Detall intervenció

Un lloc segur

Intervenció de: L'home sense nom | 13-06-2007


Un lloc segur

Arraulit al castell de proa del "Espiadimonis", bergantí en ruta al Nou Món, el senyor de Montcalmat escruta la coberta amb ulls febrils, buscant qualsevol senyal de moviment. Cap dels cadàvers putrefactes que l'envolten es belluga. Malgrat tot, les veus que ressonen al seu cap, les que li van suggerir un sistema metòdic i infalible per assassinar tripulació i passatge, el segueixen advertint que en aquell veler, on ja sols hi naveguen la mort i ell, s'hi amaguen individus disposats a tot per arrabassar-li la seva fortuna.

S'abraça a l'arca, plena a vessar de monedes, mentre la suor li amara la roba. Va haver de deixar la mansió familiar, per fugir de tots aquells malparits que volien robar-lo. Disfressat de modest comerciant de teles, s'embarcà cap al Nou Món, pensant que allí ningú sabria de la seva immensa fortuna i podria aclocar els ulls a les nits sense por de ser desposseït del seu or. Però els perills s'amagaven rere cada cantonada. Sort de les veus, que sempre l'advertien!

Van ser elles, novament, les que el posaren contra el capità, aquell vell filibuster que s'havia posat d'acord amb el passatge i la marineria per llençar-lo a mar i quedar-se les seves estimades dobles daurades. Abans que ho fessin, ell havia enverinat l'aigua de a bord i l'endemà tots eren morts, amb les boques plenes d'escuma i els ulls buits i vidriosos.

Ara, el senyor de Montcalmat viatja a la deriva, torturat pel botorn i la set i terroritzat per aquelles ombres que només esperen el moment per tallar-li el coll i quedar-se l' arca.

Fent una ganyota embogida, es lliga la caixa a la cintura i l'arrossega fins la borda. Ha de seguir escapant! Dempeus sobre el passamans, observa les aigües blaves com el lapislàtzuli que els reclamen a ell i al seu or. Allà a baix, sent el retruny de les veus per darrer cop, ningú no podrà trobar-los.


Respostes

  • RE: Repte 245 "Mar endins" Pregunta Oh Tinent 'emmascarau'
    rnbonet | 12/06/2007 a les 16:49

    Quin premi?
    És per endinsar-me a la ventiura amb ponent fort o només fer bordades sense perdre terra.
  • Insubmergible
    pivotatomic | 12/06/2007 a les 19:12

    És mitjanit del 14 d'abril i bufa un vent àrtic que gela la sang i glaça els pensaments. Els vigies Frederick Fleet i Reginald Lee intenten perforar la foscor de la nit atlàntica només amb l'ajut de la pàl·lida llum lunar. Llampades d'argent es reflecteixen a les aigües tranquil·les, conferint a aquella immensitat lapislàtzuli un aire fantasmagòric. Malgrat la seva grandària inconcebible, el vaixell sembla volar damunt l'oceà, deixant rere seu una estela d'escuma blanca. Fins i tot des d'allà dalt poden sentir el retruny dels motors treballant a tota potència i endevinar el botorn que vessa de les tres xemeneies que no han deixat d'escopir fum des que van salpar de Southampton, fa tres dies. A aquest pas, pensa en Lee, no trigaran a llençar l'àncora a Nova York. Llavors, no esperarà ni a que les amarres estiguin lligades per córrer on treballa la Kate i demanar-la en matrimoni.

    Mentre el jove es perd en el seus somniejos romàntics, en Fleet, maleeix l'escassetat de medis amb que treballa. Com és possible que el transatlàntic més luxós del món no li hagi proporcionat uns mals binoculars? Una barreja d'indignació i despit li recorre les venes quan pensa en el poc respecte que els capitostos de la White Star mostren per la seva feina.

    Just llavors, veu com una ombra enorme i ominosa s'acosta, veloç, per proa. Sense pensar-s'ho, aparca el seu mal humor i s'abraona sobre el telèfon. "Iceberg a la vista!", avisa. "Gràcies", és la mecànica resposta que obté del sisè oficial Moody, la veu del qual reconeix a l'altre extrem del fil. Moody aboca sense voler la tassa de te tebi damunt la tauleta i dóna un parell de ràpides ordres al timoner.

