I aquest, donada també la seva brevetat, és un microrelat absurd que no dona tantes informacions com l'anterior, i pel meu entendre, és més un bon exemple de microrelat que no pas l'altre, i no tenint en compte la llargada, ja que tots dos són microrelats.
Quin és més efectiu, això ja és cosa per discutir.

No, aquest relat no és un assaig. Sols que parem una mica d'atenció, veurem que no està fent un discurs seriós sobre un tema transcendental per la lectora o el lector «seriós», juga amb la nostra manera de veure les coses i ho fa amb un discurs, que podríem anomenar; poca-solta. I el final del relat és realment una poca-soltada, la bola, mal que sigui o no de ferro, l'aguanta una figura de fusta, que en principi i si les coses no es torcen, no senten el pes de les coses. Els temps ens dirà si ara ens equivoquem. I no sé si cal dir, que en certa manera, el meu comentari no és un assaig, és part d'un relat poca-solta, que podem titllar literàriament d'absurd, tot i que dugui informació seriosa que cal destriar del relat absurd.

A escala literària, diria que això és un micro assaig, modalitat encara per classificar. I dins d'aquest escrit, hi has afegit un petit microrelat, a manera d'explicació d'allò que ens estàs dient. El cos principal narratiu no ens l'estàs transmetent d'una manera fantàstica o com una narració ficcionada. I si realment fas un relat absurd, que també podria ser, aleshores no és exactament com caldria presentar-lo, li falta el sentit de la meravella, un canvi de paradigma narratiu.
Diria que estàs a un pas de dos mons narratius, i que no en practiques cap dels dos, d'una manera prou convincent, ja que en un assaig, al final sempre fan falta relacionar les fonts del treball que ens presentes.
I ja per acabar, si parléssim de mons diegètics, el petit relat és en un altre nivell de diègesis, diferent de la narració principal.

Bon dia tingui!

Curt i saborós, com el bon cafè (diuen).

Ben retornat a la pàgina!

Per acostar-nos la vetllada en què el Toni va estar per les teves terres d'ultramar, així ens hem sentit més de prop aquell moment.

Ferran

I els policies fan allò que se'ls mana. Deslligar la seva vida personal de la laboral és una tasca molt complexa, ho dic amb coneixement, tinc un familiar policia i les diversitats d'opinió solen ser recurrents. Així i tot, no ens cal arribar a les mans, la mala llet és sols pels desconeguts, imagino, si el teu protagonista és client habitual del forn, i el policia és familiar de la noia que despatxa, potser és ella qui els ha telefonat perquè passin per allà. Mala peça en el teler aquest tema.
Observar-los és una bona manera que no utilitzin mesures extremes amb aquells pobres desconeguts, que ves tu a saber si eren delinqüents, o no. Els pigments poden dur a errors evitables amb una mica de mà dreta. I sempre serà millor no enfadar a ningú que dugui cap mena d'arma al cinyell, si no tens com defensar-te. De la fornera, si s'enfada seria el seu problema, pobreta, en el fons segur que estàveu d'acord amb allò dels de dalt.

Sembla que vols posar al seu lloc aquella joventut perduda, i ens el fons busques un pacte de no-agressió. Somies la teva joventut, la vivim cada nit entre llençols i en els nostres somnis, on mai solem ser prou adults, si el cor ens és prou jove.

No cal lluitar contra la vellesa, sempre arriba, però no podem permetre que ens robi cap dia de joventut, ni que passin vuitanta o noranta anys, fins a la mort!

Bell poema magalo!

Ferran

Un bon ventilador de sostre refresca les nits, silenciós i agradable, el pots programar perquè s'aturi quan dorms i, per cert, el teu protagonista si dorm amb eslips, li aconsellaria una visita a l'uròleg. Estic segur que li recomana no dormir amb res que et tingui sota pressió els testicles, millor dormir en pilota picada, posats a fer, més saludable per l'organisme. Això imaginant que no és cap dona, ja que a les dones no els afecta igual dormir amb eslips. M'ha sobtat que dormis amb ulleres posades, pel fet que ho esmentes tot seguit dels llençols, si no és així, a aquesta anècdota li falta context per situar-nos, però ben trobada aquesta sensació d'angoixa per la calor. Tot passa!
Sota la dutxa s'hi viu tan bé!!

Vaig estar fa poc al Perú, i també vaig pujar al Wayna Pichu, no sé si ho he escrit bé, però és aquella punxa que està al costat de les restes de la ciutadella. Quan hi vaig anar havies de demanar hora pujar-hi, quan treies el tiquet per accedir al parc del Machu Pichu.
És impressionant la vista des d'allí.
I volia dir el mateix que el company "aleshores", que arriba un moment que et preguntes "Què estic fent aquí?" Però quan ets a dalt, entens que tot té un preu. Felicitats per la teva excursió, jo em vaig quedar a pocs metres dels cinc mil, i allí ja em faltava aire, i caminava arrossegant els peus. Una experiència genial, així i tot, que no voldria repetir.

Ben redactat, s'entén i flueix, fàcil de llegir amb una prosa sense estirabots ni paraules en excés de cultismes. Escriure fàcil no és tan fàcil i tu ho fas fàcil. Crec que el teu relat és una bona tria de finalista, el jurat t'ha premiat ben merescudament.
Enhorabona, Carme. Ara per a la final!
Sort!

Ens aferrem a les coses, i a les persones, i segons el teu bell poema, les coses també se'ns aferren a nosaltres.
M'agrada aquesta tendra poesia, aquest record a la persona estimada que ja no hi és. I com en una detallada i senzilla pinzellada ens descrius el dia a dia dels vius, quan ho som, i com es noten els espais desocupats, quan ja no hi som, tant, que fins als més petits detalls quotidians ens enyoren.

Molt bonic, tendra i arriba al cor sense fer escarafalls.

Veient el teu comentari en el fòrum, encara m'ha agradat més el teu relat.
Hauries de començar a fer un recull i portar-lo a una editorial, com "Témenos", per exemple, on algun relataire té obra publicada.

Et felicito, gent com tu no guanya premis, guanya admiradors silenciosos, així que potser els has de despertar i fer-los parlar.

Endavant les atxes!


Ferran

Ara, llegint aquest relat, entenc que tu ja sabies alguna cosa, t’acomiades en les darreres paraules, esmentant el més enllà del teu relat.

Un relat on ens descrius el teu paradís ideal, dels colors, aromes, sabors que ens envolten i aquells que més t’agraden.

Avui hi som, aquí, escrivint.
Demà som un somni, l’empenta pels novells, el record dels amics.

Bon viatge Pilar, et recordem, i dona records a qui abans que tu, van fer el mateix camí.


Ferran

Relat rebut correctament, entra a concurs.
Gràcies per participar.

També hem rebut les teves dades personals, tot en ordre.

Comissió XII Concurs ARC de microrelats

Potser no és la millor foto que li van fer, però és ell.
Un poema que dignifica una persona humana, amb gran sensibilitat, a qui tu has dedicat unes belles paraules. M’agrada el poema i les teves paraules. Un poema no ha d’agradar a tothom, i aquestes paraules no han de ser diferents d’altres poemes, però el que sí que fan és arribar al cor, el de tots els qui el coneixíem, i als d’aquells que no han pogut arribar a conèixer-lo.

Comparteixo aquí l’enllaç a la pàgina de reversos, d’on he tret la foto, perquè aquells qui no el van arribar a conèixer, tinguin un petit referent, i memòria compartida.

Gràcies pel poema.