Detall intervenció

ESTIMADA MARE

Intervenció de: L'home sense nom | 11-03-2007


Estimada mare:

Com estàs? Espero que aquelles punxades al ventre que em deies no fossin res. T'ha vist ja el Dr. Smith? I el pare, com està passant l'hivern? Suposo que malament, com sempre. El fred no li ha agradat mai gaire, oi? Aquí, de fred no en fa (bé, potser a les nits, però llavors no cal sortir). A vegades crec que el pare hi estaria bé al desert... Llavors miro al meu voltant i penso que està millor a Minnesota, per fred que tingui. La Jenny encara surt amb aquell noi? Fes-li petons de part meva. I a ell digues-li que no abusi del seu amor... o quan torni li netejaré el cul amb el canó del M-16, jajaja!!

La meva companyia ha estat traslladada a Kirkuk, al Nord. L'únic canvi, però, són els noms dels llocs. La resta és igual a tot arreu. Irak és l'infern, mare. Cada dia entenc menys què cony hi fem aquí. Els iraquians no ens volen. Puc veure l'odi espurnejant als seus ulls, mentre patrullem amb els Humvees, les armes sempre a punt. Recordes Johnny Logan, aquell xicot d'Ohio amb una piga al nas de qui et vaig parlar? Van estar a punt de matar-lo en una patrulla, quan es va aturar per ajudar una nena. Li van disparar per l'esquena. Una mica més amunt i no ho explica. Ara, però, l'envejo, perquè ja és a casa. Us trobo molt a faltar, saps?

No ho entenc. Els hem lliurat d'en Saddam i, a canvi, ens desitgen la mort. No he vist gratitud ni en un sol d'ells! Saps? jo també els odio, ara. Cada dia em costa més mantenir el dit lluny del gatell del M-16. Me'ls carregaria tots sense dubtar. Però perdona que et digui aquestes coses. Què deus pensar de mi?

Penso molt en vosaltres, saps? De nit, miro el firmament i penso que la celístia d'Irak és igual que la de Minnesota. Quan vaig arribar aquí creia que amb la gent passaria el mateix. Però m'equivocava. Són una colla de traïdors i fanàtics, que no es mereixen el nostre sacrifici. Hauríem de fotre el camp i deixar-los que es matin entre ells fins que no en quedi cap, que és el que els agrada. Però jo només sóc un marine i la meva feina es obeir i no pensar.

Fes petons al pare i a la Jenny.

Us estimo.

Hank.


Respostes

  • hòstia Jeremies.
    manel | 10/03/2007 a les 21:47

    quina rapidesa en triar el nou repte!
    com es nota que ja hi tens la ma trencada i que no tens res a veure amb els cagadubtes que corrien per les converses del repte anterior.

    salut!


  • ESTIMADA MARE
    L'home sense nom | 11/03/2007 a les 09:34

    Estimada mare:

    Com estàs? Espero que aquelles punxades al ventre que em deies no fossin res. T'ha vist ja el Dr. Smith? I el pare, com està passant l'hivern? Suposo que malament, com sempre. El fred no li ha agradat mai gaire, oi? Aquí, de fred no en fa (bé, potser a les nits, però llavors no cal sortir). A vegades crec que el pare hi estaria bé al desert... Llavors miro al meu voltant i penso que està millor a Minnesota, per fred que tingui. La Jenny encara surt amb aquell noi? Fes-li petons de part meva. I a ell digues-li que no abusi del seu amor... o quan torni li netejaré el cul amb el canó del M-16, jajaja!!

    La meva companyia ha estat traslladada a Kirkuk, al Nord. L'únic canvi, però, són els noms dels llocs. La resta és igual a tot arreu. Irak és l'infern, mare. Cada dia entenc menys què cony hi fem aquí. Els iraquians no ens volen. Puc veure l'odi espurnejant als seus ulls, mentre patrullem amb els Humvees, les armes sempre a punt. Recordes Johnny Logan, aquell xicot d'Ohio amb una piga al nas de qui et vaig parlar? Van estar a punt de matar-lo en una patrulla, quan es va aturar per ajudar una nena. Li van disparar per l'esquena. Una mica més amunt i no ho explica. Ara, però, l'envejo, perquè ja és a casa. Us trobo molt a faltar, saps?

