I de les que no cal que em responguis en el teu relat, ja que no hi tornaré per llegir-la.

Has utilitzat el corrector?

Si la resposta és: Sí, ja no cal seguir amb una segona pregunta, si has respost SÍ, has utilitzat la IA.

Em sap greu, però els correctors d'estil utilitzen IA

Bé, hi ha una segona qüestió que pot ser que abasti a la resta de relataires. Has pensat que amb aquest afegit al títol estàs, ni que sigui d'una manera indirecta o no volguda, estàs indicant que la resta de relats i poemes que es pengen sí que estan fets amb IA? I que qui no faci com tu està utilitzant la IA.

D'una manera simple i sincera, qui l'utilitza és qui hauria d'explicitar en el títol que ha fet servir aquesta eina, com va fer el en fòrum l'altra dia el relataire tamarro. Els qui no la fem servir, no ens cal anar pel món dient allò que no fem, més aviat hem 'anar dient allò que sí que fem.

És una opinió, amb la qual pots fer allò que millor creguis, però la teva posició en indicar en el títol que no està fet amb IA opino que denigra a la resta de relataires que tampoc ho fan servir.

I és més, que no es faci servir és allò que tots esperem, indicar-ho em sembla una pedanteria innecesaria, i "oju!" no et dic que tu ho siguis, dic que el fet d'indicar-ho sí que ho és.

Bé, si vols més sermons fes un xiulet, sempre estic a punt ;-)

No voldria dur la contrària a ningú. I potser ho faré.

Fas un bon dibuix d'un moment històric del segle passat, que per la seva aparatosa utilització de l'extermini va ser molt grollera als ulls dels qui ignoraven aquell assassinat menyspreable (alguns no ho van voler veure abans de fer-se públiques les imatges de l'alliberament d'aquells camps de concentració). No importa el nombre, ni la manera d'aconseguir els resultats, ni estar al mig és un eximent pel qual calgui canviar el nom a un assassinat massiu.

Qui mata és un criminal, la proporció de morts no importa. Genocidi és una paraula prescindible, assassí ho serà sempre, guanyi qui guanyi.

Els humans algun dia sabran seure a parlar, però abans haurà de venir una catàstrofe (natural potser) que s'endugui a la meitat de la població mundial, o més, per què els que quedin vegin que cal seure a parlar.

I malgrat les teves imatges, ben descrites, encara hauries pogut ser més feridor.

Bon relat.

Hi ha una creadora de continguts que vol contactar amb tu, si t'interessa cedir-li els drets d'aquest relat que et comento, em dius alguna cosa.
Et deixo la seva pàgina, per si la vols visitar.
www.repaper.cat

Si vols el seu correu, m'escrius al meu (el tinc al perfil) i te'l paso.
Una abraçada, Raquel!


Ferran

Per la part que em toca, he sigut el conductor del concurs de microrelats els últims cinc anys, i de tant en tant paso per validar els relats i esborrar boots estrangers.
No hem moderat mai la pàgina, però sí que hem esborrat comentaris una mica fora de to, i hem eliminat perfils que no publiquen en català, l'única moderació que fem és aquesta, personatges que escriuen en castellà ( o d'altres idiomes), en una pàgina que demana Relats en Català, no els validem, i hem recomanat a qui valida ara més assíduament, que facin el mateix. Més enllà d'una anotació casual, una referència que superi una frase, no publiquem res en altres llengües.

Dit això, et reitero el meu agraïment, i ja et dic que la resta de companys que hem dirigit l'ARC els últims anys també t'estan agraïts pel teu reconeixment.

Apa, siau

Gràcies per tots aquests anys que ens has tocat el voraviu, Fidel. Crec entendre a qui dediques el teu poema i, et felicito fill.

I em sembla que és ben cert, saber la veritat, moltes vegades, sols ens crea desconcert i temença. I tots aquells que t'han volgut cercar una altra realitat, a banda de la teva existència real, en el teu poble del ripollès, han jugat al joc que tu els vas proposar. Vas imitar molt bé algunes de les maneres de ser d'alguns relataires, i ho vas fer de conya. Et felicito, per la part que em toca.