    Segons després, en Fleet sent la nau virar a estribord. La maniobra és tan bona que, durant uns moments angoixants, sembla que se'n sortiran. Llavors, tot el vapor s'estremeix i s'escolta un soroll amenaçador que ve dessota les aigües. Un remor que, sense saber per què, li evoca al lament d'un colós esbudellat, que se sap ferit de mort.

    El vaixell deixa enrere l'iceberg i s'atura. Els dos homes es miren estupefactes. Finalment, el més vell diu: "Més val que ens mantinguem als nostres llocs, Reggie. Què pot passar? Viatgem en el Titanic, l'únic maleït vaixell del món que no pot enfonsar-se!".

    I riuen picant de peus a terra per fer-se passar el fred.

  • la pedra de la sort
    elteuavi | 12/06/2007 a les 23:54

    Un suau vent de garbí esbutllava els cabells de l'Andreu que mirava amb els ulls esbatanats a l'horitzó. Ni tan sols els raigs de sol, que començava a parèixer anunciant un dia de força botorn més enllà d'on el cel i el mar es besen, aconseguien fer-lo parpellejar.
    La seva mare, des de vora el timó de la balandra, el mirava amb un somriure trist, patint pel resultat d'aquella expedició al lloc on el seu home, el pare de l'Andreu, havia desaparegut feia gairebé sis mesos a causa d'un temporal. Tenia clavat al fons de l'ànima l'últim record del seu marit, i mil vegades l'imaginava just abans de tancar la porta dient-li:
    - Va, no et preocupis! Aquesta mica de magarrufa no és suficient per espantar un llop de mar com jo!
    I també hi havia allò del lapislàtzuli, un pedra blava que el seu fill tenia com a amulet de la sort. Aquell dia li donà al seu pare perquè el protegís dels embats de la tempesta. Però el que no sabia era que, just abans d'anar-se'n, ella se'l quedà:
    - Dona'm que encara el perdries tu. Quan tornis ja te'l donaré abans no ho vegi l'Andreu.
    Però vet aquí que no tornà, i no s'atreví a dir al seu fill que, l'amulet, el tenia ella.
    - És aquí
    La veu d'en Manel, amic del seu pare i únic supervivent del naufragi, la va sobresaltar.
    S'acostà al seu fill i l'abraçà. Poc després la veu del Manel sonà com un retruny:
    - Mireu a proa, em sembla que allà, enmig de l'escuma, he vist brillar alguna cosa!
    L'Andreu va saltar a l'aigua i nedà fins on es veia espurnejar aquell objecte.
    Quan tornà duia a les mans una ampolla de rom buida i, a dins, la seva pedra de la sort.
    - Mira mama, el pare la va deixar aquí perquè la trobés!
    Estava tan emocionat que reia i plorava a l'hora. Després de saltar per tota la coberta anà a seure sota la cangrea mirant i remirant la seva pedra de la sort.
    La mare digué a en Manel:
    - No saps com t'ho agraeixo
    - Res dona, encara m'ha servit d'excusa per fer un traguet de rom per acabar de buidar l'ampolla, però no ho diguis al metge, eh?
    I la seva riallada s'escampà per tots els racons del vaixell, encomanant-se a la mare... i a l'Andreu.

