Perdó (culpa)

Un relat de: L'home sense nom

El vell s'acosta a la noia, asseguda en un banc del parc.


-Perdona´m.
-Com diu?
-Necessito que em perdonis.

Ella se'l mira amb una barreja de perplexitat i desconfiança. És un home de més de 70 anys. Esprimatxat, amb els cabells de neu i els ulls aquàtics. Camina ben dret, malgrat l'edat, però les seves mans, de pianista, tremolen lleugerament. El que més la impressiona és l'expressió: d'angoixa pura. Com la d'algú que du un gran pes a sobre i necessita treure-se'l per damunt de totes les coses. La noia decideix que no és una amenaça i, més tranquil·la, contesta:

-Senyor, em sembla que em confon. No l'he de perdonar per res jo a vostè. No el conec. No m'ha fet pas cap mal.

L'home branda el cap amb desesperació. Se la mira amb tota la intensitat que li permeten els seus ulls blavíssims. Amb la veu calma, s'explica:

-No em queda ningú a qui demanar-li-ho. Tots s'han mort o han marxat... Però necessito el perdó, m'entens? No puc seguir vivint així. He fet coses terribles!

La noia, d'uns vint-i-cinc anys, moderadament bonica, amb un aire vagament intel·lectual, s'apuja les ulleres damunt del nas i examina l'home. Tan pulcre. Tan digne. I es pregunta què pot haver fet per necessitar ser perdonat tan desesperadament. Abans d'acceptar, fa un darrer intent.

-No creu que potser hauria de parlar amb un sacerdot, més que no pas amb mi?

L'home nega amb el cap. Una expressió de neguit li travessa els ulls.

-No em cal el perdó de Déu. És el dels homes el que necessito...
-I per què jo?

Ell mira al seu voltant i fa un gest ampli, abastant tot el parc desert.

La noia dubta si acceptar la responsabilitat que estan dipositant en les seves mans. Li sembla excessiva. Al final, la guanyen aquells ulls desesperats.

-D'acord. Segui i expliqui-m'ho tot. Intentaré ajudar-lo.

I el vell sospira alleugerit. Es deixa caure al banc i comença a parlar...

Comentaris

  • L'home sense nom[Ofensiu]
    Nina Abril | 24-03-2007 | Valoració: 10

    Hi ha confessions que no arriben mai. Però el que un no sap és que de vegades el que ha de dir, l'altre ja ho sap. I sense dir-li guarda silenci. Callat. Esperant, sempre esperant que sigui l'altre qui li ho expliqui. Per donar-li l'oportunitat de sincerar-se.

    Ho sap perquè el coneix. Perquè ho ha intuït.

    De vegades no és el fet de mentir, sinó de no dir les coses, per mi, és el mateix. No comunicar-te amb una persona és sentenciar la relació.


    Tot i que ja el vaig llegir quan el vas penjar, no ha estat fins ara que te'l comento. Bon relat. Escrius molt bé, com sempre.

  • i comença a parlar...[Ofensiu]
    neret | 27-01-2007

    i ens quedem amb les ganes de saber quina és la culpa que arrossega, després d'haver-nos enganxat a la pantalla. Ens has portat molt bé fins al punt culminant, molt ben ambientat i molt ben explicat... però no em puc resistir a pensar si hauries trobat un desenllaç que estigués a l'alçada d'aquest inici tan prometedor...

    tot un repte, no?

    per ser una mica tiquismiquis... el 70 en números no m'hi agrada gaire, trobo que seria més adient posar-lo en lletres.

    Ah, i sobre el que em comentaves dels cafès i el Damià... crec que tens raó. Quan vaig plantejar-me la història, no volia caure en el tòpic més evident, i per això vaig fugir del Barça-Espanyol. L'afeccionat al Betis més forofo que conec es diu Oriol, però clar, té la meva edat. Un senyor de l'edat del Damià... potser ja és més difícil de creure...