El teu secret marxa encara amb el dubte, i en ell viurem tots.

Allà on visquis, si ets viu, espera'ns, que ja venim.
Si pogués t'abraçava!

Ferran

Bé, no esperava trobar-te per aquí, i potser n'havíem parlat, però ara no ho recordo. Jo vull una mica d'aquesta marihuana que fuma el teu Ferran, de patòloga ja fa la meva dona, que no és forense, ni és el mateix, però algun cop ha d'assistir a autopsies.
M'agrada l'altra cara del mirall que descrius en el teu relat, i aquest final poca solta que imprimeix un somriure tanoca, com el del Ferran segurament.

No et canviïs la foto del perfil, tot i que ara no es pot canviar, si la treus es perd. Si no la canvies, quan t'afaitis la barba et sabré reconèixer.

Ens veiem aviat, informàtic encara.

Ferran

El dia s’ha llevat clar i el cel és d’un blau intens. I tornaràs a ser digne de la teva taula rodona.

Al cel sia la teva lírica, Maria, la qui vas ser la nostra Gessamí Blau.

Et trobarem a faltar!

ACS

Aquesta és la imatge principal d'aquest bell poema teu. La imatge que a mi se m'ofereix, i que de moltes maneres, comparteixo, malgrat que no tingui el do d'expressió que tu tens, el meu és diferent ;-)

Gràcies per compartir-nos els teus escrits.

Ferran

I per la part que em toca, moltes gràcies pel teu relat.

Si no ets finalista, et proposo per fer l'epíleg del recull, que també serà l'epíleg del concurs, fins a aquest any. Qui sap si algú ens farà un relleu amb dignitat i voldrà seguir, de zero o amb el número quinze a l'enunciat. Els qui ara hi som, pleguem.

Gràcies, El Notari!

Ferran

Espero que aquest poema amb aires de comiat sols sigui un poema més.
Fes bondat i millora't.

I aquest, donada també la seva brevetat, és un microrelat absurd que no dona tantes informacions com l'anterior, i pel meu entendre, és més un bon exemple de microrelat que no pas l'altre, i no tenint en compte la llargada, ja que tots dos són microrelats.
Quin és més efectiu, això ja és cosa per discutir.

No, aquest relat no és un assaig. Sols que parem una mica d'atenció, veurem que no està fent un discurs seriós sobre un tema transcendental per la lectora o el lector «seriós», juga amb la nostra manera de veure les coses i ho fa amb un discurs, que podríem anomenar; poca-solta. I el final del relat és realment una poca-soltada, la bola, mal que sigui o no de ferro, l'aguanta una figura de fusta, que en principi i si les coses no es torcen, no senten el pes de les coses. Els temps ens dirà si ara ens equivoquem. I no sé si cal dir, que en certa manera, el meu comentari no és un assaig, és part d'un relat poca-solta, que podem titllar literàriament d'absurd, tot i que dugui informació seriosa que cal destriar del relat absurd.

A escala literària, diria que això és un micro assaig, modalitat encara per classificar. I dins d'aquest escrit, hi has afegit un petit microrelat, a manera d'explicació d'allò que ens estàs dient. El cos principal narratiu no ens l'estàs transmetent d'una manera fantàstica o com una narració ficcionada. I si realment fas un relat absurd, que també podria ser, aleshores no és exactament com caldria presentar-lo, li falta el sentit de la meravella, un canvi de paradigma narratiu.
Diria que estàs a un pas de dos mons narratius, i que no en practiques cap dels dos, d'una manera prou convincent, ja que en un assaig, al final sempre fan falta relacionar les fonts del treball que ens presentes.
I ja per acabar, si parléssim de mons diegètics, el petit relat és en un altre nivell de diègesis, diferent de la narració principal.

Bon dia tingui!

Curt i saborós, com el bon cafè (diuen).

Ben retornat a la pàgina!