... el sentiment que té el meu pare. Ara que es volen canviar de casa (a una més petita, més accessible per ells), no para de repetir "què passarà amb els meus llibres?".
Durant anys ha anat fent la seva bibloteca, i la mira com una part de si. Contempla cada llibre com una cosa que en algun moment va passar pel seu cap i, per tant, formen part d'ell i de la seva personalitat.
Molts ja no els llegeix, d'altres els revisa constantment, alguns altres els va donar fa anys a la bibloteca del poble, i ara, els que queden, s'han convertit en un rebrec de records.
Com bé dius, de tots ells en quedaran algunes paraules, algunes imatges mentals (la meravella de la lectura) però potser millor que després els aprofiti algú altre.
Què bé descrius amb poques paraules Atlantis.
Ep! Espero però que encara et falti molt de temps per "marxar".

Ah! i que boniques son les cases amb llibrerires plenes. Cada cop n'hi ha menys, no sé si perque la gent és cada cop més reservada a l'hora d'ensenyar el què llegeix (és a dir, els seus gustos, les seves preferències i fins i tot el seu nivell) o potser, lamentablement, perquè no tenen res a mostrar.

Com bé saps, m'encanten aquestes històries curtes amb un gir final inesperat...
Sort amb el concurs!

Sempre (la majoría) evitem els cementiris, potser és cultural o potser simplement és la por a una evidència que ens prendrà a tots per igual.
I alguns son tan bonics i sempre tant misteriosos!
Recordo passejant de ben jovenet pel cementiri de Viena rodejats pels grans músics que admirava. El meu pare em va acompanyar una mica a contracor remugant un "què coi se'ns hi ha perdut en un cementiri"... potser tenia raó, però a mi em va agradar i encara ho recordo. I la mare després li recordava un " a tu també t'agradava visitar cementris de jove" i ell feia veure que no ho sentía.
De més gran, presoner dels perjudicis, els he deixat de visitar, però sempre els miro de reüll pensant que allà hi son molts dels que varen fer possible que vivim en el mon on som avui. I avui, el meu fill petit a vegades em diu "anem a mirar aquell cementiri" i jo quasi sempre jo responc amb un "què coi se'ns ha perdut en un cementiri"...

La dura realitat d'enfrentar-nos a nosaltres mateixos.
Relat amb toc d'humor, sens dubte, però on hi apareix un diàleg de reflexió personal que pot donar molt de si.
Al matí, despentinats, adormits, sense arreglar ... som, al capdevall, la més pura essència de nosaltres mateixos, encara que moltes vegades no ho volguem acceptar. Un cop arreglats i disfressats sortim al món a seguir la obra de teatre tot i que la persona del mirall segueix estant dins nostre, encara que volguem mirar cap a un altre cantó.
Bon relat!

Aquesta paret.... Cada cop que el llegeixo li puc donar una interpretació diferent. Això és la màgia de la lectura on, el lector, fins i tot, pot interpretar coses diferents a l'autor. Com si al final, un relat, acabés gaudint de vida i personalitats pròpies, més enllà del que tenia en ment la seva creadora.
Bona.

M'agraden aquests escrits que diuen tant amb tan poques paraules.

M'ha agradat. Quanta raó. Què poc pensem en les coses realment importants. Potser seriem, tots plegats, millors persones.