  • ginebre | 25-01-2007

    Aconsegueixes un suspens durant la conversa que es fa molt emocionant. En poques línies descrius els personatges i la situació i per un moment hi ha l'estona vacil.lant, que no sabem com respondrà la noia i si la comunicació s'establirà o no. Al final l'alleujament del final feliç!!
    Gràcies!

  • transmets el sentiment de culpa[Ofensiu]
    gypsy | 25-01-2007

    i l'angoixa que sempre l'acompanya.
    De vegades em de carregar amb culpes de coses que hem fet i han provocat dolor en els altres. Dolor que potser mai no obliden.
    La culpa es porta a les espatlles, s'arrossega per sempre i fins i tot, arriba un moment estrany, que saps que ningú no t'entendrà i ja ni tan sols vols intentar justificar els teus actes. I quan les mirades t'acusen, només pots respondre amb silencis.

    Copses molt bé aquesta emoció descontrolada i destructiva que ens aparta de la pròpia autoestima i del amor cap al nostre ésser.

    petons, Clint!

    M'ha deixat una mica K.O, el teu relat, no he estat massa crítica, m'ha pogut l'emoció d'allò que m'has transmès.

    gypsy

    PD: hi ha passatges sencers que m'encanten, "...amb els ulls blavíssims.."

  • La necessitat[Ofensiu]
    | 11-01-2007

    de que algú ens espolsi de sobre tots els remordiments, algú, sigui qui sigui. Algú que ens digui: sí... entenc perquè ho vas fer, en les teves circumstàncies, era difícil fer-ho d'una altra manera... o ni tan sols això, sinó només algú que sàpiga que ens en penedim, que si tornéssim a viure-ho, de ben segur que procediríem d'una altra manera...

    Molt bo, ben portat, i també original, i captivador.

    Salut!

    Dan

  • Molt bo![Ofensiu]
    phoebe | 05-01-2007 | Valoració: 10

    Està molt bé! Simple i tant profund alhora. M'ha agradat molt!

  • La mesura ideal[Ofensiu]
    Frèdia | 30-12-2006

    Ens has tingut molt temps esperant-te com a la pluja, home sense nom, per sort t'has decidit a tornar amb un relat d'una gran bellesa formal, difícil de superar. Si em permets, només m'hi grinyola una coseta. Aquest "sacerdot" que hi surt, el podries haver canviat per una paraula més genuïna com capellà. Però al marge d'això, trobo que el relat té la mesura ideal d'intriga, de tensió narrativa, d'adequació descripció/diàleg, de caracterització dels personatges. El final és just el que el lector espera. És com a les pel·lícules, saps que el noi es quedarà amb la noia però esperes el petó que ho corrobori. Aquí el petó final resulta d'un gran alleugeriment per al protagonista i molt commovedor per al lector. El contingut està tan cenyit a la perfecció formal que ens transmet amb nitidesa el sentiment d'angoixa del vell i el de la noia. El de l'home perquè necessita confessar i el de la noia perquè no sap com rebutjar una situació tan delicada. Ningú vol ser jutge de ningú i menys si tem que allò que poden confessar-li sigui dur de pair. Molt ben trobat el tema i molt bona la posada en escena.
    Un relat excel·lent es miri com es miri. Si no el puntuo, és perquè ja he deixat de creure que les puntuacions siguin significatives.
    Et desitjo un bon any 2007. També desitjo que pengis relats més sovint, ja que comentar-los és tot un plaer.
    Una abraçada,
    Fredia

  • un 10[Ofensiu]
    peres | 30-12-2006 | Valoració: 10

    per la història, perquè té molt de trellat. Em sembla molt important saber demanar perdó: és la primera cosa que hauríem d'aprendre de menuts, demanar perdó. La segona cosa que hauríem d'aprendre és perdonar.

    Un altre 10 perquè l'angoixa del protagonista i la confusió de la coprotagonista estan molt ben explicades, i breument.

    I encara un altre 10 per la foto de Clint Eastwood que avui tens sota el teu nom.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de L'home sense nom

L'home sense nom

6 Relats

46 Comentaris

11101 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Si no tinc nom... com puc tenir historia?