  • Mare
    gypsy | 13/06/2007 a les 00:57

    Foscor mentre m'ofegava dins l'oceà, surant maldestre mentre el cansament feia estralls en el meu cos esgotat.Sabia que moriria aquella nit de lluna plena, il·luminada des de aquell cel impassible. Les estrelles escopien escuma de llum intermitent com flaixos incansables d'un déu inexistent que feia ja molts anys que m'havia abandonat.
    Vaig descendir sucumbint a la manca de forces, em vaig omplir d'aigua, la boca oberta i els ulls a punt d'esclatar. Aire, aire. Sabia que ja no podria tornar a emergir.
    I vaig veure els pares que em miraven sorpresos, sota les aigües opaques, vaig allargar els braços en un darrer esforç desesperat, restaven immòbils agafats de la mà. Llàgrimes que no podien sortir m'inundaven el cos sencer.
    Un retruny em va sobtar, el cop d'una pedra al front em va estabornir per sempre.
    Encara no era morta, mirava amunt i encara podia albirar la llum blava inabastable de la lluna absent.
    I els meus somnis es perdien lentament dins d'aquella aigua antiga, els rostres inoblidables de les meves filles, les seves manetes blanques, les rialles esmorteïdes, la meva vida poc transitada, sense amics veritables i el desig contundent de la mort assenyalada.
    Una mica més, la consciència amorosida per la manca d'oxigen i el batec alentit d'aquest cor desmaiat amb que vaig néixer.
    Vaig néixer una nit d'estiu plena de xafogors i botorns de dins de la meva pobre mare adolorida, empenyent-me cap al món amb totes les seves forces i il·lusions. No sabia que era massa dèbil per sobreviure.

    Mare, només a tu, l'origen de tot, perdona'm.



    gypsy

    PD: Per al jutge: no arribo al mínim de paraules,
    el presento fora de concurs, no cal que el comenti si té molts reptes. Gràcies.
    • Proa a l'horitzó
      foster | 13/06/2007 a les 15:25

      Proa a l'horitzó

      Havia estat un dia increïble de platja i mar, de cel ras i sol soberg. El botorn, a estones aclaparador, empenyia els cossos a constants remullades, i la mainada s'ho havia passat d'allò més bé jugant a la vora de les ones, fent castells de sorra i recollint petxines.
      L'Anna havia cuinat uns musclos al vapor amb les primeres flames d'uns branquillons secs, i després havien deixat que l'arròs fes xup-xup amb les brases encerclades de sorra.
      I en Miquel, com sempre, n'havia guadit com al tresor més preuat de l'estiu: aquells moments amb la família i sovint algun amic el compensaven dels mesos seguits de feina dura i esgotadora. Instants deliciosos sense fer res més que el que vols i desitges, en un entorn idil.líc i encara quasi intocat pel turisme; hores inesborrables per a la memòria, records de salmorra que impregnaven la seva pell curtida pels anys i per tants d'altres dies com aquell, navegant amb la mallorquina amb els seus, aprofitant el bo i millor de la vida…
      Era feliç amb tant i tan poc, però l'extasi complet es produïa quan, de retorn a port, deixava la quitxalla per tornar a sortir d'immediat, ara però, acompanyat només de l'Anna, la seva estimada dona:
      -Anem bonica meva. Què et sembla, posem proa al nostre horitzó?

      I ella li somreia com a resposta i s'afanyava a buscar amb goig el seu lloc preferit dins la barca, recolzada a la portella d'accés a la petita cabina, mirant a popa, la Costa marxant de fons amb un comiat d'escuma i ell, el seu home i marit, en primer pla, sadollant el quadre amb el seu entusiasme. L'observava i es delia per la seva mirada que endevinava fixa en algun punt real i metàforic alhora…es recreava repassant les venes dels forts braços que aferraven un timó suau, tallant el mar de plom amb el destí somiat.
      -Mar endins, estimada, mar endins! -cridava exultant en Miquel en el seu paper de capità i enamorat!

      ***

      Al cap d'una estona, arribant a unes capricioses coordenades i envoltats només d'aigua de blau lapislàtzuli, paraven el motor deixant la barca a una mínima deriva; i llavors, dins la màgia d'un silenci només trencat per algun retruny llunyà de tempesta, es banyaven nus i abraçats, cos amb cos i ànima amb ànima, sols en la immensitat i junts en l'eternitat del seu impossible de tan ple amor.