    No ho entenc. Els hem lliurat d'en Saddam i, a canvi, ens desitgen la mort. No he vist gratitud ni en un sol d'ells! Saps? jo també els odio, ara. Cada dia em costa més mantenir el dit lluny del gatell del M-16. Me'ls carregaria tots sense dubtar. Però perdona que et digui aquestes coses. Què deus pensar de mi?

    Penso molt en vosaltres, saps? De nit, miro el firmament i penso que la celístia d'Irak és igual que la de Minnesota. Quan vaig arribar aquí creia que amb la gent passaria el mateix. Però m'equivocava. Són una colla de traïdors i fanàtics, que no es mereixen el nostre sacrifici. Hauríem de fotre el camp i deixar-los que es matin entre ells fins que no en quedi cap, que és el que els agrada. Però jo només sóc un marine i la meva feina es obeir i no pensar.

    Fes petons al pare i a la Jenny.

    Us estimo.

    Hank.
    • RE: El resistent islàmic
      Josep Bonnín Segura | 11/03/2007 a les 13:39

      Tinc 17 anys i no tinc història, ni arrels, ni record la fesomia del meu pare ni de la meva mare, ni el seu amor.
      Tampoc he jugat mai amb els meus germans. D'ells únicament he vist fotografies que els meus tiets em mostraren aquell vespre a la llum de la celístia, mentre sentíem el bombardeig i el vespre es tornava dia.
      Hem viscut amb el dolor sempre. I del que nosaltres farem per alliberar-nos sempre hi haurà més dolor. Més dolor i sang. Sang dels invasors mesclada amb la nostra enmig del desert. L'odi no l'hem inventat nosaltres.
      La humiliació constant ha format part de la meva educació. A mi no m'han preparat per estimar. Tampoc puc dir que hagi tingut massa opcions per triar. Ells portaren el diable o tal volta el diable sempre ha estat amb nosaltres. Jo tinc por.
      Em puc sacrificar pel meu país i ho faré. Quan arribi el dia estaré ple de dubtes, ple de por. Jo no vull morir. L'únic que vull de veres és viure, Però el que ens està passant no és viure. És subsistir davall la bota pesada dels soldats d'un món que desconeixem i que estan humiliant al nostre poble.
      No, jo no m'he preparat per ésser màrtir. Tampoc no vull esclatar en trossos com han fet amics meus. No.
      Com explicar que l'odi s'ha entravessat a la meva ànima i per acabar amb el sofriment que tinc, val més la mort mil vegades. No ho entendria ningú.
      Nosaltres som els terroristes i ells s'equivoquen matant.
      Nosaltres som els sanguinaris, i ells son els demòcrates.
      Avui és el dia. M'han vestit amb la roba per a morir. Segueix tenint por. Davall de la roba duré adherida al cos amb cinta adhesiva els explosius i el detonador a la ma dreta. Sent que tothom se n'adonarà del que vaig a fer i malgrat tot hauré de conservar la calma.
      Reso a no sé qui perquè em doni valor. No vull morir.

      No ho sap, però formarà part d'un altre telenotícies. S'informarà del nombre de morts de l'atemptat com cada dia. D'ell no és dirà res. Simplement que ha quedat destroçat. No tindrà nom ni ulls, ben igual que els que hagin mort en l'atemptat, excepte si son soldats americans. Ells tindran funerals d'honor. Dema el petroli tornarà a pujar i ell no formarà part de cap llibre d'història.


  • Contes meravellosos
    Joanra | 11/03/2007 a les 19:17

    "Més enllà del desert hi ha veritablement la guerra", repeteix l'oncle. "La mort no necessita aigua per a créixer, i és sembrada per tot arreu en aquelles àrides terres".

