Arribar al cim

Un relat de: Fidel Català
Vaig arribar al cim!

Em va costar, l'oxigen era escadusser a aquelles alçades, i qui no ha superat els tres mil metres, no et té ni idea. Aquells qui viuen sempre a tocar del riu i es pensen que ho saben tot, no entenen què és arribar al cim d'una muntanya.

Gaudíem del parc nacional de Huascarán, no recordo el nom del cim que vam pujar, no era el més alt, però per a mi, era el més fàcil de pujar, per què és important saber on estan els teus límits.
Em vaig treure l'ampolla d'aire per respirar aquell escàs oxigen que m'envoltava, i tot seguit vaig recuperar el respirador. Tampoc cal tornar-se boig, un desmai a segons quines alçades pot ser perillós.

L'esgarip d'un còndor ens va saludar. Aquella bèstia, tot aprofitant els corrents d'aire que l'envoltaven, ens marcava el seu territori, allò era casa seva. Era hora de tornar, sols a aquell senyor dels aires vaig retre homenatge, xalant d'una sana enveja, per la seva gràcia en el vol.

De totes maneres, a sis mil metres i una mica més, la vista és inexplicable, és la vellesa en estat pur, on el silenci és aclaparador.
I molts cops, a casa, enyorava el silenci.
Sols en aquella solitud, i amb la companyia de tres fidels amics amb qui vaig pujar. És aleshores que ho entens, no et calen artificis, que la teva petitesa no té res a veure amb el fet que escriguis amb lletres negres o tombades. Aquí dalt no et calen comentaris, és preferible el silenci.

Els amics van seguir el viatge fins a Xile, jo ja duia un més d'aclimatació, i no podia allargar més l'estada. Però de retorn encara vaig aturar-me al Machu-Pikchu, 'muntanya vella', i vaig pujar al turó del Wayna Picchu com si fos un passeig. Tot encantador. I l'encís ningú me l'esborrarà mai de la retina, això sí que són coses que paga la pena viure, i reviure. I no fantasies animades per un orgull malaltís, amics.

Que la teva suposada gran mestria no t'amagui cap realitat banal del teu ésser. Crear-se realitats paral·leles és poc saludable, si te'ls creus reals. Per què fins i tot a sis mil metres, has de tocar de peus a terra per tornar a veure el teu gran riu, o viure la teva gran estupidesa dilatada.

Vaig voltar el món, però no vaig tornar al Born, fins que la colla de grimpadors no vam quedar en un menut restaurant del passeig, per fer un àpat en honor dels grans cims que ens van acollir als Andes.


Perú, 2012

Comentaris

  • fer el cim[Ofensiu]
    Atlantis | 21-06-2022

    Jo no he anat a Perú i mai he pujat cap d'aquest cims, però si que conec la sensació de gaudir de les muntanyes i del cel obert pujant algun cim de menys alçada.

    Ben relatat i ben explicades les teves sensacions.

    Sembla que marxes de vacances...Bon estiu!!!

  • Pujar cims[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 21-06-2022

    Vaig estar fa poc al Perú, i també vaig pujar al Wayna Pichu, no sé si ho he escrit bé, però és aquella punxa que està al costat de les restes de la ciutadella. Quan hi vaig anar havies de demanar hora pujar-hi, quan treies el tiquet per accedir al parc del Machu Pichu.
    És impressionant la vista des d'allí.
    I volia dir el mateix que el company "aleshores", que arriba un moment que et preguntes "Què estic fent aquí?" Però quan ets a dalt, entens que tot té un preu. Felicitats per la teva excursió, jo em vaig quedar a pocs metres dels cinc mil, i allí ja em faltava aire, i caminava arrossegant els peus. Una experiència genial, així i tot, que no voldria repetir.

  • Més que un cim[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 20-06-2022

    Tot el que t'han aportat aquests cims és molt més que un repte físic. La calma, el silenci, l'introspecció, la plenitud... Un relat que no m'ha deixat gens indiferent i molt ric en paraules i accions.

    Fins avui no t'havía conegut , i ho he fet gràcies al teu animador comentari en un del meus relats poètics .Cada cosa al seu lloc. No sé si n'has llegit algún més dels meus relats . És cert que fa molt poquet que escric, però sempre he tingut aquest cuquet dins meu i ara que tinc temps m'hi he posat, potser per compartir i apendre dels que ja porteu molt temps escrivint , simplement m'ho passo bé i gaudèixo molt, aquesta és la meva finalitat. Podia haver començat abans? No ho sé, crec que les coses tenen el seu moment i arriben quan han d'arribar.

    Mil gràcies pel teu comentari !!! Et seguiré llegint

    Rosa

  • Des de dalt estant[Ofensiu]
    aleshores | 20-06-2022

    Hi ha un moment en què et preguntes qui t’ha manat pujar aquesta paratge o muntanya, però s’oblida ràpid quan ets dalt, i pots veure el llom els ocells, vull dir des de sobre.

  • Cim preciós [Ofensiu]
    Joan G. Pons | 20-06-2022 | Valoració: 8

    Molt maco aquest relat.
    Llegit el teu escrit al meu Relat.
    Salutacions.

  • Enhorabona![Ofensiu]
    Prou bé | 19-06-2022

    Vas fer el cim, i pel què sembla no es l'únic que vas aconseguir...
    És clar que és veritat que les "grandeses" que vivim ens fan relativitzar, però la meva "grandesa" (en anys viscuts, no pas de fets) m'ha ensenyat que la vida està feta de tot: gran i petit, important i fútil, generós i mesquí, alegries i plors, presències i absències... No cal seguir, oi? I tot compta perquè som el resultat de tot plegat...

    Molt sincerament, amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Fidel Català

Fidel Català

11 Relats

69 Comentaris

9172 Lectures

Valoració de l'autor: 9.16

Biografia:


Ser dimoniet no és cap constant,
tanmateix, se'm fa natural,
la pena és voler ser dimoni infernal
per plantar-li cara al trapella, atacant
sense ser conscient d'estar protestant
com un animal...
cosa que potser no cal.
Si vols pots jugar-hi, això no obstant,
pots enfadar-te replicant,
però... jugant,
sense fer-nos mal.