Estimada mare (carta des de Irak)

Un relat de: L'home sense nom

Estimada mare:

Com estàs? Espero que aquelles punxades al ventre que m'explicaves a la teva darrera carta no fossin res. T'ha vist ja el Dr. Smith? Segur que ell et treu el neguit que em deies que duus al pit des que les vas començar a notar. Si encara no l'has anat a veure, ves-hi de seguida i m'expliques el que t'hagi dit, d'acord?

Com està passant l'hivern el pare? Suposo que tan malament com des que va haver de plegar de la mina, oi? El fred no li ha agradat mai gaire, al pare. Però amb els pulmons tocats, suposo que encara deu ser pitjor. Aquí, de fred no en fa mai (bé, potser a les nits, però llavors no cal sortir del llit i és com si no en fes). A vegades crec que al pare li agradaria tot això. El desert és una mica com ell: sec i dur, però també honest i bonic, a la seva manera inhòspita... Sí, hi ha dies que penso que el pare hi estaria bé aquí. Però llavors miro al meu voltant i m'adono que està infinitament millor a Minnesota, per fred que hi faci allà.

I de la petita Jenny que me'n dius? Encara surt amb aquell pallús d'en Bobby Donnell? Ja deu fer una any ben bo, oi? Fes-li molts petons de part meva. I a ell digues-li que no es passi ni un pel amb ella... o quan torni li netejaré el cul amb el canó del meu M-16, jajaja!!

La setmana passada ens van traslladar a Kirkuk, al nord del país. La nostra missió és la mateixa: protegir els camps de petroli i perseguir terroristes i insurgents. Abans de marxar, un tinent em va dir que el nord hi estaríem millor. Que era més tranquil que Bagdad. Si vols que et digui la veritat, jo no he notat cap diferència. L'únic canvi són els noms dels pobles pels que passem. La resta és igual a tot arreu. Irak és l'infern, mare. Cada dia entenc menys què cony hi fem aquí. Els iraquians no ens volen, això és segur. Puc veure l'odi espurnejant als seus ulls, mentre patrullem amb els Humvees amunt i avall, amb les armes sempre a punt i la por amartellant-nos el pit. Recordes Johnny Logan, aquell xicot llarg i esprimatxat d'Ohio, amb una piga a la punta del nas, de qui et vaig parlar? Van estar a punt de matar-lo la setmana passada en una patrulla. El seu Humvee es va aturar per ajudar una nena petita que plorava al costat de la carretera. Només posar el peu a terra, un franctirador li va disparar per l'esquena. Una mica més a la dreta i no ho explica. Ara, però, l'envejo, perquè, encara que foradat, ja deu ser a casa. Jo també voldria tornar a Sioux Falls, saps? Us trobo molt a faltar a tots plegats. T'enyoro a tu, al pare i al carallot de la Jenny, sempre emprenyat i agafant les meves coses. Fins i tot enyoro al senyor Johnson, que em tenia un munt d'hores treballant al seu taller per quatre dòlars de misèria. No em pensava que arribés mai a dir això, però l'enyoro, senyor Johnson.

No ho entenc, mare. Per què ens odien tant? Vam venir aquí per lliurar-los d'aquell monstre d'en Saddam, i ho hem fet. Tot el campament va celebrar-ho el dia que el van penjar. Vaig fer una bona estona de cua per veure el vídeo de l'execució al YouTube. Al capdavall, la culpa que estiguem aquí és seva i només seva, no? Doncs ara ja sap el que et passa quan fas enfadar els marines! Tot plegat, però, sembla que no hagi servit per a res. Ara els iraquians són lliures, sí. Però no ens ho agraeixen. No he vist gratitud ni en un sol d'ells! Al contrari, cada dia hi ha més atemptats. Cada dia hi ha una explosió aquí o un tiroteig allà. Cada dia mor algun soldat americà i, de passada, cinquanta o seixanta d'ells. Però això sembla que no els importa. Que ja esl està bé morir cent per cada un de nosaltres. Només saben odiar i matar... Saps, mare? Ara jo també els odio a ells. Cada dia em costa més mantenir el dit lluny del gatell del M-16 mentre patrullo. A vegades, quan passem pel costat d'un mercat o d'una plaça plena de gent, voldria començar a disparar només per tornar-los tot l'odi que ens tenen. Me'ls carregaria tots sense dubtar, t'ho ben prometo. Però perdona que et digui aquestes coses terribles. Es aquesta calor, que et fon el cervell i et fa pensar tonteries.