    Els pares se'l miren embadalits. Fa hores que seiem davant del te i escoltem les històries que ens du l'oncle de l'Èufrates amunt.

    El pare m'acarona el cap amb les mans rugoses, plenes de durícies fruit de gruixudes cordes i xarxes pesants. Fa olor de peix, i la menta s'hi barreja fent-me marejar lleument i agradable.

    Rosego un dolç i observo la mare, que es mira els dos homes mentre parlen, ara suaument, ara acaloradament. "Aquí no hi vindran a fer res", sento que augura el pare. "Ja hi foren i només en tragueren que desgràcia". "Què et penses que en treuen, d'allà dalt?", replica l'oncle. "Petroli i mort, que vénen a ser el mateix si t'ho mires amb ulls clars".

    La mare s'estima més fer-me ganyotes mirant-me de reüll que no pas seguir la conversa. M'estimo la mare per aquestes coses, em fa riure. El pare sovint està seriós i preocupat per nosaltres i pels dinars. El seu amor és com si diguéssim més contingut.

    "Anirem a mirar les estrelles, oncle?", dic de sobte com si se m'hagués revelat el record de les nits del ramadà a la platja, junts, menjant peix torrat i il·luminats tan sols per la celístia i les brases que morien lentament a la sorra.

    Les carícies del pare s'amunteguen de cop en un sol calbot: "No veus que tenim coses importants a parlar, l'oncle i jo?". Però l'oncle em pica l'ullet: això vol dir que hi anirem.

    M'empasso la pasta que tinc a la boca, recullo les tasses i les porto a la cuina. La mare em ve al darrera i em xiuxiueja: "au va, estudia una estona". Segur que convencerà el pare per anar plegats a escoltar tot el que sap l'oncle del cel.

    Em tanco a la meva cambra i trec de sota els llibres els fulls on l'oncle em va dibuixar les constel·lacions i em va esbossar uns contes meravelloses sobre l'univers. Vull aprendre-me'ls per causar-li bona impressió. Tant de bo la guerra que explica sigui una més de les seves històries rocambolesques i no hagi fet que s'oblidi de les que m'ha d'explicar aquesta nit.
  • L'espiral
    qwark | 11/03/2007 a les 22:26

    Els ulls més expressius que havia vist mai el van despertar del fanatisme cec que l'havia arrossegat fins aquella violenta venjança. Aquella mirada connectava amb el seu dolor, mitjançant una empatia capaç de guarir les ferides de la seva ànima, ennegrida i encegada pel fanatisme.

    Però ja era massa tard; la reacció química dels explosius no podia fer marxa enrera. Mort, sang, destrucció, llàgrimes, terror, les entranyes de la nació es tornaven a regirar amb crueltat. Un altre gir en l'helicoide d'odi que devorava les esperances de pau dels iraquians.

    ***

    L'ona expansiva de l'atemptat va malmetre també el seny de l'Ahmed. En Saddam havia matat el seu germà. Els bombardeigs americans van acabar amb el seu pare. I ara els sunnites havien assassinat la seva promesa. Ara sí, la seva vida es buidava completament d'amor. Ja podia vendre la seva ànima al diable; no hi havia res en ella, fora de dolor, rancúnia i amargor.

    I el dimoni va arribar. Disfressat de venerable líder religiós. I el va assetjar amb paraules dures i promeses de paradisos somiats.

    -Més enllà de tota aquesta terra erma, dels horitzons de pols i desolació, hi ha un lloc idíl·lic creat per Déu -obrí el Corà i comença a llegir-. "Per ells seran els jardins de l'Eden, on flueixen els rierols. Seran guarnits de braçalets d'or, vestits de setí..."

    Però l'Ahmed s'estimava el desert. La seva imatge del paradís era la celístia de la seva nit, il·luminant els ulls expressius de la seva estimada Sahar. Desgraciadament, en aquells moments, pensar en ella li produïa un dolor insuportable. La guerra havia convertit el seu somni més bell en un infern. L'imam seguia llegint.