      • Proa a l'hortizó (versió corregida)
        foster | 13/06/2007 a les 15:39

        Proa a l'horitzó

        Havia estat un dia increïble de platja i mar, de cel ras i sol soberg. El botorn, a estones aclaparador, empenyia els cossos a constants remullades, i la mainada s'ho havia passat d'allò més bé jugant a la vora de les ones, fent castells de sorra i recollint petxines.
        L'Anna havia cuinat uns musclos al vapor amb les primeres flames d'uns branquillons secs, i després havien deixat que l'arròs fes xup-xup amb les brases encerclades de sorra.
        I en Miquel, com sempre, n'havia guadit com al tresor més preuat de l'estiu: aquells moments amb la família i sovint algun amic el compensaven dels mesos seguits de feina dura i esgotadora. Instants deliciosos sense fer res més que el que vols i desitges, en un entorn idíl.lic i encara quasi intocat pel turisme; hores inesborrables per a la memòria, records de salmorra que impregnaven la seva pell curtida pels anys i per tants d'altres dies com aquell, navegant amb la mallorquina amb els seus, aprofitant el bo i millor de la vida…
        Era feliç amb tant i tan poc, però l'èxtasi complet es produïa quan, de retorn a port, deixava la quitxalla per tornar a sortir d'immediat, ara però, acompanyat només de l'Anna, la seva dona:
        -Anem bonica meva. Què et sembla, posem proa al nostre horitzó?

        I ella li somreia com a resposta i s'afanyava a buscar amb goig el seu lloc preferit dins la barca, recolzada a la portella d'accés a la petita cabina, mirant a popa, la Costa marxant de fons amb un comiat d'escuma i ell, el seu home i marit, en primer pla, sadollant el quadre amb el seu entusiasme. L'observava i es delia per la seva mirada que endevinava fixa en algun punt real i metafòric alhora…es recreava repassant les venes dels forts braços que aferraven suau el timó, tallant el mar de plom cap al destí somiat.
        -Mar endins, estimada, mar endins! -cridava exultant en Miquel en el seu paper de capità i enamorat!

        ***

        Al cap d'una estona, arribant a unes capricioses coordenades i envoltats només d'aigua de blau lapislàtzuli, paraven el motor deixant la barca a una mínima deriva; i llavors, dins la màgia d'un silenci només trencat per algun retruny llunyà de tempesta, es banyaven nus i abraçats, cos amb cos i ànima amb ànima, sols en la immensitat i junts en l'eternitat del seu impossible de tan ple amor.

    • Mare (versió definitiva)
      gypsy | 13/06/2007 a les 23:04

      He intentat ampliar-lo, em faltaven mots.
      ==============================

      Foscor mentre m'ofegava dins l'oceà, surant maldestra, mentre el cansament feia estralls en el meu cos esgotat. Sabia que moriria aquella nit de lluna plena, il·luminada des d'aquell cel impassible. Les estrelles escopien escuma de llum intermitent, com flaixos incansables d'un déu inexistent que feia ja molts anys que m'havia abandonat.
      Vaig descendir sucumbint a la manca de forces, em vaig omplir d'aigua, la boca oberta i els ulls a punt d'esclatar. Aire, aire. Sabia que ja no podria tornar a emergir.
      I vaig veure els pares que em miraven sorpresos, sota les aigües opaques, vaig allargar els braços en un darrer esforç desesperat, restaven immòbils agafats de la mà.
      Llàgrimes que no podien sortir m'inundaven el cos sencer.
      Un retruny em va sobtar, el cop d'una pedra al front em va estabornir molt lentament.
      Encara no era morta, mirava amunt i podia albirar la llum blava inabastable, lapislàtzuli inquietant de lluna absent.
      I els meus somnis es perdien lentament dins d'aquella aigua antiga, els rostres inoblidables de les meves filles, les seves manetes blanques, les rialles esmorteïdes, la meva vida poc transitada, sense amics veritables i el desig contundent de la mort assenyalada.
      L'ofec cada cop més angoixant m'inflava els intersticis d'aigua salada, de mar obcecat que m'escapçava el cervell atònit i els pensaments inconnexes.
      Una mica més, la consciència amorosida per la manca d'oxigen i el batec alentit d'aquest cor desmaiat amb que vaig néixer.
      Vaig néixer una nit d'estiu plena de xafogors i botorns de dins de la meva pobre mare adolorida, empenyent-me cap al món amb totes les seves forces i il·lusions. No sabia que era massa dèbil per sobreviure. I ara, desfaig la vida que ella va construir pausadament dins del seu ventre de mel i torno a l'aigua primera, seré peix devorat, festí per a d'altres, herois afamats de vida plens de coratge per seguir el camí marcat pel destí.
      Supervivents incansables.
      Ara sí, el cos s'afluixa, ja no sento aquell dolor punyent, traspasso el llindar de l'existència amarga, res em reté, cap cadena ni pensament; tanco els ulls, em perdo en la immensitat d'aquest mar agitat de remors i m'abandono suau a la meva mort, que és al meu davant, serena i m'acull amb tendresa.

