Entre el cel i l'infern

Entre el cel i l'infern

«No et tornaré a fallar, t’ho juro».
Començo com vaig acabar la meva carta anterior, on et demanava perdó pels esdeveniments d’aquella revetlla. La teva resposta escadussera feia entendre que no em serà fàcil aconseguir-ho, però ho vull. Estic en el convenciment que la nostra relació pot tirar endavant. Vull ser part de la teva vida, i compartir la meva espatlla amb tu, quan busquis suport, o quan vulguis sufocar les teves rialles.

En vam parlar aquell vespre, ni que fos mig de broma, bevent-nos unes cerveses al bar de la penya. Va ser abans del ball de nit a l’envelat, te’n recordes? Entre birres vaig entendre que alguna cosa molt forta ens unia. I més tard t’ho vaig llegir en els ulls, abans d’aquell fatídic final de festa.

Estàvem a un pas de consolidar la nostra relació. A un pas del cel, per primera vegada a la meva vida. No era cap joc, com reien els de la colla. Sé que ho volíem ambdós, i podríem haver-ho segellat, sols ens faltava un petó que ja s’aproximava i creixia en la vehemència. Creus que hagués escrit aquesta nova carta, a correcuita i irregular, si cregués que el teu cor no batega com el meu?, al mateix ritme enamorat?

Si en aquell últim ball no s’hagués ficat en mig la teva cosina Cris —per enviar-nos a l’infern—, ara tot seria diferent. Ens va separar amb paraules obscenes i fora de lloc. Pura enveja de la nostra felicitat, tan evident.

El nostre futur en comú no es pot deixar perdre per una actitud inesperada en la qual no vaig saber reaccionar. Sols més tard vaig comprendre que el meu astorament havia sigut imperdonable. Em vaig sentir avergonyit per no haver lluitat amb força i seny per la nostra incipient relació, mentre veia com se t’enduien lluny de mi. Ja et perdia de vista, quan vaig copsar el teu astorament, en els mateixos ulls que poc abans em demanaven una major intimitat, no tan sols ballar, quan teníem els nostres cossos enganxats.

T’estic demanant perdó, un altre cop, però és que més arrambats no podíem ballar, entre les ombres de l’envelat, a poc a poc i suats. Just quan t’estava dient que l’última paraula seria teva, que el meu cor ja et pertanyia, sols faltava un últim pas; que em badessis el teu cor. Podia percebre la resposta, però no vaig sentir-la eixir dels teus llavis, aquells que ara desitjo com aigua que anhela l’assedegat. Maleïda Cris, i els seus acompanyants! Però hem de cremar aquell record, i res millor per aconseguir-ho que reprendre la conversa on ens la van fer deixar els maleïts puristes del tres al quatre.

Ignorarem aquelles absurdes convencions socials defensades per qui ens van separar, i després ens riurem de les mirades que no mereixen la nostra consideració. Entenc que tinguis por, ara tot fa molta por! I em dol quan dius, a la teva carta, que no saps si confiar en mi. Potser m’ho he guanyat.

Per això ja no et suplico cap perdó, et demano una nova oportunitat, cara a cara. El diumenge vinent al migdia estaré en aquell bar de la plaça on em vas dir que solies anar. T’espero amb una cervesa molt freda per a tu.

Soc tot teu, no facis tard, Gabriel, àngel meu, amor meu.

T’estima el teu petit diable; Damià.




Ferran d'Armengol - setembre 2021

També el podeu llegir en el meu bloc Entre el cel i l'infern