    -"Tindran allà tot el que desitgin i encara més". Saps a qui estan reservades totes aquestes coses, Ahmed? Als homes que mostren la seva fe. I a tu Déu t'ha posat a prova. Què hi dius? Vols seguir el camí de la yihad cap al paradís?

    ***

    Li havien preparat tot. El pla era senzill: conduir el cotxe carregat d'explosius i estavellar-lo. Espurnes de foc, mort i odi, en espiral.

    Uns instants abans de morir i matar, la seva mirada es va creuar amb uns ulls molt expressius que deien el mateix que haguessin dit (que havien dit) els de la Sahar. Va trepitjar el pedal del fre massa tard per evitar la matança. També ho era per assolir la redempció?
  • RE: REPTE 220 "Nit fosca sota la trista llum de la celístia d'Iraq."
    Rodamons | 12/03/2007 a les 10:30

    Nit fosca sota la trista llum de la celístia d'Iraq. Ibrahim es a la porta de sa casa, contemplant la nit, defugint la realitat que l'aclapara dins: son pare invàlid per haver trepitjat una mina mentre anava camí del mercat ara fa tres anys; la mare, que amb silenci i amb diligència atén tothom, és una ombra del passat, ja no canta, ni somriu, ara sols mormola pregàries pels seus fills morts en un atemptat que hi va haver fa any i mig a les portes de l'escola, també prega pels seus germans, soldats de Saddam que moriren defensant el sagrat sòl de la pàtria dels dimonis invasors, les seues ànimes segurament serien al paradís, però els seus ossos blanquejaven en algun oblidat lloc en mig de la solitària sorra del desert, ara la mare plorava pels racons, en silenci, sense que ningú la vera; les seues dues germanes s'estan sempre a casa, tenen por no les rapten pel convertir-les en esclaves i vendre-les al millor postor.
    La por al dictador ja no ocupa els seus cors, ara tenen la por al veí, al germà.
    Ibrahim és ara l'únic sustentador de la família. Des d'abans no isca el sol i fins varies hores després que aquest s'haja post, tragina amb un carro tirat per un ase -valuosa possessió en els temps que corren-, anirà sempre amb presa tirant del sobrecarregat vehicle, ha de fer molt viatges i portar molta càrrega per poder posar menjar a taula, sempre amb la por en la pell: d'on eixirà el proper tret? On esclatarà la pròxima bomba? Ja no hi ha amics, qualsevol pot ser l'enemic, com conèixer l'amor en temps de tanta desconfiança?
    Te edat de prendre dona, però com s'ho farà per mantenir tantes boques? No, no s'ho pot permetre.
    I Déu, per què el condemna? Sempre han complit amb tots el preceptes del llibre sagrat, segueixen el ritus xii, com els seus avant passats. Diu el muetzí que Déu és el més gran i que Déu és l'amic d'Alí, el seu guia. Per què deixa Déu que els seguidors d'Alí patisquen la infelicitat i la calamitat de la guerra?
    Ibrahim sent el rellent de la nit a la bora del Tigris, entra al caliu de la casa, al seu món imperfecte, amb l'esperança que potser demà Déu els somriurà i la pau tornarà a les seues vides.
  • RE: REPTE 220 "Iraq en guerra"- Titol: Aljafaji
    Lois Tarranco | 12/03/2007 a les 12:34