      Mare, només a tu, l'origen de tot, perdona'm.



      gypsy




  • Un lloc segur
    L'home sense nom | 13/06/2007 a les 19:55

    Un lloc segur

    Arraulit al castell de proa del "Espiadimonis", bergantí en ruta al Nou Món, el senyor de Montcalmat escruta la coberta amb ulls febrils, buscant qualsevol senyal de moviment. Cap dels cadàvers putrefactes que l'envolten es belluga. Malgrat tot, les veus que ressonen al seu cap, les que li van suggerir un sistema metòdic i infalible per assassinar tripulació i passatge, el segueixen advertint que en aquell veler, on ja sols hi naveguen la mort i ell, s'hi amaguen individus disposats a tot per arrabassar-li la seva fortuna.

    S'abraça a l'arca, plena a vessar de monedes, mentre la suor li amara la roba. Va haver de deixar la mansió familiar, per fugir de tots aquells malparits que volien robar-lo. Disfressat de modest comerciant de teles, s'embarcà cap al Nou Món, pensant que allí ningú sabria de la seva immensa fortuna i podria aclocar els ulls a les nits sense por de ser desposseït del seu or. Però els perills s'amagaven rere cada cantonada. Sort de les veus, que sempre l'advertien!

    Van ser elles, novament, les que el posaren contra el capità, aquell vell filibuster que s'havia posat d'acord amb el passatge i la marineria per llençar-lo a mar i quedar-se les seves estimades dobles daurades. Abans que ho fessin, ell havia enverinat l'aigua de a bord i l'endemà tots eren morts, amb les boques plenes d'escuma i els ulls buits i vidriosos.

    Ara, el senyor de Montcalmat viatja a la deriva, torturat pel botorn i la set i terroritzat per aquelles ombres que només esperen el moment per tallar-li el coll i quedar-se l' arca.

    Fent una ganyota embogida, es lliga la caixa a la cintura i l'arrossega fins la borda. Ha de seguir escapant! Dempeus sobre el passamans, observa les aigües blaves com el lapislàtzuli que els reclamen a ell i al seu or. Allà a baix, sent el retruny de les veus per darrer cop, ningú no podrà trobar-los.

  • Un lloc segur (versió definitiva)
    L'home sense nom | 13/06/2007 a les 20:06

    Arraulit al castell de proa del "Espiadimonis", bergantí en ruta al Nou Món, el senyor de Montcalmat escruta la coberta amb ulls febrils, buscant qualsevol senyal de moviment. Cap dels cadàvers putrefactes que l'envolten, però, es belluga. Malgrat tot, les veus que retrunyen al seu cap, les mateixes que li van suggerir un sistema metòdic i infalible per assassinar tripulació i passatge, el segueixen advertint que en aquell veler, on ja sols hi naveguen la mort i ell, s'hi amaguen individus disposats a tot per arrabassar-li la seva fortuna.

    El senyor de Montcalmat s'aferra a l'arca, plena a vessar de monedes, mentre la suor li amara la roba. Necessita trobar un lloc segur! Mesos enrere ja va haver de deixar la mansió familiar, per fugir de tots aquells cobdiciosos malparits que només pensaven en robar-lo. Disfressat de modest comerciant de teles, s'embarcà cap al Nou Món, pensant que allí ningú sabria de la seva immensa fortuna i podria aclocar els ulls a les nits sense por de ser desposseït del seu or. Però els perills s'amagaven rere cada cantonada. Sort de les veus, que sempre l'advertien!

