Berta Primera, Reina de Reines (tema: gelosia)

Ai, les emocions, com ens arravaten!
La gelosia dels infants, sense límits adults ni atenció a les conveniències establertes; l'amor dels pares, gairebé sempre disposats a afirmar qualsevol cosa que faci feliç a les seves criatures; l'egoisme personal de cadascú que desitja sentir-se rei o princesa; la por a deixar de ser qui som sense la certesa d'agradar-nos més quan serem uns altres, iguals però diferents...
A partir d'aquests sentiments ben coneguts, has tirat endavant un diàleg perfectament versemblant, no per tendre menys fidel a la realitat.
Les passions apuntades deixen pas a un rerefons ben interessant!

De gelosia a gelosies, d'emoció a emocions, de criatura a criatures... m'ha encantat descobrir aquesta història amb flaire de conte i un regust a Fortalesa assetjada: un món sempre apassionant, gens petit a pesar de les apariències!

I ara t'envio una abraçada ben bonica de princesa,
Unaquimera

Hola Vicenç!

Primer de tot. Aquest relat l'he trobat molt real i ben treballat. Tots vam ser un infant innocent al nostre dia!
Referent al relat de la distància. Jo em referia al teatre de veritat, que no es pot explicar com et diverteixes experimentant-lo. També i havia coses amb doble sentit.
Gràcies per comentar els meus relats.
Sònia

És el que m'ha captivat, això tant tendre i tant real. Ho has sabut captar amb tota l'essència.
Salut

Sempre he pensat que les històries que tenen com a protagonistes a nens amb un revers tenebrós són doblement inquietants, si estan ben portades. Aquesta, sens dubte, ho està. No té la prosa preciosista que caracteritza la teva poesia ni els teus relats llargs però, a canvi aconsegueix el que ha d'aconseguir un bon microconte. M'explico: exposes una història complexe amb sols quatre pinzellades (els forats ja els omplirà el lector, que per això li dones les pistes adequades), fas un relat interessant i que es llegeix amb una fluidesa impecable i ho remates amb un final inquietant. Que fa pensar.

En ocasions com aquesta és quan més m'alegra no tenir fills...

Un relat suposadament tendre, però que es clava com un punyal al mig de les ments benpensants.

Els nens, i les nenes, són una maquina d'orgull, d'egoisme portat a la màxima potència, de gelosia explicada com autodefensa.

Sort que creixem i aprenem. Sort que aprenem a mirar amb els ulls dels altres, com tu saps fer tant bé.

Em trec el barret per aquets conte amb pinta de conte per nens i amb una mala baba d'allò més sana.

Xavier

Certament, l'he trobat original, aquest relat; perquè narra el que moltes nenes petites -provocat irremeiablement pels comentaris dels adults del seu voltant- creuen: que són les més boniques del món... amb el temps s'adonen que això és lleugerament fals -o almenys la majoria ho fan-.

una abraçada.ben forta i que tinguis un bon any ple d'èxits literaris i personals...

encantada de RE-llegir-te,

Sol_ixent

el teu relat Vicenç. M'ha portat dos records dolços, el de la meva infantesa i la del meu fill també. Les sortides de la nena són clavades a las que fa un infant quan sent aquesta mena d'inseguretat que li produeix la necessitat constant de sentir-se el rei de la casa. Has aconseguit una conversa creible i amb una profunditat que va molt més enllà de les paraules.
Voldria aprofitar el moment per agraïr-te, de tot cor, els comentaris que sovint em fas, plens d'arguments i de savis consells que m'ajuden moltissim.
Una abraçada

Aquest conte m'ha portat a un record d'infantesa. Perdona per explicar l'anècdota, però no me'n puc estar. La família explica que quan va néixer la meva germana era molt rossa i molt riallera i tothom deia que era preciosa. Jo era molt petita però sembla que allò em va trasbalsar molt i sempre preguntava als pares i als avis si era més bonica que jo. El pare em va donar una bona resposta: Tu sembles una nina, de tan maca com ets. I sempre seré la teva nineta? Sempre. I d'aquesta manera quan la meva germana va créixer i ens barallàvem, jo li deia: Tu seràs molt bonica però la nineta del papa sóc jo. Aquesta resposta va durar un temps fins que va desaparèixer com per art d'encanteri.
La gelosia dels infants acostuma a ser fruit de la inseguretat i amb el pas del temps es cura tota sola. Sempre, però, hi ha un tant per cent que queda marcat per la resta de la vida. Sigui com sigui, la història de la Berta és una bon retrat, molt entenedor i que s'aparta una mica dels relats que s'han presentat fins ara sobre aquest tema.
Et conec més en la faceta de poeta, però el conte m'ha agradat molt i veig que tant en poesia com en prosa mantens l'objectiu de provocar la reflexió.
Et desitjo un bon any 2007.
Fredia

és una bona manera d'apartar-se del tema gelosia sense refererir-lo al tema estrella: l'amor.

Els xiquets són gelosos per natura. Volen ser el centre del món i més encara si estem parlant de cridar l'atenció als seus pares.

Després, però, hi ha aquella xiquets que no poden suportar no ser el centre de tot, i són bastant pesadets, com la Berta del teu conte.

En definitiva, m'ha agradat.