    Aquella dona jove, amb uns ulls que semblaven estels, en va deixar estabornit. Tenia la pell de color de la mel, les mans petites i estava donant de mamar al seu fillet. No tindria mes de deus dies, i ja estava patint els efectes d'un terror, d'una guerra que per a molta gent era totalment inútil.
    Ella el tenia abraçat com si espigues defenent-lo d'alguna criatura raptora, s'ho amagava sota el pit, un pit que no donava molt bona llet, la mare no podia menjar tot lo necessari per el seu fill, ni hi havia llet, ni pa, ni fruita, només alguns restes de menjar dels soldats que havien interrompre la vida de ells.
    Aquella noia no es movia, no pestanyejava, estava abraçada a aquell petit nadó. Em vaig apropar a donar-li unes fruites que portava a la maleta, estaven cobrint l'informació per el meu país i a nosaltres no ens faltava menjar. Sense dir ni una paraula em vaig seure al seu costat, feia olor a guerra, a pólvora, a por, però la seva mirada era d'esperança de no deixar morir al únic que l'estimava, el nen no plorava, no es movia, jo li vaig donar un mocador de llana que portava a la motxilla, em va mirar i vaig veure una llàgrima que relliscava suaument fins arribar a la comissura de aquell vermellosos llavis, uns llavis que volien pau, volien viure. En aquell moment em vaig adonar que estava ferida, una taca de sang que cada vegada es feia mes ampla marcava aquell vestit, un vestit vell i brut. Em va agafar la mà i m'empentava per que m'acostes a la seva boca, quan vaig sentir el seu alè, em va dir:

    - Quedat amb la Aljafaji , no la deixis morir com un gos, ella no te la culpa.

    En aquell moment em va somriure i el seus ulls es van quedar fixament mirant a la seva filla, les seves mans van deixar d'agafar-la i la Aljafaji va començar a plorar.
    Em vaig portar a la nena al meu país, no volia que ella morís, però lo mes important era que volia donar-li una vida senzilla però plena d'amor, sigues del país que sigues. Aquella nena era un ésser humà.

  • Botxins (l'havia penjat on no tocava)
    Urepel | 12/03/2007 a les 17:31

    Botxins

    L'escamot al complet era format per joves que venien del Bronx, alguns hispans, i algun que d'altre blanc. Tots ells, aferrats a aquells fusells semiautomàtics abans d'haver après a afaitar-se per falta de barba. Eren soldats, però la majoria només eren "crios".
    Durant el dia, el campament era un continu ball d'anades i vingudes de soldats que orinaven sota un sol rabiós després d'hidratar-se. A ningú li falten ulleres de sol. La tropa i els nous reclutes mataven el temps fanfarronejant i apostant vides que encara no havien trobat, i molt menys conegut. Jo només aspirava a sortir d'allà.
    Una hora abans que la resta s'alcés, es pot veure apagar-se la celístia amb pena, per donar pas al turment diari del sol. Un sentiment de culpa em retorçava feia dies l'estómac; una sensació, que encara ara no sabia foragitar per moltes voltes que hi donés. Matar creava remordiments, ara ho sabia; i nosaltres érem els culpables que els principis de llibertat haguessin mort, o mai haguessin existit. No m'estranyava que tots ens odiessin si per ajudar els hi portàvem, quatre hooligans amb ganes de sang.
    L'escassetat d'aigua no s'havia arribat a consumar; un helicòpter havia deixat aquell matí puntual, el subministrament per a un mes més. La munició dels artillers també havia arribat, així com la resta de material. Els crios-soldat, semblaven excitats per l'idea de fer alguna cosa més que beure aigua i escriure cartes al seu amor imaginari, que deia esperar-los lluny d'on es trobaven ara. L'esperança per una mica d'acció i adrenalina a cau d'estómac era un simple tràmit per assolir objectius tan estúpids com el de guarir-se unes hores sota l'ombra d'algun edifici al poble on moriria dessagnat.
    - 2 minuts! - Vaig tenir temps d'escoltar de veu del tinent. Abans que m'encertés de ple la peça de morter. Vaig aguantar conscient uns minuts, escoltant la pluja de plom i foc creuat que els meus xenòfobs amics em dedicaven mentre em dessagnava. Barres i estels onejant foren l'última imatge que captaren els meus ulls. Damunt el tanc que s'allunyava, una bandera semblava pregonar uns valors, que cap de nosaltres havia tingut mai. Vaig resar, mentalment. El dolor es va anar difuminant amb rapidesa. Esventrat damunt la sorra, em va saber greu mentre m'adormia, no haver conegut, a cap irakià, ni tan sols, al meu anònim botxí.
  • Notes finals
    angie | 12/03/2007 a les 19:19

    No hi ha manera d'explicar la pèrdua que experimentem amb aquesta guerra. I m'hi incloc perquè la feina em va dur fins aquí i des del moment que vaig fer la primera fotografia vaig saber que em quedaria. Ara ja no treballo pel diari europeu que em contractà, treballo només per impedir que la celístia caigui damunt aquesta terra oblidada per la humanitat i perquè el desert no s'ompli d'oasis de llàgrimes i somnis ofegats.