    Van ser elles, novament, les que el posaren contra el capità, aquell vell filibuster de mirada tèrbola que s'havia posat d'acord amb el passatge i la marineria per llençar-lo a mar i quedar-se les seves estimades dobles daurades. Abans que ho fessin, se'ls avençà. Enverinà l'aigua de a bord poc abans del sopar i l'endemà no en quedà ni un de viu. La mort els sorprengué al llit o a la mateixa coberta, deixant-los estesos, amb les boques plenes d'escuma i els ulls buits i vidriosos.

    Ara, el senyor de Montcalmat viatja a la deriva, torturat pel botorn i la set i terroritzat per les ombres que s'oculten als racons de la nau i que només esperen el moment per tallar-li el coll i quedar-se l' arca.

    Fent una ganyota embogida, es lliga la caixa a la cintura i l'arrossega fins la borda. Ha de seguir escapant! Dempeus sobre el passamans, observa les aigües blaves com el lapislàtzuli que els reclamen a ell i al seu or. Allà a baix, sent el xiuxiueig de les veus per darrer cop, ningú no podrà trobar-los.

  • La Balsa de la Medusa
    angie | 13/06/2007 a les 23:17

    (aclariment : el títol l'he agafat del quadre d'en Théodore Géricault, suposo que el coneixes...)


    Tenia molta set. Cridà al cel.lador tant com va poder però el no-res s'empassà el so i només sentí el retruny del dolor contra aquelles parets metàl.liques. Una descàrrega elèctrica de desconeguda procedència l'havia deixat mig estabornit. Quan es refé, la realitat li sacsejà el cos. Havia comès un error. No podia demanar res. No valia res. L'únic que tenia i encara no li podien treure eren els records : el trencar de les ones a la platja i l'escuma cobrint-li els peus, era ara un somni tan rar i car com el lapislàzuli. Intentaria controlar-se. Tant de temps allà dins l'havia fet maquinar múltiples plans de "fugida". Només calia aguditzar els sentits.


    Els mapumans s'havien fet amb el poder i la població hagué de lluitar per sobreviure en una terra que ja no era seva. La misèria s'escampà arreu i qualsevol acte de rebel.lia fou condemnat sense pietat.
    Tingué el seu judici, injust com la vida que li havia tocat viure, i reproduí a la memòria el moment de la seva arribada, escortat per quatre encarregats de la seguretat mundial. Aquell botorn de mar que flairava a sal se li agafà a la pell just baixar de l'helicòpter i és que mirés on mirés, no hi havia límits . Un horitzó en games de blaus el saludà impassible.
    - Benvingut a "La Plataforma". Si no ens duus problemes i segueixes les normes, tot serà més fàcil.
    Què tenia de fàcil estar confinat de per vida en una presó com aquella?. Una plataforma marina enmig de l'oceà. Semblava impossible que pogués existir.


    Els mapumans tenien un sistema jeràrquic molt definit. I ell, era al soterrani de la piràmide.
    El President aniria a fer-los una visita ben aviat. Maquinà des d'aleshores com faria trontollar els fonaments. Ben sol. S'arriscaria sol. Sol. Aigua. Cel. Una vida, la seva. Un sistema, el d'ells. Un desig, escollir com i quan morir.


    Va escoltar com giraven les aspes de la nau. Com aterrava. Més records. S'apropà massa a la barana on eren tots formats. El van recriminar. Massa tard. Va saltar damunt l'hèlix. Si no ho aconseguia, estaria sol la resta de la seva vida. Si moria, moriria amb més companyia que mai.

    • RE: La Balsa de la Medusa (definitiu)
      angie | 13/06/2007 a les 23:21

      aclariment : el títol l'he agafat del quadre d'en Théodore Géricault, suposo que el coneixes...)


