La Ventafocs reloaded

un conte amb molta màgia i amb molt sentiment... l'he trobat preciós.

El que no he trobat és el teu relat dels postres, per cert! :-)

gràcies pel comentari!

per cert, sóc un fool, no una fool :-)

Reconec que no és el meu gènere predilecte, però això no m'impedix gaudir del desplegament de bellesa que aconsegueixes amb el teu relat. A primera vista, diria que tens un bon domini del llenguatge, una capacitat evident de crear imatges i de jugar tant amb les paraules com amb els conceptes i una habilitat innata per crear això tan difícil que podriem definir com l'atmosfera d'un relat (o sigui, allò que mai s'arriba a dir però que, en definitiva és el que es transmet després de la lectura).

Em trec el meu barret, desgastat i ple de forats de bala, davant la teva habilitat.

...romanticisme perlat de brillants espurnes de prosa poètica. Un bon repte.

Molta salut i molta rebolica, xicona!

PS. Gr`cies pels dos comentaris: el de 'jutge' i el 'personal'.

La veritat és que l'amor pot ser infinitament gratificant, si. Però per coses de l'orgull i l'egoïsme humà moltes vegades només ens ho podem imaginar. És llavors quan la soledat i la ràbia poden aparèixer, esperant res amb desesperació. Després ve l'infern... i al cap d'unes hores l'indiferència que mortifica el titella que som en aquesta obra maleïda.
El relat està molt bé.

fins al final del relat... una lletania de poesia en prosa, romàntica, atapeïda com les cèl-lules d'un somni, innocent, neta, blanca i als seus peus, sabetetes de cristall... el llit espera que toquin les dotze, les dotze campanades del teu relat suprem.
Aquesta vegada has deixat la fúria i la mossegada per tocar mots de seda, suaument...
Petons i una abraçada

M'ha agradat molt aquesta sensació de irrealitat , realment com una boira onírica que encercla el relat.
I el final és sublim. Té un puntet d'amor i un puntet d'horror que et deixa la pell de gallina si et poses en situació d'home abandonat per un "esperit", personalment em recorda Becquer o Lovecraft.
Està molt bé , de debó.

M'ha agradat moltíssim. Felicitats!!

Laia, aquest relat és pura poesia. Tendresa, amor. Tot un compendi de sentiments.
Una abraçada.

M'havia oblidat la valoració...

la primer frase i des de llavors no he pogut desprendre els ulls de la pantalla.

Fugint de la claror i buscant l'obscuritat... tot plegat d'un to suau, canyella, un color crema no massa endolcit... un ambient molt ben aconseguit, amb un poc de desesper, per què tu ho has dit, un últim somriure dus als llavis i la pell, és cendra.
Però què és si no la cendra que el cadàver d'un gran foc?

...bufes d'un sol cop el meu ésser que s'espargeix pels teus llençols... Avui també dormirà amb tu.

Un relat rodó amb un final rodó també.

Petons,
Lady Shalott