    *

    Sóc un estranger dins unes fronteres esquerdades pel terror i la misèria, però he trobat allò que ningú pensa trobar aquí : el millor de mi. Damunt el cap de tot iraquí, sura un núvol negre de por que no obté cap tipus de compensació i això no pot fer més que generar més violència. Mentre, a molts kilòmetres d'aquí, el "Lladre de Bagdad" edifica castells de poder alimentats pel pais de l'or negre. Quan arribi Nadal menjarà paó amb les tropes i els agrairà el que estan fent per la comunitat internacional. La pau que predica és una màscara mal feta, que només un pallasso com ell s'atreveix a portar.


    *

    L'Abdul i la Salima ja no es parlen. L'un es nega a lluitar amb una arma a la mà i no creu en cap déu, fins ara ho feia només en l'home (ara només en ell). Ella, encara que és dona en un pais musulmà, es creu en l'obligació de defensar els seus ideals, si cal amb la seva vida. No mostren mai emoció alguna. La Salima retreu a l'Abdul el seu fred posicionament. No seria estrany que dos germans com ells, acabessin l'un amb l'altre. Sembla ser que res té sentit a l' Irak, i el que menys , la mort que omple els carrers solitaris a tothora.
    Anar al mercat s'ha convertit en una doble prova de supervivència : per obtenir qualsevol cosa per menjar i per sortir-se'n amb vida. Un vell es deixa caure de genolls al costat d'una dona abatuda pels trets d'algun franctirador i l'amor expira en el cor d'aquell pobre home. S'aixeca i mostra el pit despullat, vol ésser blanc fàcil, la millor solució. La sang vessada pinta de dol les balconades que resisteixen i els nens orfes fan dibuixos damunt la sorra tacada amb els somnis dels que ja no hi són. Ningú, a partir d'ara, podrà ensenyar-los a somniar, n'estic segur...

    *

    Booooooooooomb!



  • Cadàvers humans
    Carme Cabús | 12/03/2007 a les 21:04

    400 paraules + 2 asteriscs, Jere! ;-)

    --------------------------------------------------------

    Tarek va brut de sutge i de pols. En té els narius també plens, i obre la boca per respirar. L'explosió de l'autobús ha estat brutal, i després de mirar-se l'escena just un moment, Tarek ha corregut deixant enrere el foc virulent, els cossos esventrats, els udols de dolor, la sang escampada. Ha sortit disparat cap al soterrani de l'Exèrcit Islàmic, on l'espera l'Ahmed. Ha arribat tremolós, sense alè, amb l'espetec retronant-li al cap
    -Resultat de la missió? -ha preguntat escarit l'Ahmed, mirant-lo amb els seus ulls secs.
    -Exitós. Uns quaranta xiïtes morts, més molta gent del carrer.
    -Bé, acabarem netejant la ciutat d'escòria -ha respost l'Ahmed, rabiüt-. Estàs a punt per la missió de demà?
    -Sí.
    -Tens a bon recer els explosius?
    -Sí.
    -Doncs demà, a la mateixa hora, aquí.