      Tenia molta set. Cridà al cel.lador tant com va poder però el no-res s'empassà el so i només sentí el retruny del dolor contra aquelles parets metàl.liques. Una descàrrega elèctrica de desconeguda procedència l'havia deixat mig estabornit. Quan es refé, la realitat li sacsejà el cos. Havia comès un error. No podia demanar res. No valia res. L'únic que tenia i encara no li podien treure eren els records : el trencar de les ones a la platja i l'escuma cobrint-li els peus, era ara un somni tan rar i car com el lapislàzuli. Intentaria controlar-se. Tant de temps allà dins l'havia fet estudiar múltiples plans de "fugida". Només calia aguditzar els sentits.


      Els mapumans s'havien fet amb el poder i la població hagué de lluitar per sobreviure en una terra que ja no era seva. La misèria s'escampà arreu i qualsevol acte de rebel.lia fou condemnat sense pietat.
      Tingué el seu judici, injust com la vida que li havia tocat viure, i reproduí a la memòria el moment de la seva arribada, escortat per quatre encarregats de la seguretat mundial. Aquell botorn de mar que flairava a sal se li agafà a la pell just baixar de l'helicòpter i és que mirés on mirés, no hi havia límits . Un horitzó en games de blaus el saludà impassible.
      - Benvingut a "La Plataforma". Si no ens duus problemes i segueixes les normes, tot serà més fàcil.
      Què tenia de fàcil estar confinat de per vida en una presó com aquella?. Una plataforma marina enmig de l'oceà. Semblava impossible que pogués existir.


      Els mapumans tenien un sistema jeràrquic molt definit. I ell, era al soterrani de la piràmide.
      El President aniria a fer-los una visita ben aviat. Maquinà des d'aleshores com faria trontollar els fonaments. Ben sol. S'arriscaria sol. Sol. Aigua. Cel. Una vida, la seva. Un sistema, el d'ells. Un desig, escollir com i quan morir.


      Va escoltar com giraven les aspes de la nau. Com aterrava. Més records. S'apropà massa a la barana on eren tots formats. El van recriminar. Massa tard. Va saltar damunt l'hèlix. Si no ho aconseguia, estaria sol la resta de la seva vida. Si moria, moriria amb més companyia que mai.

      • RE: RE: Crònica d'una balena
        Josep Bonnín Segura | 14/06/2007 a les 01:13

        Sóc la balena que s'envia en Jonàs. Quina putada haver d'aparèixer així en un dels llibres històrics més importants diuen. La meva passada a la història fou un error monumental. Si teniu paciència i voleu que vos ho expliqui, em posaré per feines.
        Rondinava un segle que ni em record, nosaltres vivim i no contem el temps, tant se'ns fot. Bé, però aquesta rara espècie que vol fer el mateix que fan les altres, si em refereix a la que n'era en Jonàs, necessita, i tampoc sé perquè, mesurar-ho tot. Deu ser una de les tantes dèries que els ajuden a no sentir-se tan sols al univers.

        Nosaltres tenim el nostre propi llenguatge però com som més antigues que vosaltres, hem tingut temps d'aprendre el vostre. I trob que vos compliqueu massa.

        El vespre que formaria part de la vostre història, el mar roig tenia un color blau obscur, semblava de lapislàtzuli ja que els estels titil·laven .
        Un lleuger vent de gregal aixecava ones que anaven a rebentar contra els penya-segats i deixaven unes esteles d'escuma. Perdonau ja m'ha sortit la meva vena poètica. No puc fer de menys.
        Vos promet que si hagués sabut que era un home, no me l'hagués enviat en Jonàs. No em feia el pes. La carn humana no entre a la nostra dieta.
        Era una nit càlida i el botorn em tenia la neurona una mica enrellentida. Avançava lentament i sense preses malgrat tenia molta gana, però la mandra podia encara més. Guitava la superfície sense massa interès , per veure si trobava alguna cosa mengívola.

