràgraf, passes al passat ("obrí la porta" "conduí"). Aquest és un error comú entre els autros del web (pel que he llegit fins ara), però em sembla més important del que sembla.

Després, també em sembla que despatxes d'una manera massa alegre el tema de la xicota del protagonista. O sigui, que voldria tenir fills amb ella (fills!!), que la tia torna amb el seu ex i qua a ell tot el que li provoca és melangia i desgana. Què passa, que el paio té la sang d'horxata?!

T'he cridat l'atenció sobre dos temes que m'han grinyolat (un de fons i un de forma) i ara et diré que m'ha cridta l'atenció positivament i em fa valorar el teu relat:

El detall dels cabells al desaigüe (Els grans relats estan fets de petits detalls).

Com de bé descrius el que la poesia significa pel protagonista i, per extensió, el que la literatura és per a tots els seus amants.

Això de que el protagonista només suporta sentir blues (deu ser pq a mi aquesta música també em diu molt i m'ha fet el relat creible).

La sensació final que em provoca el relat és positiva. Voldria llegir més coses teves en prosa i més llargues (i més treballades). Bona feina, en darrer extrem.