    *

    El toc de queda ha deixat deserts els carrers de Bagdad. Tarek corre per un carrer destruït del seu barri sunnita, entremig de la runa encrostonada de sang, i s'esquitlla endins del portal de casa seva. Agafa silenciós el càntir i apura l'aigua que la seva mare, com un tresor, li ha deixat damunt la taula. Para l'orella esperant sentir els sons d'ella al fogó, però només hi ha silenci. Pensa que potser s'ha estirat al llit, amb el seu maldecap sempre persistent.
    Enfila, àgil i ressec, l'escala que condueix a la seva pròpia cambra. Vol comprovar els explosius que hi té amagats i que farà servir l'endemà.
    En entrar a la penombra de l'habitació, té un sobresalt. El seu germà Kadar l'espera dret devora la calaixera.
    -Què l'amor d'Al·là sigui amb tu, Tarek -li diu amb veu feble.
    -Què hi fas aquí, Kadar? Ha passat res?
    Kadar no contesta. Només el mira espantat, fent un respir profund.
    -Kadar, què ha passat?
    -Fa un parell d'hores... l'atemptat del mercat... la mare comprava... -encerta a dir Kadar fins que se li escanya la veu.
    Tarek serra les barres. A l'acte comprèn que la seva mare és morta.
    -Ha estat l'Exèrcit del Mehdi... Maleïts xiïtes... -diu amb la veu tibant per l'odi-. Els esventraré a tots.


    *

    A la nit, enmig la foscor trencada per la celístia, removent-se desaforat a la seva llitotxa, a Tarek l'assetja un malson horrorós: entre l'explosió que ell mateix ha provocat al barri xiïta de la ciutat, hi veu el cos destrossat de la seva mare, que traspua sang fresca entremig dels altres cadàvers humans.

  • Rutina
    XvI | 12/03/2007 a les 21:19

    "Propietat de J.G. de la TRP, 1-10 CAV, 4ID."

    Yunis pren el sobre. N'entén la inscripció, s'havia tret força dòlars en temps de Sadam assistint empresaris europeus. El mira temptat d'obrir-lo. No recorda cap enfrontament recent. Però Ramadi es vanagloria de ser a la província que més baixes causa als estrangers.
    Yunis guarda el sobre, fugint de mirades indiscretes. Camina pensant en la seva estimada. Ahir es sorprengué de no recordar-ne la cara, i avui s'adona que no en recorda el tacte. L'ha perdut. Mai reviurà aquella celístia.
    Enfila el que abans era un carrer. Camina entre la runa vigilant on trepitja. Ha après a témer les bombes de raïm al preu d'enterrar amics al desert. La mà, en constant contacte amb el sobre a la butxaca. Pel seu cervell llampega un pensament mortal; si topés amb una patrulla, difícilment li donarien temps d'explicar perquè el té. Una gota de suor rellisca cap a la seva inexorable mort. En Yunis pren consciència que l'hora arriba independentment de les circumstàncies; la carta és un factor sense importància en el conjunt del risc.
    Sorgeix una ombra. En Yunis guaita l'entorn. Els anys l'han ensenyat a ensumar el perill, però avui no fa acte de presència. Tot serà ràpid i net, com sempre amb els italians. L'ombra el fa passar i comença la negociació. El preu per dos civils anònims no es mai dolent amb els italians. Una encaixada de mans i en Yunis se sent alleugerit pel final feliç del segrest. Recorda la tendresa amb que li parlaven dels fills, barrejada amb la por de no veure'ls més. La mateixa por que va patir ell, amb un final diferent. Desitja dir-los que s'ha acabat. Sent que tot és gairebé perfecte. Manca una cosa, potser una carta d'amor que necessita destinatari. La cerca i l'entrega a l'italià.


    L'italià mira com marxa. Li fotria un tret per l'esquena, però el necessita viu. És la garantia que aquells pobres desgraciats s'en sortiran vius. Li sorprèn el precinte intacte, el trenca amb un dit i en treu el contingut.


    "Compto els dies que falten per tornar amb vosaltres. Aquí tot segueix igual. Ahir vam fer un concurs de matar gossos. Va ser genial. Un no es moria ni a la de tres, li vaig fotre vint trets i el cabró encara movia la cua. Demà patrullem Ramadi. És un lloc fotut, espero que anirà bé…"

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: