Deixa'l Créixer

ara el poema en colors el veuràs aquí

És bonic que un pare senti aquestes emocions i encara ho és més que les pugui fer paraules i literatura. No hi ha res més bonic que deixar que el fill somiï, sobretot pensant que, tot i ser una il•lusió, es poden fer realitat.
Gràcies
Eloi

Hola, Ferran!
Quin poema més bonic! I quin gran pare deus ser quan plasmes en els versos el goig de veure el teu fill créixer. La infantesa és un paradís que moltes vegades ens adonem que és com a tal quan ja l'hem abandonat. Ganes de créixer? Sí, però sense abandonar un camí ple d'estels...

Avui dec tenir el dia fluix, perquè entre el poema de l'allan lee i el teu, m'he emocionat de valent. Això de recordar-se a un mateix que cal deixar créixer els fills és molt sensat, però molt dur alhora perquè sense voler te'n vas cap als records d'infantesa, cap als mil moments divins viscuts conjuntament, i això cou, la veritat.
Un poema on els sentiments es mostren a flor de pell però des d'una voluntat i fermesa serena dignes d'admirar. Senzillament, amb un llenguatge admirable t'has deixat anar i has expressat tot l'amor que sents cap al teu fill estimat. L'enhorabona, company!
Una abraçada per a tu, i, si m'ho permets, una altra per a en Regor, que també s'ho mereix, que caram!
Fins ben aviat!
Mercè

Un relat preciós de veritat Ferran! Et felicito, jo estaria a l'altre extrem al de créixer encara però m'hi he sentit molt identificat.

viure i créixer: Sí! això diuen que és la vida. No embolicarte en voler saber perquès, ni fer promeses perquè no saps si les compliràs, ni encegar-te a llarg termini. No he vist el vídeo, però vull interpretar el poema tal com el sento en llegir-lo: penso en un nen, d'ulls brillants, a qui estimes; també penso en un nen que es fa gran, però que pots rememorar sempre en una platja coneguda, en un instant que brilla en la memòria. Deixa'l créixer. Mentre creixi, viurà. Morim quan deixem de fer canvis. M'agrada molt, m'ha tramés molts sentiments. Una abraçada

a