La dualitat de la nit

En Gustau se li ha fet tard mirant una pel·lícula que, per a més inri, no valia res. Quan apaga el televisor regne un silenci absolut. Les llums del passadís estan totes apagades. S’adona que a casa tots dormen llevat d’ell.

Aquestes situacions propicien aquells moments on en Gustau aprofita per, tranquil i d’amagat, fumar una miqueta. Es dirigeix cap a l’estanteria del menjador, treu el llibre “Paisatges de Xile” i de darrere en pren un paquet de tabac arrugat i, de dins, n’agafa un cigarret (ja només en queden un parell) i un encenedor blau petit comprat ves a saber on o potser fins i tot involuntàriament sostret.

Surt al balcó, fa una respiració profunda i, amb un sentiment de culpa estúpid, s’encén el cigarret. Tanca els ulls, inclina el cap cap enrere, xucla, reté i expira el fum del cigarret. Obre de nou els ulls, mira els estels que ofereix la clara nit de lluna plena, s’inclina i recolza els braços a la barana deixant caure un xic més la mà on aguanta la cigarreta pensant que si ara s’aixequés algun nen, o potser la Marta, li seria més fàcil deixar-la caure cap al carrer sense que ningú ho notés. Més reposat, mira de nou com, a sota, el carrer llueix tot buit, només il·luminat pels fanals públics que van proporcionant sincronitzadament conus translúcids de llum ataronjada sobre les llambordes i el paviment gastat.

Tot d’una s’adona que a la casa de davant hi ha una dona que, amb aire espantat també fuma una cigarreta mentre es passa la mà pels cabells amb to de preocupació. En Gustau se sent una mica violent perquè ha sortit amb calçotets i amb samarreta (sense mànigues) pensant que no el veuria ningú. Aquesta situació el posa incòmode.

Es miren un instant i en Gustau aparta la mirada. “Què lletja que és, re-Deu!” mussita per ell mateix. Fa dues o tres calades ràpides i tira el cigarret carrer avall sense mirar. Entra de nou a casa seva a la vegada que un crit que ve de sota el suposat carrer buit profereix amenaçant un “la burilla de la cigarreta te la podries posar al cul!”. En Gustau, però, ja es dins del menjador tancant la finestra corredissa rere seu.

Just a l’entrar li esdevé un petit, però agradable, mareig produït per la celeritat amb les que ha fet les poques pipades del cigarret abans de tirar-lo sense voler sobre un anònim transeünt tranuitador. Reposat i sencer es dirigeix de nou cap a la llibreria per deixar l’encenedor quan, tot de sobte, el seu cap l’alerta que alguna cosa no va bé.

Transcorregut aquell temps que tota consciència necessita per substituir una situació ja assumida per una altra d’inesperada, s’adona que res no està al seu lloc, que res és com hauria de ser o, encara diria més, que aquella no és casa seva.

Atordit es mira la mà i el sorprenen unes ungles pintades de vermell passió i uns dits llargs i prims que llueixen lluents i daurats anells de bijuteria econòmica. Espantat obre la primera porta que troba i surt a un balcó que tampoc és el seu. Es passa, amb to de preocupació, la mà per uns cabells que tampoc reconeix mentre dona una calada a una cigarreta que juraria haver tirat fa una estona i que ara la veu encesa de nou però amb un filtre blanc tacat de vermell carmesí.

En el mateix moment, a la casa de davant, hi veu un home d’aspecte molt familiar que també fuma amb els braços recolzats sobre la barana. Les seves mirades s’intercanvien un instant. Aquell home li regala un gest d’indiferència mentre xiuxiueja alguna cosa, fa dues o tres calades ràpides, tira la cigarreta al carrer i entra a casa seva tancant la finestra corredissa darrere seu sense quasi sentir que, a sota, un transeünt tranuitador deixa anar un amenaçant “la burilla de la cigarreta te la podries posar al cul!”.