Penso molt en vosaltres, mare. De nit, miro el cel i penso que vosaltres, allà a Minnesota, deveu estar veient les mateixes estrelles que jo. Perquè, en el fons, tots els cels són iguals. Saps? Quan vaig arribar aquí creia que amb la gent seria el mateix. Però m'equivocava. Els iraquians són dolents, mare. Són només una colla de traïdors i fanàtics, que no es mereixen el sacrifici ni d'un sol marine. Cada vegada crec més que el que hauríem de fer és fotre el camp demà mateix i deixar-los que es matin entre ells fins que no en quedi cap. Que és el que els agrada, al capdavall. Molts dels nois pensen igual. Però, l'altre dia, el tinent Sullivant ens va sentir parlar d'això i ens va caure un puro de collons. Vosaltres sou marines. La vostra feina no és pensar, sinó obeir. Vosaltres no feu política, feu cadàvers, ens va cridar mentre ens feia quadrar. I després ens va doblar les guàrdies a tots, per xerrameques. Suposo que té raó. Vull dir que, segur que de tot això en saben més el President i el Secretari de Defensa que quatre marines, oi? És només que ells no són aquí per rebre els trets i patir aquest odi silenciós que veus en els ulls de tots els que et miren. Però, com diu el pare, cadascú té el seu lloc al món i més li val saber quin és per no sortir-ne ni una passa. Veus, si li hagués fet cas, m'hauria evitat un parell de guàrdies. Ja li pots dir això al vell. Segur que el farà riure!

Ara t'he de deixar, mare. D'aquí 10 minuts sortim de patrulla i he de preparar-ho tot. Fes petons al pare i a la Jenny de part meva. Us tornaré a escriure molt aviat, t'ho prometo.

Us estimo.

Johnny.

Comentaris

  • FELICITATS PER LA CARTA[Ofensiu]
    JOSEFINA | 29-07-2007 | Valoració: 10

    No t'havia llegit mai, i m'ha encantat aquesta carta que podria haver escrit qualsevol soldat, de qualsevol guerra, en qualsevol lloc d'aquest món. Guerres sense sentit que mai organitzen els que hi lliuten, més aviat les organitzen els que els envien a lluitar.

  • Com ja ens tens acostumat[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 23-03-2007

    tornes a un tema de guerra. Felicitats el esquema de carta fa treure el màxim possible d'aquest relat.

    Parles amb la teva familia com si es tractes de quel com intrancendent i quotidià, i finalment ens fas mirar més enllà en les causes d'una guerra que pocs v olen reconèixer i que molts lluiten sense saber.

    L'odi d'aquells que salves sovint és més dur que l'amor dels que mates.

  • Culpable o innocent?[Ofensiu]
    ciosauri | 20-03-2007 | Valoració: 10

    Una carta que no ha de ser gaire diferent de les reals. I ens deixa en un moment concret: si el noi és ferit o mort quan surti a patrullar, serà un número més en la llista de baixes militars. Quan sento en alguna crònica de països en guerra la distinció entre les víctimes civils i miltars, sempre penso que en el fons no hi ha tanta diferència. D'acord, se suposa que els soldats són allà per això; però potser molts són com aquest noi, hi són sense saber ben bé com, perquè aquest ha estat el seu lloc al món, assenyalat per un munt de circumstàncies. Van vestits d'uniforme, tots iguals, i això fa que no hi pensem com individus, però no sé si és gaire culpable, al cap i a la fi, un noi com aquest que escriu a la seva mare.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de L'home sense nom

L'home sense nom

6 Relats

46 Comentaris

11097 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Si no tinc nom... com puc tenir historia?