Arribar al cim

Jo a lo més alt que he pujat ha estat al Denali o monte McKinley que és la muntanya més alta d'Amèrica del nord, en territori d'Alaska, amb una altitud de 6190 m s, ep!, però en helicòpter. Però he de dir-te que a mi personalment m'atreu la planúria, les zones vora mar o portuàries on hi trobo la meva font d'inspiració amarada de sensualisme, el contacte humà frec s frec. Llegint el teu relat he copsat la teva passió per les alçades, el reencontré amb tu mateix, àdhuc unes pinzellades d'espiritualitat...Em refereixo en la que l'home és fon amb la natura, la més abrupte. Un text que m'ha fet participar en la teva experiència des del sorra-moll d'aquest fredós diumenge d'hivern. Enhorabona per haver fet el cim literari...Nil

Tens raó.
Agraeixo la teva observació. Ho tindré present.
Salutacions,

T'has quedat al cim?
Perdona, potser tens un bon motiu per no aparèixer enlloc des de fa temps!
O hi ets amb un altre àlies?

Amb molta cordialitat!

Inspirat Relat, Fidel, Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al Relat sobre els SENTIMENTS.
Bon estiu. Salutacions.

Jo no he anat a Perú i mai he pujat cap d'aquest cims, però si que conec la sensació de gaudir de les muntanyes i del cel obert pujant algun cim de menys alçada.

Ben relatat i ben explicades les teves sensacions.

Sembla que marxes de vacances...Bon estiu!!!

Vaig estar fa poc al Perú, i també vaig pujar al Wayna Pichu, no sé si ho he escrit bé, però és aquella punxa que està al costat de les restes de la ciutadella. Quan hi vaig anar havies de demanar hora pujar-hi, quan treies el tiquet per accedir al parc del Machu Pichu.
És impressionant la vista des d'allí.
I volia dir el mateix que el company "aleshores", que arriba un moment que et preguntes "Què estic fent aquí?" Però quan ets a dalt, entens que tot té un preu. Felicitats per la teva excursió, jo em vaig quedar a pocs metres dels cinc mil, i allí ja em faltava aire, i caminava arrossegant els peus. Una experiència genial, així i tot, que no voldria repetir.

Tot el que t'han aportat aquests cims és molt més que un repte físic. La calma, el silenci, l'introspecció, la plenitud... Un relat que no m'ha deixat gens indiferent i molt ric en paraules i accions.

Fins avui no t'havía conegut , i ho he fet gràcies al teu animador comentari en un del meus relats poètics .Cada cosa al seu lloc. No sé si n'has llegit algún més dels meus relats . És cert que fa molt poquet que escric, però sempre he tingut aquest cuquet dins meu i ara que tinc temps m'hi he posat, potser per compartir i apendre dels que ja porteu molt temps escrivint , simplement m'ho passo bé i gaudèixo molt, aquesta és la meva finalitat. Podia haver començat abans? No ho sé, crec que les coses tenen el seu moment i arriben quan han d'arribar.

Mil gràcies pel teu comentari !!! Et seguiré llegint

Rosa

Hi ha un moment en què et preguntes qui t’ha manat pujar aquesta paratge o muntanya, però s’oblida ràpid quan ets dalt, i pots veure el llom els ocells, vull dir des de sobre.

Molt maco aquest relat.
Llegit el teu escrit al meu Relat.
Salutacions.

Vas fer el cim, i pel què sembla no es l'únic que vas aconseguir...
És clar que és veritat que les "grandeses" que vivim ens fan relativitzar, però la meva "grandesa" (en anys viscuts, no pas de fets) m'ha ensenyat que la vida està feta de tot: gran i petit, important i fútil, generós i mesquí, alegries i plors, presències i absències... No cal seguir, oi? I tot compta perquè som el resultat de tot plegat...

Molt sincerament, amb total cordialitat