        Vaig fer un retruny i vaig esbufegar una mica d'aigua a pressió. Em sobtà veure com una cosa obscura es movia. Xapotejava. Ningú de la nostra espècie mou tant de remor. Vaig acostar-m'hi i obrint la boca pausadament i me'l vaig empassar, sense sabre que més tard l'hauria de tornar amollar: un miracle, digueren. Que va. Em va provocar un accés d'agrura i al tres dies ja no podia més i el vaig vomitar. Que vos sembla?
        Per cert, no tingueren ni el detall de posar el meu nom. A la mar tots tenim nom. Ara bé, si que posaren el nom d'aquella cosa fosca que em vaig enviar. Coses d'humans vaig pensar.
        Bé, em presento, em diuen:Manjonasi ; que en el nostre llenguatge equival a la menja profetes. Esper no haver-vos avorrit. Gràcies.



  • Enmig de la immensitat de l'oceà
    Carme Cabús | 14/06/2007 a les 08:00

    Havíem sortit de les costes de Panamà en un dia radiant i amb un mar de lapislàtzuli rumb a l'illa de Radoga, on anàvem a fer la missió més important de la nostra vida.
    Enrere quedaven els llargs treballs d'interpretació del mapa per part del Piotr i jo, i de les acurades precisions amb el sextant i la brúixola en el botorn de la cofurna del port de Chiriquí.
    De sobte, la tempesta ens va agafar absolutament desprevinguts. En un instant ens vam trobar sota una allau d'aigua que queia de l'esfondrament d'un cel espès i furibund.
    Sota aquella tromba indescriptible, el mar, com un animal embravit, feia bascular la barca en vertical i a cada vaivé érem a punt de bolcar. Els sotracs feien córrer estrepitosament de banda a banda els estris que havíem carregat a port.
    Un retruny a la proa va fer sortir el Piotr de la cabina a fi de protegir les eines amb les quals havíem de dur a terme la nostra missió. Anava lligat a la post com a mesura de protecció.
    El nervi del vent bufava tenaç mentre jo, xop i desesperat, intentava inútilment redreçar el timó. La barca semblava una baldufa enmig de la immensitat de l'oceà.
    Ben a prop sentia els renecs del Piotr mentre intentava fermar les eines a la barca, sense les quals el nostre viatge hauria debades.
    En el pic més arriscat de la situació, com per art de màgia, la tempesta va remetre, i uns rajos de sol diàfans van fondre ràpidament la foscor densa dels núvols. Vaig cridar en Piotr, però no vaig tenir cap resposta.
    La barca semblava ara una embarcació de lleure i avançava xiroia i sense rumb.
    Cridant el Piotr, vaig sortir a coberta, i aleshores la seva visió em va colpejar amb contundència: el seu cos jeia a terra, amb la boca plena d'escuma i una inflor mòrbida.
    Gairebé alhora vaig sentir el brogit neguitós d'una serp de mar en el terra inundat de la barca. Aquell era l'enemic més temible d'aquelles latituds.
    Vaig fer un bot, pres pel pànic, mentre comprenia per primer cop l'absurditat d'haver-nos embarcat cap a una illa perduda de l'Atlàntic a la recerca d'un tresor descrit segles enrere en un mapa.
    En aquell moment, l'única cosa per a mi certa era que el tresor amb què de debò comptava, la meva pròpia vida, tenia els segons comptats.


  • Mar endins. [Fora de concurs]
    donapenombra | 14/06/2007 a les 14:47

    Mar endins

    Els dies que l'escuma amanyaga dolçament l'arena, abans de finalitzar el sol el seu compte enrere, ell agafa la barca i, esquerdant l'aigua, enfila mar endins.
    Estar sol. Feina, família, pèrdues, traïcions, incerteses...: deixar-ho tot a terra ferma. Narcotitzar-se amb el blau lapislàtzuli del mar, deixar-se acaronar pel vent. Parlar amb ell mateix. Això és el què el salva. L'únic desig de veritat seu. La única hora del dia viscuda amb convicció. L'únic déu amb el qual creu.

    Aquesta tarda de botorn el cel retruny i el mar està de revolta. Avui també ha agafat la barca. Sap que si aconsegueix allunyar-se prou de la platja ja no caldrà tornar mai més. Està a punt d'aconseguir-ho.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: