Hi ha una creadora de continguts que vol contactar amb tu, si t'interessa cedir-li els drets d'aquest relat que et comento, em dius alguna cosa.
Et deixo la seva pàgina, per si la vols visitar.
www.repaper.cat

Si vols el seu correu, m'escrius al meu (el tinc al perfil) i te'l paso.
Una abraçada, Raquel!


Ferran

M'agraden les patates al vapor, més que no pas les bullides. I sí, el potser número 5 és la resposta correcta.

Per la part que em toca, he sigut el conductor del concurs de microrelats els últims cinc anys, i de tant en tant paso per validar els relats i esborrar boots estrangers.
No hem moderat mai la pàgina, però sí que hem esborrat comentaris una mica fora de to, i hem eliminat perfils que no publiquen en català, l'única moderació que fem és aquesta, personatges que escriuen en castellà ( o d'altres idiomes), en una pàgina que demana Relats en Català, no els validem, i hem recomanat a qui valida ara més assíduament, que facin el mateix. Més enllà d'una anotació casual, una referència que superi una frase, no publiquem res en altres llengües.

Dit això, et reitero el meu agraïment, i ja et dic que la resta de companys que hem dirigit l'ARC els últims anys també t'estan agraïts pel teu reconeixment.

Apa, siau

Gràcies per tots aquests anys que ens has tocat el voraviu, Fidel. Crec entendre a qui dediques el teu poema i, et felicito fill.

I em sembla que és ben cert, saber la veritat, moltes vegades, sols ens crea desconcert i temença. I tots aquells que t'han volgut cercar una altra realitat, a banda de la teva existència real, en el teu poble del ripollès, han jugat al joc que tu els vas proposar. Vas imitar molt bé algunes de les maneres de ser d'alguns relataires, i ho vas fer de conya. Et felicito, per la part que em toca.

El teu secret marxa encara amb el dubte, i en ell viurem tots.

Allà on visquis, si ets viu, espera'ns, que ja venim.
Si pogués t'abraçava!

Ferran

Bé, no esperava trobar-te per aquí, i potser n'havíem parlat, però ara no ho recordo. Jo vull una mica d'aquesta marihuana que fuma el teu Ferran, de patòloga ja fa la meva dona, que no és forense, ni és el mateix, però algun cop ha d'assistir a autopsies.
M'agrada l'altra cara del mirall que descrius en el teu relat, i aquest final poca solta que imprimeix un somriure tanoca, com el del Ferran segurament.

No et canviïs la foto del perfil, tot i que ara no es pot canviar, si la treus es perd. Si no la canvies, quan t'afaitis la barba et sabré reconèixer.

Ens veiem aviat, informàtic encara.

Ferran

El dia s’ha llevat clar i el cel és d’un blau intens. I tornaràs a ser digne de la teva taula rodona.

Al cel sia la teva lírica, Maria, la qui vas ser la nostra Gessamí Blau.

Et trobarem a faltar!

ACS

Aquesta és la imatge principal d'aquest bell poema teu. La imatge que a mi se m'ofereix, i que de moltes maneres, comparteixo, malgrat que no tingui el do d'expressió que tu tens, el meu és diferent ;-)

Gràcies per compartir-nos els teus escrits.

Ferran

I per la part que em toca, moltes gràcies pel teu relat.

Si no ets finalista, et proposo per fer l'epíleg del recull, que també serà l'epíleg del concurs, fins a aquest any. Qui sap si algú ens farà un relleu amb dignitat i voldrà seguir, de zero o amb el número quinze a l'enunciat. Els qui ara hi som, pleguem.

Gràcies, El Notari!

Ferran

Espero que aquest poema amb aires de comiat sols sigui un poema més.
Fes bondat i millora't.

I aquest, donada també la seva brevetat, és un microrelat absurd que no dona tantes informacions com l'anterior, i pel meu entendre, és més un bon exemple de microrelat que no pas l'altre, i no tenint en compte la llargada, ja que tots dos són microrelats.
Quin és més efectiu, això ja és cosa per discutir.

No, aquest relat no és un assaig. Sols que parem una mica d'atenció, veurem que no està fent un discurs seriós sobre un tema transcendental per la lectora o el lector «seriós», juga amb la nostra manera de veure les coses i ho fa amb un discurs, que podríem anomenar; poca-solta. I el final del relat és realment una poca-soltada, la bola, mal que sigui o no de ferro, l'aguanta una figura de fusta, que en principi i si les coses no es torcen, no senten el pes de les coses. Els temps ens dirà si ara ens equivoquem. I no sé si cal dir, que en certa manera, el meu comentari no és un assaig, és part d'un relat poca-solta, que podem titllar literàriament d'absurd, tot i que dugui informació seriosa que cal destriar del relat absurd.

A escala literària, diria que això és un micro assaig, modalitat encara per classificar. I dins d'aquest escrit, hi has afegit un petit microrelat, a manera d'explicació d'allò que ens estàs dient. El cos principal narratiu no ens l'estàs transmetent d'una manera fantàstica o com una narració ficcionada. I si realment fas un relat absurd, que també podria ser, aleshores no és exactament com caldria presentar-lo, li falta el sentit de la meravella, un canvi de paradigma narratiu.
Diria que estàs a un pas de dos mons narratius, i que no en practiques cap dels dos, d'una manera prou convincent, ja que en un assaig, al final sempre fan falta relacionar les fonts del treball que ens presentes.
I ja per acabar, si parléssim de mons diegètics, el petit relat és en un altre nivell de diègesis, diferent de la narració principal.

Bon dia tingui!

Curt i saborós, com el bon cafè (diuen).

Ben retornat a la pàgina!

Per acostar-nos la vetllada en què el Toni va estar per les teves terres d'ultramar, així ens hem sentit més de prop aquell moment.

Ferran